# Tot esperant al nou alumne. Em recorda l´obra de teatre Tot esperant Godot, que per cert va estar molt bé al Lliure fa uns anys. O no era al LLiure de Gràcia?. Però anem al que anàvem. Porto dos dies que em dóna per fer un títol-resum de post, que descriuria com em sento. Quines coses! jaja. Estic prou de bon humor, i això que ahir va ser tot monòton. A veure, va trucar l´Adrià i va venir a casa, però quasi no vam parlar. No sé, ell seguia apàtic, però jo també. Va ser tot estrany i diferent. Vam fer l´amor però com per obligació. Sempre una mica de desig hi ha, però faltava passió. O almenys a mi em faltava, però em va semblar que ell tampoc es moria de ganes, que ho feia tot per complir, o només com aquell que dina perquè ha de fer-ho per anar vivint, però sense ganes. Ai no sé. Potser són suposicions meves. Però crec que en l´aire hi havia una sensació d´indiferència. I és trist que en tant poc temps passi això, no? No sé per què s´apaga la flama. Què passa? En el meu cas, com sóc variable no em preocupo, potser demà torno a estar penjada del tot. Però i ell? El cas és que no em sento angoixada. Estic nerviosa per veure el meu nou alumne i que quedi content. Es curiós que tot varii segons els prisma que es mira. Estic segura que si no tingués l´alumne, ara estaria enfilada per les parets i tota preocupada per si el meu amor s´acaba, però com tindré un alumne nou aquesta tarda, no em preocupa l´Adrià, i confio que avui quan ens veiem tot tindrà un altre aire. I si no, ja en parlarem o jo que sé. No em vull preocupar i prou
