Porto uns dies que he deixat una mica de banda els meus problemes, la meva egopatia, per estar al costat de la Miriam i el seu petit. Tot va començar dijous. Ja fa uns dies. Aquella nit en Conrat em va portar al Liceu. Feien la Clemenza de Tito de Mozart, i la veritat que va estar molt bé. El que no sé, és si en Conrat va comprar les entrades per fer-me una sorpresa o per provocar una trobada amb en Roger. No sé si és perquè li dóna morbo la meva invenció dels trios amb en Roger. Clar que en Conrat no acceptaria trio amb dos homes. Ell és tan "machito". I encara qui l'altre home no el toqués ni un pèl, no el veig a ell home de compartir dona. Per tant, no sé per què volia anar al Liceu. Potser volia aprofitar per trucar a alguna i proposar canvi de parelles, o no sé, potser simplement pènsava que així em podria muntar alguna esceneta de gelosia, i aconsegueix que marxi de casa seva pel meu propi peu. No sé què pensar. A part, els meus llogaters m´han avisat que deixaran el meu pis. D´aquí poc podré marxar de casa del Conrat sense demanar favors a amics, ni necessitar fer ús dels seus diners. Adéu als capricis i la bona vida, però Hola llibertat.
Però deixaré de parlar de mi. Ara en Conrat i el que l´envolta ha passat a segon terme. Dijous, només sortir del Liceu vaig veure que tenia varies trucades de la Miriam. Vaig trucar-la i tot eren plors. Tenia el petit a l´hospital (prefereixo no dir quin, a la UCI. Bronquitis i un virus. Estava incomunicat. Només podien entrar dues persones poca estoneta en hores concretes. Ella estava a casa desesperada, i en Conrat va portar-m´hi.Estava amb el seu marit, que no és el pare de la criatura. Ell estava també enfonsat, encara que menys.Estaven esperant poder trucar a les sis del matí per saber com havia anat la nit i entrar a la primera visita del dia. No sabia com animar-los.
He anat cada dia a fer costat a la Miriam. He dinat amb ella, hem sopat. El seu marit ha seguit treballant, i sempre que ha pogut ha vingut. El cap de setmana va venir en Quim d'urgència. El nen segueix a la UCI però ara ja sembla que millor. Se senten tants drames quan vas a un hospital. I més a pediatria. Hi ha varis que entren però no surten. Es esgarrifós! Millor no explicar aquestes històries. Realment m´han impressionat, però crec que haig de guardar discreció i no puc explicar-les.
En Conrat no ha vingut cap dia a l'hospital. La seva fòbia! Clar que demà diu que vindrà a dinar amb nosaltres. Jo tampoc he insistit. Tinc els meus motius. Tot i l´angoixa dels moments viscuts, no he pogut resistir-me a les paraules del sindicalista. Bé, no ha passat res, eh? Però he conegut a un amic de la Miriam molt interessant. Li dic el sindicalista per evitar emprar noms. Sempre em fa por equivocar-me i deixar escapar el nom real. El sindicalista no treballa per a cap sindicat, ni tampoc es un alliberat. Ell és membre del comitè de la seva empresa. I els seus ideals, la seva manera de parlar, la seva energia defenent a tota mena de treballador... m´han deixat. No coneixia aquest món, i m´agrada que em vagi explicant tot. I les seves paraules acompanyades de la seva mirada verdosa darrera aquelles increïbles pestanyes m´han impressionat. Ja sé que amb el nen ingressat no és moment de ligoteo, i de fet, mai hem estat a soles ell i jo. De fet el vaig conéixer diumenge, i avui ell ha vingut al migdia, i com sempre, entre visites hem anat a dinar. La pobreta Miriam plora tant. Clar que avui ja està millor
Avui he vingut més d´hora a casa. Em sento més tranquil.la pel nen. En Conrat no m´ha fet gaire cas. Clar, el meu tema de conversa li fa yu-yu. I jo, o li parlo del nen o dels nens veïns o... podria parlar-li del sindicalista. Però no ho veig adequat jeje
Pobreta Miriam! Tinc ganes que acabi tot això del nen. A veure si passa ràpid a planta. Per sort, li han donat la baixa. Es veu que segons l´Estatut dels treballadors, per ingrés a l´hospital d´un familiar de fins a segon grau, només tens dret a dos dies de permís retribuït. Algun conveni pot ampliar el permís algun dia més . I desprès què? (com es noten les xerrades amb el sindicalista)Realment, el món laboral està fet una pena. Però res, millor vaig cap al llit. En Conrat em fa senyals. Podríem qualificar-los de senyals lascius. Jaja, aquesta parauleta la va fer servir ell. En Roger em mirava amb ulls lascius.I ara a ell li escau d´allò més jeje
