La calor de la ciutat m´ofega. La suor banyant la meva pell de bon matí. El meu pis és una presó de malsons i antics records. M´imagino el terra cobert de petits escarabats que volen enfilar-se al meu llit defensat per un quants dels meus vells amants. No puc resistir-ho, necessito fugir. Tanco els ulls per transportar-me a gèlides muntanyes, el meu cos ben protegit amb roba abrigada, als peus uns esquís i em deixo caure a gran velocitat pels pendents coberts de blanca neu. L´aire fred fregant les meves galtes enceses, em noto els llavis secs, però no pas de la gelor, torna a ser aquest estiu que crema. Del terra dels carrers de Barcelona surt fum, però formiguers de gent entren i surten de rebaixes, s´enfonsen sota el sòl urbà enmig de l´aire viciat del metro... i si vas a les platges de la ciutat, són plenes de gent i més gent sorollosa, i el sol segueix ofegant, i res sembla tenir solució, ni hi ha manera d´escapar del cercle de la vida
