# El dia és gris, i fa fred, però em sento feliç. El meu refredant està marxant, el meu nas ja no està irritat, els meus ulls no estan vermellosos, i em sento rejovenida pel Nadal. El fred et fa reaccionar, i conserva la pell jove.
I paro de dir bestieses. No sé què em passa últimament. Potser no penso tant, no li dono tantes voltes a les coses, i això em fa sentir millor. Abans, pensava massa les coses i a sobre triava l´opció inadequada sempre, i pensava que era una desgraciada, i em sentia massa dependent dels homes. Potser estic recuperant la meva anterior alegria. Crec que abans de l´Igor, jo era una persona diferent. Després d´ell només sabia beure i sentir-me desgraciada. Em trobava els pitjors malparits al meu llit, i m´ho retreia. Ara passo de tot. I llavors no em poden fer mal. No es que hagi perdut sentiments ni res d´això, però fent autoanàlisis, diria que en general ara estic molt menys obsessionada per tot. O almenys això em sembla. Potser demà opino una altra cosa.
I per què em sento feliç? Doncs per tot i per res. Per exemple, aquesta nit veuré en Quim i en Jean. Això és fantàstic no? I abans aniré amb el Roger al Liceu. Es veu que avui la funció dura una hora i mitja, així que no sortirem gaire tard.
Estic contenta perquè dimecres vaig portar als nens de la Miriam al Teatre Regina. Ella volia comprar Reis, i jo vaig portar als petits a veure el Conte de Nadal. I em vaig sentir tieta del tot. Després vaig quedar amb l´ Adrià, que va insistir molt en veure´ns. Jo no tenia gaire ganes que em veiés amb cara de refredat, però no em va deixar opció. Vam anar a Can Cargol, al costat del Conservatori. Hi havia masses grups, i nosaltres dos estàvem sols. I no sé, em va donar la sensació que l´Adrià era un bon noi, però era un avorrit. No va parar de parlar-me de la feina. A mi ja m´agrada saber una mica de tot, i que la gent em parli de coses que no tinc ni idea, però els programes americans de comptabilitat, els objectius a complir per calcular-te el sou i altres temes, combinat amb el meu refredat, el fum del restaurant, gent en taules donant-se amics invisible i fent xivarri, van esgotar-me. Així que quan el pobre Adrià em va dir la seva idea per Cap d´Any, em va fer por de pensar-hi. Volia anar a algun apartament a la muntanya, allunyats de tot... I jo li vaig dir que si no érem parella, no tenia sentit anar tots dos sols. I que volia una festa amb gent. I que a part venia en Quim. I també vaig dir-li que havia vingut un amic meu d´Alemanya. I ell va dir-me que no li donés excuses. Crec que es va picar, perquè em va dir que em portava a casa. Però m´és igual. No em venia de gust això.
I ahir vam anar a sopar a casa els Davids el Roger i jo. I també van venir altres amics seus. I l´Elena. I va estar molt bé. I no sé què va passar. Però el Roger i jo vam tornar junts a casa, i a casa meva es va quedar. Però no em penso preocupar. Vam dir que tindríem una relació de vacances. De fet, ell ha de tornar dimarts cap allà. Ara està de tendes. No crec que trigui perquè aquest matí ja hi ha anat amb sa mare.
No sé, què em passa, però em sento feliç. Potser la solució es fer el que et digui el cor. O jo que sé. En tot cas, crec que aquest serà el meu últim post del 2005. Entre la visita d´en Quim, i la meva relació nadalenca amb en Roger, no tindré gaire temps. Bona entrada d´any!
