El professor va trucar-me al mòbil quan era amb la Filomena, i ella no s´ho va pensar dos cops, em va dir, ´tu deixa´m ´ i va despenjar dient-li que no calia que truqués més. Jo sabia que era el millor, però m´hagués agradat sentir la seva veu, i fins i tot veure´l algun cop més. Acabar d´aquesta manera és trist. De fet, acabar amb algú sempre és trist, sobretot si encara l´estimes, i també deu ser dur pel que ja no estima però ha estimat. Quan trenques amb algú amb qui has portat almenys uns mesos d´intensa relació, tens varies opcions : Recordar els mals moments per alegrar-te cada dia més de la fi d´aquell torment; només recordar els bons moments i enyorar el retorn dels dies viscuts; poder recordar bons i mals moments però sense afegir-hi cap sentiment, com si fossin en estat pur, valorant que va haver-hi de tot, i que va ser una experiència més. Suposo que la tercera és la més intel.ligent, però jo sempre acabo amb la primera, la segona o una barreja fatal, desfigurant els records amb el temps. Quan més hi penso, cada cop va ser més meravellosa la meva època amb l´Igor, però si els astres tornessin a unir-nos potser no aguantaria ni dues setmanes amb ell. O no, potser podria donar-me la felicitat que sempre espero. Diuen que la felicitat primer l´has d´aconseguir tu sol, i quan tu mateix ets bé, llavors pots plantejar-te compartir-la amb una parella. Potser aquí està el meu error i el d´altra molta gent. Som incapaços de ser feliços per nosaltres mateixos, i això ens aboca al fracàs continu en les nostres relacions. O tampoc fracàs, però no podem mantenir-les. Ens unim a persones que sabem que ens faran mal, o quan trobem algú que ens podria fer feliços ens apartem. Per exemple, jo sé que en Roger sempre estaria per mi, però el que he fet és enviar-lo a Alemanya lluny de mi. Això he fet. Avui l´he de veure. Aquest diumenge acaben les representacions de La Gazzetta, i jo hi aniré avui. M´agradaria alguna vegada aconseguir que una relació em duri un temps una mica llarg. Abans potser no ho valorava tant. No m´importava anar coneixent nois, passar-ho bé sortint una mica, una mica de sexe. De vegades trobaves uns amb més qualitats que d´altres, però era divertit. Podies tenir sempre experiències diferents, que et parlessin de temes diversos. Però ja estic cansada de tant esforç, d´haver de quedar-me sempre en la fase del primer dia o la primera setmana. Bé, de fet últimament he estat més temps, però tot acaba fatal. El professor em diu que sóc una bruta i m´abandona amb aquella bèstia fastigosa morta al terra de casa meva. Ecsss. Per sort, no n´he vist més, clar que cada cop que marxo de casa fumigo la casa amb insecticida i tanco totes les finestres En Roger em va voler tranquil.litzar dient-me que aquests animalets només es veuen de nit perquè s´amaguen molt bé, i que amb una mica de sort no els veuria. Ells farien la seva sota algun armari, però que amb tanta calor acabarien morint. Jo crec que justament la calor els fa revifar i els dóna més ganes de cardar i tenir família. I això de pensar que són per sota algun armari... Si no hi cap res. Avui no sé si anar de rebaixes, perquè avui comencen. Però tinc mandra la veritat. M´he llevat d´hora. Suposo que la calor i el tema escarabats fa que no dormi del tot bé. A part, ara mateix, no paro de mirar el terra. Crec que estic una mica obsessionada amb aquests animals. I una altra cosa que m´obsessiona és anar variant contínuament el color de les ungles dels peus, com si cada canvi d´estat d´ànim el vogués reflectir amb ells. Avui encara les porto roses d´ahir, com esperant que torni a mi l´amor. Però des de que ha començat l´època de la sandàlia i la xancleta he anat alternant rosa, blanc, vermell passió, granat, blau , negre. Hauria de fer un estudi per veure si hi té alguna relació. No sé si algú ha fet mai algun llibre sobre això. Penso que psicològicament pot ser interessant. Es com la manera de vestir-se. Jo crec que molts cops, segons els ànims que tinguis, esculls els colors que et posaràs. Per això, jo mai vaig ser capaç de triar el dia d´abans què havia de posar-me. Si vas de viatge, una mica t´has de conformar amb el que t´has endut, també és cert. I també et vestiràs segons el tems que faci. També és veritat. Però recordo que l´Àgata i jo com estàvem molt unides, sovint acabàvem vestint-nos dels mateixos colors. Curiós no? El temps ens provocava un estat d´ànim que ens feia triar els mateixos colors en el vestir? Deixo a l´aire la pregunta. Crec que la calor em fa parlar massa. En tot cas, és millor obsessionar-se en els colors de roba i pintaungles que en un maleït professor rarot. Que vagi a Santiago i s´hi quedi home. Aquí no ens fa cap falta. Avui estic valenta per tot. Si veig un escarabat el trepitjaré amb força, si veig al professor m´hi apartaré decidida i convençuda, si en Roger vol alguna cosa a part de conversa aquesta nit, no em deixaré endur pels plaers incontrolats. El sol intenta brillar entre els núvols que cobreixen la ciutat. Jo ja estic brillant i no em penso deixar apagar per ningú ni per mi mateixa
