# Dimecres no vaig ser capaç de veure l´Adrià. Com podia dir-li ´hola rei. He passat una tarda estupenda cardant amb el meu alumne´ ?Això no era seriós. A part era molt lleig. Jo ja veia que havia de deixar-ho amb ell o ser sincera i explicar-li que no és el centre del meu interès com fa uns mesos. No em sentia culpable, així m´he tornat. Tampoc tenia ganes d´una conversa de confessions, així que li vaig trucar i li vaig dir que anava a sopar amb els Davids (vaig trucar i em vaig autoconvidar). Ell es va pensar que també estava convidat, i va dir-me que ja vindria, i jo, com vaig poder, li vaig dir que si estava cansat no vingués. Em va costar una mica treure-me´l de sobre, però finalment no va venir a casa dels Davids. Ahir va venir a casa meva.Jo estava disposada a parlar, però ell també.El primer que va dir-me és que dissabte aniria amb els amics a jugar a pitch and putt. De fet va enfocar la cosa dient que potser havíem corregut massa en la nostra relació, que cadascú encara tenia casa seva, però que era quasi com viure junts, i que a ell això l´estava ofegant. I jo callada. No sabia què fer. Dir-li de deixar-ho semblava el normal, però no sabia si confessar la meva aventureta. De fet, si ell no s´hagués sentit ofegat, i jo no l´hagués notat estrany, segurament no m´hagués fixat en el noi aquell, o només me l´hauria mirat reconeixent que era bufó, però no m´hauria deixat portar pel desig, perquè l´amor, sexe i estima en parella m´ho compensaria. Ais, no sé si m´explico bé, però mentre l´Adrià anava parlant, jo l´escoltava i a l´hora pensava en tot això. Perquè puc haver tingut una vida esbojarrada, però he intentat ser sincera i no fer mal a ningú... I finalment vaig parlar. Li vaig dir que jo tampoc estava convençuda de res, i que si la cosa era mútua el millor era trencar qualsevol compromís. Ell va dir que li sabia greu, que ell era el culpable, que era un egoista però no estava preparat, que es va deixar portar per l´impuls, però hauríem d´haver mantingut unes distàncies, i que era un desastre... Jo el vaig intentar consolar dient-li que no era culpa de ningú, i que jo volia més de la nostra relació, però que feia uns dies que ja veia que no anàvem bé, i que dimecres tampoc havia estat una santa. I... això no el va animar, més bé el va fer enfadar. Va dir que si jo volia una relació oberta, ho hauria d´haver dit abans, que de fet ell volia proposar-m´ho, però que això abans es parlava, i que l´havia fet quedar com un banyut. Jo vaig dir-li que de fet només havia avançat els fets dos dies a la conversa, perquè ja érem lliures. I el vaig convèncer. No sé, tot plegat em fa sospitar que ell algun dia també me l´ha pegada, perquè es va enfadar el just perquè no em semblés estrany, però m´és igual. Ell va dir que d´acord, que seríem amants i així quan quedéssim, ens moriríem de ganes de quedar. Jo li vaig dir que no calien etiquetes( amants, amics amb drets, nuvis...), que teníem els telèfons i podíem trucar-nos quan ens semblés per parlar o per quedar o pel que fos. No sé com vam arribar a aquesta conclusió, però el cas és que vam donar la conversa per tancada. Ell va començar amb petonets al coll, i jo no vaig oferir resistència. Vaig anar-me despullant mentre ell anava acariciant el meu cos... Vam fer l´amor amb tranquilitat i després vam dormir com angelets. Avui ha marxat a treballar d´hora, un petó de comiat i un bon dia. No sé quan tornarà a trucar, però no m´agobia, quasi és millor així. Millor no dependre de ningú, perquè si valgués la pena d´acord, però viure en una il.lusió falsa no cal. Les parelles ideals són de pel.lícula. Potser la meva existeix, però a l´altra banda del planeta. Però prou de pensar tant. Realitat . Siguem pràctics. L´Adrià demà va a jugar al golf aquell. Jo vaig a muntar-me un plà de cap de setmana. La vida segueix
