Avui tot és una mica estrany. Avui he decidit passar una nit sola al meu estimat pis. No tinc cap problema amb en Conrat. De fet tot ens va tan bé que sembla impossible.
El que passa és que llogaré el pis. A l´abril ja no podré tornar-hi. A partir de demà treuré la roba que em queda, i els records que decideixi endur-me a casa d´en Conrat. No sé si llençar moltes coses. De fet són records de fantasmes. La meva ment ha anat esborrant records, especialment els dolorosos. Si començo a rellegir el que vaig anar penjant al blog... no sé què passaria. Suposo que seguiria feliç amb en Conrat, però la lectura no seria freda, totes les emocions passades es farien presents.
He estat una mica egoista amb l´escriure. Escrivia per alleugerar tota la càrrega emocional, i ara que sóc feliç no ho necessito. Suposo que podria escriure, però no sento la necessitat. Igualment m´emporto l´ordinador, i així em serà més fàcil consultar el correu, i encara que no escrigui el meu bloc, anar xafardejant per internet. No perdre´m les històries dels altres, ja que la meva la tinc quasi amagada, com si la lectura d´altres pugués espatllar-la. Quines bestieses! En el fons sempre he estat una mica supersticiosa.
Ara que estic sola aqui entre les parets de sempre em sento ben estranya. I a part molt sola. Trucaria al Conrat perquè vingués. Pensarà que estic sonada, però ara mateix em sembla tenir el sostre cada cop més a prop, el terra puja i les parets volen empassar-se´m. La meva última ampolla de vodka segueix sobre la tauleta del menjador. Puc evadir-me amb ella o puc trucar al Conrat perquè vingui, o senzillament puc agafar un taxi i anar a casa, perquè aquesta ja no és la meva casa. Demà ja tornarem a llençar coses, i agafar l´ordinador i quatre coses. Crec que marxo. Em sento sola i em fa por. Tot és molt estrany. Quina sensació! Marxo a casa meva. No vull estar més aquí. Aquesta atmosfera em deprimeix. Necessito els braços d´en Conrat abraçant-me mentres sóc al llit, sino no podré dormir. Trucaré un taxi
