Treballar i treballar, aquest és el resum de la meva vida. I els caps de setmana intentar aprofitar-los per a gaudir de l'amor i de la vida.
La veu sense millora malgrat el descans per Setmana Santa. Arribo als divendres amb veu parlada dèbil i si intento cantar... Em fa por cantar a soles, però ara mateix seria incapaç de fer-ho davant de ningú. La veu em falla. Però ja tinc hora per anar a una reconeguda foniatra. Cent vuitanta euros la visita, però penso que la meva veu es mereix el millor. Les meves cordes es mereixen els millors aparells
Però tornem la Setmana Santa, que no va estar gens malament. Finalment vam tenir festa Dijous Sant, i vam poder marxar fora a l'aventura. Vam mirar les previsions del temps. On faria sol? A la costa Atlàntica francesa. Doncs cap allà. I no ens va ploure cap dia :)
Tot el viatge per carretera, per veure pobles i paisatges. Tranquilitat i relax. Vam veure l'Ebre eixamplat vora Saragossa, i camí Navarra una carretera tallada (va ser l'únic tram d'autopista que vam agafar)
Dijous vam fer la primera parada llarga a Pamplona, ja era la tarda. Tenien obertes totes les esglésies. I la gent les anava recorrent totes. Clar que pel que m'ha dit una companya de feina més gran, ella de petita també ho feia per Barcelona. N'havies de veure almenys set. Les esglésies barcelonines competien amb els seus altars guarnits amb palmes, palmons i altres. Li deien "el monument". A Pamplona destacaven les imatges que suposem treurien en procesor. I a la nit cap a Donosti que ell no coneixia. Vam tenir sort de trobar habitació a un hostal del Monte Igeldo. Era tota de fusta i agradable. I cap a "La Concha" de nit. Què romàntic! jeje. I cap el casc vell a afartar-se de pinxos, que són més bons que els d'aquí, o almenys a mi m'ho sembla. Ais, sembla que faci tants dies d'això.... I després a ballar una miqueta.
I divendres carretereta i cap a Orio. Passejar per la platja. Escriure els nostres noms a la sorra...
Zarautz més bulliciosa. El passeig de gom a gom. Gent a una fira de la cervesa. Un vermout al restaurant de l'Argiñano. Dinar a una terrasseta al sol. Tot era meravellós.
Passeig per Getaria, poblet de postal. Aquell carrer que passa per sota l'església. I el seu port. Els carrers amb olor a sardines...
Tornada a Donosti. Quasi impossible aparcar. El peine de los vientos cada dia més rovellat que va fer en Chillida. Els nens rient davant els voladors. Els voladors són uns forats al terra, qque per sota entra el mar, i amb la seva força fa pujar un vent cap amunt. Els nens posaven les mans esperant la ventada. I jo fent-me una foto amb els cabells volant.
I creuar fronteres, per sopar a una pizzeria de Saint Jean de Luz. I cap Biarritz. Missió següent: trobar hotel. I puja i baixa pel poble buscant on no posés complert. Ja vam fer cames. Finalment vam trobar una habitació petita decorada en blaus, i amb el terra una mica inclinat, però ja teníem llit. I a passejar de nou vora el mar. La roca de la Verge va ser una estona per nosaltres sols i els nostres petons humids...
L'hotel tenia a sota un bar musical, i a part semblava que el del costat ronqués als peus del nostre llit, però el cansament ens va fer oblidar tot això. Al matí també vam oblidar que els sorolls els compartíem amb tot l'hotel, i vam dedicar-nos a fer-ne d'altres. L'amor també fa soroll...
Una crèpe de nutella i un noissette potser no és el més dietètic però aquest va ser el nostre esmorzar. Havíem alimentat l'amor, i ens calia nodrir el cos. El sol brillava de nou, i encara teníem dies per endavant fins el retorn a la vida quotidiana.
