La nit està serena. Sembla que avui no hi haurà llamps ni trons. Ahir aquella tempesta em feia sentir angoixa. Per sort, abraçar-me a en Conrat em tranquilitzava.
Aquesta tarda no plovia tot i haver-hi un cel estrany. Li he dit a en Conrat que anava a mirar roba. Ell està refredat, pobret. I he pujat al cotxe i no sé com he anat a parar al passeig marítim. Eren quasi les set de la tarda, i alguns es banyaven cap al principi. He deixat el cotxe a l'aparcament de l´hospital del Mar. Allà l´aigua estava menys remoguda del que esperava, tot i que la sorra era ben bruta plena de fustes i palles que la tempesta havia acostat. La bandera vermella advertia a tothom, mentres una parella banyava el seu petitet d´un any a les dutxes, algú passejava, i poquets seien al xiringuito. La temperatura era agradable. Hi havia algun núvol al cel, però no feien patir.
M´he quedat extasiada contemplant el mar, però sense baixar cap a la sorra. Em recolzava a la barana. La gent passava pel meu darrera. Tenia ganes de plorar, em sentia tan petita davant del mar. Ojalà tingués la força marina. Ojalà pugués sentir-me invencible com el mar. I en canvi sóc un mar de dubtes que es va desagnant.
La sang m´ha fet tornar a la realitat. Necessitava un lavabo. I he entrat a l´hospital. A l´entrada tendes varies per fer regals als malalts, però jo no en tenia cap. Gent fumant sota aquells grans vidres, fins i tot algun amb pijama de l´hospital. I he decidit agafar l´ascensor. He baixat a la mateixa planta que una parella ha baixat. Els he seguit. Em sentia malament mirant dins les habitacions que tenien la porta oberta. Era com entrar en les vides d´altres persones sense permís. M´he marejat i tot, i corrents he tornat a baixar cap a baix.
Podia anar cap a urgències. Ara era allà. A qualsevol hospital t´han d´atendre, i jo porto dies perdent i perdent sang, clar que tinc un quist a l´ovari, i llavors sembla que no és tan estrany.
Però he fugit lluny d´aquell edifici ple de sofriment. Podia notar tocant les parets els records de tots els que hi havien passat. Aquell edifici em feia sentir encara pitjor. Tampoc tenia ganes de mirar més el mar, i he marxat. He fugit de la negror, però no he pogut fugir de mi.
Vaig a dormir. Així puc fugir una mica dels meus pensaments. M´abraçaré a en Conrat. M´agrada veure´l dormir. I encara m´agrada més dormir amb ell. Ja sé que últimament té alguns comportaments no massa agradables, però sé que m´estima. Bé, m´ho sembla. Però no vull pensar més fins d´aquí unes hores. Clar que no sé si es pensa somiant
