Fa poc que tinc ordinador de nou, però he perdut les ganes d´escriure. Potser no ho necessito, o més bé no tinc temps. Ara la Ninotchka té una vida activa. Ara treballo. Sí sí. Ja no sóc un paràsit de la vida, ara sóc una dona moderna i treballadora. No tinc cap treball artístic. Adéu a la vida de mantinguda al costat d´en Conrat. Adéu a la meva anterior vida bohèmia. Ara no hi ha temps per escalfar-me el cap. No tinc temps per moltes coses.
Però aquesta nit em sentia sola. Estic cansada però no agafo el son. El sindicalista deu dormir. Evidentment en Quim no està al skype. No tinc ganes d´entrar a xats. Només tinc la companyia del vent. El soroll de com sacseja la ciutat. Sembla que vulgui endinsar-se entre les escletxes de la persiana i jeure al meu llit. I un cop allà amb la seva fúria em faria estremir.
Aquest vespre passejava camí de Glòries. La torre Agbar em vigilava. El vent volia apartar-me d´ella i m´he agafat on he pogut. Unes dones corrien tot seguint-lo, i de la velocitat que han agafat quasi s´estampen. Un home anava girant en espiral per la força ventosa.
He creuat al passeig principal. Bicicletes a tota velocitat volien fer competència al senyor vent. Bicicletes per tots carrils sense parar en semàfors que em feien tremolar de por. He corregut quasi sense mirar fins arribar als carrers del centre comercial.
La Ninotchka treballadora necessita descansar. Demà hi haurà un despertador que sonarà. Herbes que odio o llet? Què em farà adormir? Comptar ovelles o taps per les orelles?
Demà la ciutat es despertarà de nou. Potser el vent ja haurà marxat. Jo seguiré atenent trucades, igual que les meves companyes. Però quan acabi la meva jornada, la moto d´un sindicalista estarà esperant-me. El seu amo em besarà dolçament, i després de xerrades sobre la Llei de Prevenció de Riscos Laborals i l´Estatut dels Treballadors, em farà l´amor i em sentiré la dona més feliç del món.
