body comentado
Barcelona sunset
:::26.7.05:::

Ahir a mig matí va picar la Filomena a la porta. Portava un paquet de part d´en Roger. Em va dir que li havia donat a ella per no despertar-me. Em va fer ràbia perquè ja podria haver vingut ell en persona. No em calia obrir-lo. Era el retrat de l´Igor. Li vaig dir a la Filomena que m´empipava que en Roger no me l´hagués tornat en persona. I ella, clar, el va defendre. Havien estat esmorzant junts. Ella em va dir que m´estimava, però que estava fent patir molt al pobre noi. Li vaig replicar que no volia sermons. Però vaig intentar no ser dura amb ella, que tampoc en té cap culpa la dona. Em va demanar de veure el famós retrat. I va comentar que realment l´Igor tenia una mirada triomfant, i entenia perfectament que en Roger quedés col.lapsat en trobar aquella foto. Vaig agafar la foto. La mirada de l´Igor no sé si era triomfant o irònica, però vaig notar com es clavava amb la meva volent-me lligar de nou a ell. Quina estupidesa! No sé per què haig de seguir pensant en algú que és passat. El cas és que em vaig posar a plorar com una magdalena mentre la Filomena intentava consolar-me. Em deia que mentre plorés per l´Igor o sentís ràbia contra ell o el recordés amb carinyo, no podria ser feliç. Segons ella només valia la indiferència. Ni esborrar el bo ni el dolent. Segons ella, va ser una etapa, i ara vindran d´altres. Va insistir en llençar el retrat, amb marc i tot, res de reaprofitar-lo. I això vaig fer. Vam dinar plegades. Jo no parava de beure clares, tot i que de fet necessitava alguna cosa més forta. Volia evadir-me de tot, fugir. De vegades desitjaria dormir i despertar en una altra època o en un altre país, i tenir un passat diferent, ser una altra. No sé. Tonteries! De fet podria fugir de tot marxant a Alemanya amb en Roger. Clar que mai podré fugir de mi mateixa. Porto massa empanada mental. Si estigués més ocupada, no tindria tant de temps per pensar. Podria ocupar-me ni que fos col.laborant amb una ONG, així almenys no pensaria en mi. Hi ha gent que es fa de pallassos sense fronteres. No sé, sempre tinc idees que mai faig. Ara em surt la vena solidària, però després vaig fent mal a la gent del voltant com en Roger. Perquè ahir no vaig parar de trucar-lo fins que ja entrada la nit em va contestar. Li vaig dir que vingués a casa meva. Res de parlar de l´Igor que és el passat, ni d´Alemanya que és el futur, ni de la foto que era el present. Jo em sentia una desgraciada per tot el tema de la foto dels antics records, i per rentar les meves culpes vaig consolar el cos d´en Roger, i també el meu, però no puc consolar el seu esperit, perquè sóc incapaç d´entregar-me a ell com a parella. Això d´entregar-se sona molt fort. De fet seria dir que l´ escullo a ell NOMES, i per SEMPRE, però no estic segura de mi. Almenys amb ell. Després apareixerà un estrany professor i em deixaré captivar per les seves rareses. M´abandona el meu rus de músculs forts i l´idolatro. Però no sóc l´única persona que té aquestes reaccions. Hi ha gent que en té de pitjors. Dones maltractades que aguanten de tot malgrat el dolor. Moltes persones fan cas a la parella quan els deixa de prestar atenció. Si creuen que la tenen segura, ni un esforç. Els que són una mica dolents triomfen en la seducció, diuen. M´agradaria pensar que en l´amor no és ben bé això. Però com mai es troba cap sentiment pur, i totes les relacions impliquen una barreja de sentiments diversos, és difícil deslligar atracció, carinyo, estimació, passió, costum de temps, compenetració... Estic arribant a la conclusió que els humans som massa complexes. Seríem més feliços si no penséssim? Aisss. En Roger ha marxat aquest matí sense quasi parlar. Tenia pressa. Un cop rentats els llençols i ventilada l´habitació és com si no quedés rastre del seu pas aquesta nit amb mi. I en canvi, miro els racons de la casa i puc recordar diferents escenes amb l´Igor. Es com si a cada habitació fessin una peli diferent de l´Igor i la Ninotchka. I tot per culpa de la maleïda foto. Però ara ja no podrà aparèixer més, el camió de les escombraries se la va endur. I potser demà per les habitacions de casa meva fan pel.lícules de la Ninotchka i en Roger. I mentrestant el retrat de l´Igor cremarà a la incineradora. Buff, ara això ha sonat molt tètric i morbós. La combinació la imatge de la incineradora superposada amb en Roger i jo fent l´amor salvatgement fa por. Vaig a imaginar que fugim a una platja, som a una cala solitària, millor que el sol sigui ponent-se, no sigui que la calor em faci recordar el foc de la incineradora. Res de calor, una suau brisa, sorra fina, una gran tovallola on som tots dos estirats amb els cossos nus, i suaument ens acariciem un a l´altre , excitant un a un els porus de la nostra pell... I ara paro. Ja m´ha desaparegut aquella horrible visió. Ja puc seguir pensant en què fer aquests dies. Perquè si la meva imaginació segueix amb en Roger a la platja... Tornaré a trucar-lo. I em sento una mica com aprofitant-me d´ell. O almenys així em va fer sentir la Filomena. I té raó. Sóc un cas!
Els Davids volen fer un sopar de comiat abans de marxar a Jordània. En Tom i l´Andy volen que vagi cap a la costa Brava. La Rosa i en John volen que vagi al seu poble. En Roger vol que anem alguns dies junts. L´Ester voldria anar a Madrid. I jo no sé què vull.


Pensaments de l'Artista Desconeguda


La meva vida i miracles, el teatre musical i el vodka...


Ninotchka en tu idioma





Escriu-me
E-mail Ninotchka
Trobo interessant...
Catapings
Gattaca
Mes Marge
Converses
Quaderns
alatrencada
turoparc
Khalina
L'aeropla...
Cromets
Enric Granados
Donot's Blog
formaire
Cansoner
El declivi de Nigmad
Club Bohemi
Gemma Blog
Kena Xe
Jun
Hosting Blogger
Blogwise
Diarist.net
Arxius
2004/02 2004/03 2004/04 2004/05 2004/06 2004/07 2004/08 2004/09 2004/10 2004/11 2004/12 2005/01 2005/02 2005/03 2005/04 2005/05 2005/06 2005/07 2005/08 2005/09 2005/10 2005/11 2005/12 2006/01 2006/02 2006/03 2006/07 2006/08 2006/09 2006/10 2006/11 2006/12 2007/01 2007/02 2007/03 2007/04 2008/08
GeoURL