Dilluns ens vam ensopir i ni piromusical ni sopar romàntic, però vam estar recollits a caseta abraçats al sofà. Dimarts sí que vam sortir a sopar i vaig arribar ben alegre sota els efectes del vi i del vodka. Reia i reia mentres intentava correr despullada per casa, i en Conrat jugava a atrapar-me. Però res pot ser perfecte. Ahir va portar-me de sorpresa a l´auditori. Feien festival Mozart, clar que també van tocar Stravinsky; i per començar la segona part un moment Mozart de Dieter Schnebel. No coneixia aquest compositor, i crec que molts de la sala tampoc, i la veritat, es van quedar amb nosaltres. Van tocar una peça de un minut o com a molt un minut i mig. Alguns van començar a aplaudir, mentres altres feien tsis tsis. En Conrat i jo per si de cas no vam fer res. Bé en Conrat ja estava picat, però tornant al Moment, entre els txis txis, el director amb el seu accent estranger va dir que era un momento, y que no era como los momentos de Shumann que duraban media hora. Va somriure, i va dir que el repetirien. La veritat és que ens van deixar...
I tornant a en Conrat. Es va picar perquè vam trobar en Roger. I perquè em va donar dos petons. Clar que a ell li va donar la mà. Voldria en Conrat petons d'en Roger?? I perquè segons m´ha dit avui, en Roger em mirava amb ulls lascius. Aquesta mateixa paraula ha fet servir, LASCIUS. I que a mi semblava no importar-me. i com a la sortida en Roger va proposar anar a prendre alguna coseta tots plegats i jo vaig acceptar, doncs mira, mentres jo era al lavabo em va abandonar. Això sí, vaig rebre un sms on em deia que marxava cap a casa, i que esperava poder passar per sota la porta. A que és d´imbècils? Clar que més imbècil vaig ser jo agafant un taxi i anant cap a casa. Vaig arribar i ell era a l´habitació, al llit, amb el llum encès. I quan vaig entrar ni em va mirar. I em va fer tanta ràbia que vaig tornar a sortir. No pensava dormir amb ell.
Aquest matí m´ he despertat i no hi era. Després ha aparegut amb uns croisants en senyal de pau, clar que no ha demanat perdó. I després ha començat a fer-me petonets intentant despertar el meu desig.Hem fet l´amor, però jo no podia acabar-me d´excitar. No diré que ho hagi passat malament, però el seu sms ahir, la seva actitud, tot em donava voltes pel cap mentres en Conrat entrava i sortia del meu ventre. Els seus dits volien ajudar a que jo arribés al clímax, però jo estava dolguda, jo no podia gaudir i pacient he esperat notar com vessava el seu líquid estèril. Ha sortit del meu interior, però la seva llengua volia recorrer el meu cos, els seus dits volien que jo vibrés, però l´he apartat. Ja no podia més. Havia de parlar-li d´ahir. I m´ha sortit amb els ulls lascius, i no gaire més. Ha sortit fent una portada.
Això és inaguantable. No sé si haig de sentir-me culpable d´aquest fracàs. Què ens ha passat? On està l´adorable Conrat que vaig conéixer? Quin és l´autèntic Conrat? Crec que hauria de donar-li una lliçó, hauria de deixar-lo plantat en la seva meravellosa casa, hauria de deixar-lo sol amb els seus fotuts diners. Que se´ls quedi, demostrar-li que a mi no em fan falta. Però alguna raó em lliga a ell.
M´agradaria fer-li banyes de veritat, així almenys podria acusar-me amb raó. Em sentiria culpable amb motius. Hauria de fer-ho, i així. potser em sentiria suficientment traïdora com per abandonar-lo, o potser em sentiria amb ganes de seguir-lo enganyant per venjar-me del mal que em fa, i de mentres a viure d´ell. Però no puc fer això, encara tinc uns principis, i no em cal caure tan baix. Em puc haver arrossegat per amor, però no per diners. Això no! En Conrat és un vell estúpid. En dos dies ni se li aixecarà, i en tres necessitarà taca taca i una infermera que li faci alguna palleta. I jo no penso ser la que li xupi la seva tita arrugada i li canvii els pixats. Abans l´estimava, i hagués fet el que hagués calgut, estava segura del nostre amor, disposada a tot, hagués estat l´artista desconeguda sacrificada pel seu amor... Però ara mateix no penso igual, i si segueixen aquestes tibantors jo marxo. No sé encara ni que faig aquí. Tinc el meu pis ocupat, però podria instal.lar-me a casa d´algú mentres els faig fora. Clar que a casa la tia un dia, i no tinc gaires diners, però... no sé, en Martí que viatja tant, potser no tindria inconvenient en tenir-me d´hoste. O podria fer ruta. Cada dia de la setmana a casa d´un amic diferent.
No sé si la nit em fa pensar tonteries. En tot cas, la realitat és que en Conrat s´està tornant un vell dèspota, i jo, jo sóc una covard. Ploraria, ploraria molt. No puc suportar aquests canvis fatals. No sé com actuar. A on vaig a dormir ara mateix? Al seu costat i intentar fer les paus? O passo i vaig a una altra habitació? O agafo la maleta i vaig a qualsevol hostal? Clar que com hi vaig? Amb el meu cotxe, que és seu? Bah, tot és ben complicat. I tampoc sé si ell actua així perquè marxi. Potser és una estratègia seva per canviar de noia. Potser li avorreixo i té alguna altra en llista d´espera. O potser ja la va provant. Espero que almenys prengui mesures. No m´agradaria que m´enganxés alguna cosa.
Ais, què faig ara? Vaig a dormir? No tinc son. Per adormir-me doncs o un got de llet o un bany . I si dormís per sempre i no despertés? Sé que no té sentit, però ara mateix seria una opció còmoda. Passada una estona seria una desgràcia. Una catàstrofe mundial. La desaparició de la meva gràcia, el meu talent innat jajaja. Haig de fer broma o no surto d´aquesta. Ara de moment a esperar a demà
