# No he estat sola ni un instant des del començament del 2006. Ara ho estic, això és cert, perquè el Martí ha hagut de marxar, però m´han trucat l´Andy i el Tom que estan a Barcelona, i vaig a dinar amb ells. El dia no està molt agradable, i aquest plugim fotrà enlaire cavalcades i il.lusions de nens i no tant nens. Esperem que s´arregli.
Doncs em va fer pena que marxés en Roger. Vam passar-ho bé tots dos. Clar que potser tot anava bé perquè savíem que la nostra aventura tenia data de caducitat. Tenia por que ell insistís en anar a Alemanya, o que tornés, però no va dir res fins el moment del comiat, on va dir-me que no sabia què feia tan lluny de mi. Vaig somriure. Era el moment del comiat, un comentari nostàlgic era donar-li preocupacions, un de desagradable tampoc volia. Callar i un petó era el millor.
I en una hora em truca el Martí. Que si ja estava bé, que no me´n recordava mai d´ell, que si masses homes a la meva vida? Estava ben divertit. Jo li vaig contestar que ell no parlés, que sempre estava envoltat de dones i rodatges i edicions varies. Ell va riure, i vam quedar per tot i per res. Va dir que ja que ell fins avui tenia lliure, podíem estat a tota hora junts. I això hem fet. Passejar entre l´eufòria consumista dels Reis, passar fred, estar juntets sota el nòrdic o anar ahir al Versus a veure Collage, un concert de musicals. No cantaven malament en general, però interpretativament eren fluixets. I ahir sopar comiat d´aquests dies, i cap a casa, tot i que fins les cinc o més no hem dormit.
I així vaig passant l´any. Algú dirà que d´home en home. De fet és d´amic a amic. Però ben animats que estem tots
