Avui és la Diada, dia patriòtic, dia de penjar senyera. En Conrat no en té cap a casa. I m´ha dit que si volia me la fes jo. No sé, està un pèl desagradable. Em fa fins i tot vergonya explicar-ho. M´ha dit que la fes amb una samarreta groga que tinc. I quan jo li he demanat per les quatre barres, m´ha dit que jo mateixa. Es un imbècil, perquè no estic per bromes sobre les meves pèrdues. Després s´ha disculpat que era per animar-me, però penso que ha estat de mal gust. Ja porto tretze dies. Aquesta nit semblava que anava a menys, però no em vull fer il.lusions.... I res, en Conrat dorm. Sembla que a ell no li preocupi gaire. Diu que ho fa per no donar-li més importància del compte. A mi, tot plegat em fa por. Deu ser el quist que es desfà, però i si és una altra cosa??
Intentaré deixar de banda les meves obsessions. Vaig a concentrar-me en records bonics i aniré cap el llit. Faré com diu la Maria de "The sound of music", més coneguda com "Sonrisas y lágrimas", en una cançó, explica als nens de la família Trapp que si es té por, un ha de pensar en coses dolces i agradables. Ais per cert, les coses ja no són el que eren. Ara faran el musical als teatres de Londres, i per escollir a l´actriu que farà de Maria, han organitzat un programa de tele tipus OT o una cosa semblant. Una bona manera de fer propaganda abans de començar i de treure calés. Aquí està l´enllaç http://www.bbc.co.uk/maria/index.shtml Potser podria haver-m´hi presentat ais, però no, jo estic aquí rajant, i aguantant a casa del Conrat. No sé si aguanto per rutina, o perquè té molts diners. Es materialista dir això, però ara no m´estic de massatges, quiropràctics, perruqueria, estethiciennes, i el que calgui. Roba la que vulgui. M´he tornat en una capriciosa mantinguda. Ja no tinc aspiracions de res. I em deixo aguantar bromes cruels... Bufff, havia de fer de Froilan Maria. Havia de recordar moments agradables. Si miro el meu braç, veig la pulsera de Tanzània. Es una pulsera blava feta pels basmati (crec que era aquesta tribu, ara no n´estic segura). Porta uns arets penjant. M´agrada moure´ls i sentir el seu sorollet. Ara estic pensant en els paisatges i animals de les seves fotos. Clar que els animals tampoc donen tanta pau. Ara recordo el video de com el cocodril atacava al nyu... Millor canviar de país. Si recordo el viatge d´en Roger a Cuba, tampoc són coses maques. Ell va quedar sorprès de com vivia aquella gent. Anaven a la tenda pensant comprar pernil, però potser tornaven amb paper higiènic, perquè n´havien portat i qui sap quan en tornarien a portar. A Cuba la gent matina per anar a treballar, molts fan dit i no saben ben bé a quina hora arribaran. El seu sou... Buff, millor recordar els dies que vaig passar per Bèlgica. Quina alegria els nens de la Miriam al Parc d´Asterix!Quina ciutat tan bonica Bruixes. Sembla de conte. I aquelles tendes. Va ser tan bonic el passeig en barca. Ojalà hagués estat en Conrat... I amb ell també hi ha molts records bonics, com per exemple aquest hivern per la Costa Blava. Passejant de la mà per Saint Tropez o per San Remo, o fent una bona caminata per Marsella, des del port fins a dalt del santuari. O aquell capuccino tan bo que vam prendre a Milan, mentre feiem manetes per sota la taula... Aprofitaré per intentar dormir ara entre canals, capuccinos, el mar, el romanticisme... I oblidaré (no ho dic)
