body comentado
Barcelona sunset
:::6.7.05:::

Ara fa sol, i potser això m´anima una mica, perquè m´he llevat cap a les vuit, i el terra era mullat i unes gotes queien del cel. Suposo que són aquells núvol baixos de la mateixa humitat i calor de la ciutat.
També dilluns va haver de ploure. No tenia el dia gaire animat, i per la tarda em vaig deixar endur pels peus pels carrers de l?Eixample. Tots semblen iguals, però pots trobar-hi edificis diferents, tendes que mai havia vist. Vaig passar per l´església de la Concepció, i després pel mercat amb super, i pel Conservatori del Bruc, i per Can Navarro, com m´agrada l? olor que fa en passar pel davant. Necessitava animar-me i passejar, i centrar el meu cervell en les imatges provinents de l´exterior. Observar la meva ciutat, observar la gent del carrer. Quan era pel Passeig de Sant Joan vaig notar com si algú regués. Però eren gotes de pluja, si era al mig del passeig, no hi havia cases a dalt. Vaig mirar amunt, el cel semblava nét. Vaig entrar a un caixer. En sortir no plovia. I vaig seguir fins la Sagrada Família. Un noi llegia al parc que s´entra per Sicília amb Provença. Jo també portava el meu llibre de Xaman al bolso. Hi havia més bancs lliures. Vaig observar que no tingués cap caqueta d´ocell el banc triat. Era una protecció de cara a l´estona que passaria dedicada a la lectura. Se sentien sorolls de cotorres. No sóc gaire entesa en aus, però crec que aquells arbres tenien ocells tropicals. Era agradable en tot cas. Va passar un noi corrent i suat. No passava gaire gent. Una mare i un fill ja grandet menjant un gelat que suposo que era de la tenda de la cantonada, on sempre hi ha gent buscant l´orxata. Els turistes deurien anar per l´altra banda de la Sagrada Família. Clar que també eren més de les set. S´estava bé al parc i fins i tot vaig obrir el llibre, deixar de mirar al meu voltant i començar a llegir. Al segon full de nou gotes de pluja que anaven fent-se gruixudes. El noi de davant va marxar. Jo també. Per un cop que em relaxo i trobo un lloc tranquil. Ho hauré de tornar a provar un altre dia. Es fàcil, m´hi puc arribar caminant. I intento deixar de pensar o de beure vodka o de tirar mataescarabats per la casa o de parlar amb el professor. Bé, això de parlar amb el professor és un dir, perquè no sé res d´ell. Sospito que deu ser camí de Santiago o qui sap on deu ser. Des del dia que la Filomena li va dir que em deixés en pau no en sé res, però jo cada dia imagino converses amb el professor. Avui encara no he parlat amb ell. Avui estic escrivint. Potser li parlava perquè no tenia ganes d´escriure, ni de trucar a ningú, ni quedar amb cap persona, i llavors parlava amb algú imaginari, com si fos un àngel de la guarda. Pensava que li explicaria al professor sobre el parc de la Sagrada Família, comentaríem La Gazzetta del Liceu (el tema Roger el saltava), em queixaria del que em van fer esperar ahir al dentista, i que l´anestèsia no em pujava, i que havia fet un passeig pel Poblenou, perquè aquella Rambla a mi m´agrada molt, i havia vist de lluny en Bernat amb l´Ester, i m´havia amagat. I quantes coses li explicaria al professor. Tots els meus pensaments, totes les meves vivències, però van passant dies i dies, i no li explico, perquè és Camí de Santiago, i no sabrà de mi, veurà nous llocs, coneixerà nova gent, anirà perdent el meu record, quedaré com passat a la seva ment, i poc a poc quedaré emmagatzemada entre molts altres records. Si no el truco, si no va enterant-se de meu dia a dia ni jo del seu, l´espiral que ens uneix es trencarà. Ara només tenim en comú el record dels dies passats, hi ha hagut de millors i de pitjors, però el temps esborrarà els que no ens interessi arxivar. Jo ara per exemple estic oblidant que em va dir marranota per un simple escarabat. Crec que aquest record no hauria de perdre´l , i així podria tallar d´una vegada aquestes estúpides converses. Millor que parli amb la meva consciència, o per imaginacions que imagini que parlo amb els meus pares, o l´Àgata. Millor consell em donarien. Però amb ells si que ho tinc difícil per tornar a contactar. Almenys hauré d´esperar a morir-me, i reconec que potser estic una mica xalada, però d´això la gent no es more


Pensaments de l'Artista Desconeguda


La meva vida i miracles, el teatre musical i el vodka...


Ninotchka en tu idioma





Escriu-me
E-mail Ninotchka
Trobo interessant...
Catapings
Gattaca
Mes Marge
Converses
Quaderns
alatrencada
turoparc
Khalina
L'aeropla...
Cromets
Enric Granados
Donot's Blog
formaire
Cansoner
El declivi de Nigmad
Club Bohemi
Gemma Blog
Kena Xe
Jun
Hosting Blogger
Blogwise
Diarist.net
Arxius
2004/02 2004/03 2004/04 2004/05 2004/06 2004/07 2004/08 2004/09 2004/10 2004/11 2004/12 2005/01 2005/02 2005/03 2005/04 2005/05 2005/06 2005/07 2005/08 2005/09 2005/10 2005/11 2005/12 2006/01 2006/02 2006/03 2006/07 2006/08 2006/09 2006/10 2006/11 2006/12 2007/01 2007/02 2007/03 2007/04 2008/08
GeoURL