No sé si encara tinc dret a entrar, fa tant temps que no escric. I suposo que en passaria tant fins que tornés a fer-ho, que el millor seria dir adéu.
En altres blogs s'acomiaden, i expliquen els motius perquè marxen. Potser no són certs, potser és una justificació, potser ho entenem, i normalment sap greu, perquè si aquella persona ha anat acompanyant-te amb els seus posts, no t'agrada haver de deixar de gaudir d'aquells textos... Però bé, no estic dient que deixar d'escriure al meu blog hagi pogut provocar tot això, tampoc sóc tan vanitosa, però crec que hauria de dir que estic bé. I que malgrat no he tornat a saber mai més de l'Igor segueixo feliç al costat del meu sindicalista I que segueixo sent la Ninotchka, però potser em treuria el vodka. Sí que segueixo sent una artista desconeguda. No actuo en teatres, i només canto en cercles íntims (entre amics vaja, però dir-ho així és més graciós).
Hauria de rellegir tot el meu blog per saber fins on vaig explicar. Llegir-lo em faria recordar emocions que segur que he oblidat, però en pocs dies de vacances... no hi ha gaire temps. I m'espanta recordar segons què. La meva ment ha bloquejat certs episodis, però han quedat flotant a la blogsfera.
Una bona notícia que crec que haig de donar,és que en Quim ha tornat a Barcelona. Va demanar un trasl.lat i treballa aquí. M'alegra tenir-lo més a la vora.
I en Roger es va casar ràpidament, i ja és pare d'un nen clavadet a ell jeje. Si algun dia tinc una filla no sé si la deixaré jugar amb ell. Potser es podria repetir una història d'amor obsessionat. Me'n alegro que en Roger sigui feliç, i sembla que el passat, passat està :)
La vida segueix tot i que tanqui quasi definitivament aquest blog. I què passarà amb la meva vena d'aprenent d'escriptora? Doncs, quan torni a tenir temps, o més bé ganes, o tingui noves inquietuds a explicar, reprendré aquest blog, o potser n'obriré un altre, o intentaré escriure una novel.la, o potser per començar un relat curt, i li faré llegir i donar opinió al meu sindicalista i a en Quim.
Podria gravar-me cantant L'hora dels adéus, penjar-ho al youtube i fer un link, però no és massa bona idea. Encara algú comentaria que sóc desconeguda però no artista ;)
Una nit d’insomni pot ser una nit de records. Tornen al meu cap tots els records de la Setmana Santa. Vull oblidar les veus estresades que em truquen cada dia. Les tinc clavades al cervell, però necessito fer fora aquests records, i vull que vinguin els records d’aquestes vacances.
Ja sóc al cotxe al costat del meu sindicalista. El sol brilla fora, i anem pujant per la costa atlàntica francesa. Parem a un Intermarché i comprem queviures per fer un picnic a la platja. Es una gran platja quasi per nosaltres sols. La sorra és ben fina. Les cases a primera línea del mar tenen jardins de sorra, tancats amb tanques de corda. Hi ha alguna petita duna. Un cartell indica que és allò és Reserva. Un tronc portat en la pujada de la marea ens va servir de banc. Uns entrepans i una amanida de llauna, una beguda de cola i una meravellosa companyia.
I vam seguir avançant per Cap Breton. Parada a Mimizan i passejada vora el llac. Li deien la promenade fleurie. Realment era molt tranquil i romàntic. Floretes de colors, ponts de fusta, ànecs, ocellets, bancs de fusta… I vam seguir avançant per la carretera. Era curiós veure casetes baixes, tot i ser quasi al costat del mar. A part eren cases que jo batejaria estil muntanya. Ho dic per les teulades. I les platges cada cop tenien dunes més altes, Així que havies de baixar el desnivell de sorra per arribar a l’aigua.
I finalment vam arribar a la gran duna. Eren vora les set quan aparcàvem al costat de La Pyle. Mirant el google map, el va detectar alguna cosa estranya vora el mar. Vam entrar a panoramio per veure les fotos que havien enllaçades de la zona. I vam veure que era una enorme duna. Una duna d’amplada d’uns tres quilòmetres i de 114 metres d’alçada sobre el nivell del mar.
Havia un gran aparcament per la duna. I al seu peu tot de xiringuitos que ja tancaven. Era enorme, i quin pendent que hi havia! Però malgrat que els peus anaven enfonsant-se, vam pujar a dalt de tot. La vista era preciosa. Llàstima que les fotos no reflecteixen el que vam veure. Per una banda, a baix veies el mar. El sol ponent-se guarnia el cel. A l’altra banda, veies sota el desnivell el bosc de pins. I tot recte, els tres quilòmetres de fons de duna, et feien sentir a ple desert. Realment un lloc poc conegut i molt recomanable. Clar que potser a l’agost, pujar la pujadeta a ple sol, deu ser dur. Millor més cap al vespre. I sinó, feu com nosaltres i gaudiu de la posta de sol. Va ser tan romàntic…
I después vam anar cap Arcachon. Però prefereixo quedar-me amb el romanticisme de La Pyle i anar a dormir.
Treballar i treballar, aquest és el resum de la meva vida. I els caps de setmana intentar aprofitar-los per a gaudir de l'amor i de la vida.
La veu sense millora malgrat el descans per Setmana Santa. Arribo als divendres amb veu parlada dèbil i si intento cantar... Em fa por cantar a soles, però ara mateix seria incapaç de fer-ho davant de ningú. La veu em falla. Però ja tinc hora per anar a una reconeguda foniatra. Cent vuitanta euros la visita, però penso que la meva veu es mereix el millor. Les meves cordes es mereixen els millors aparells
Però tornem la Setmana Santa, que no va estar gens malament. Finalment vam tenir festa Dijous Sant, i vam poder marxar fora a l'aventura. Vam mirar les previsions del temps. On faria sol? A la costa Atlàntica francesa. Doncs cap allà. I no ens va ploure cap dia :)
Tot el viatge per carretera, per veure pobles i paisatges. Tranquilitat i relax. Vam veure l'Ebre eixamplat vora Saragossa, i camí Navarra una carretera tallada (va ser l'únic tram d'autopista que vam agafar)
Dijous vam fer la primera parada llarga a Pamplona, ja era la tarda. Tenien obertes totes les esglésies. I la gent les anava recorrent totes. Clar que pel que m'ha dit una companya de feina més gran, ella de petita també ho feia per Barcelona. N'havies de veure almenys set. Les esglésies barcelonines competien amb els seus altars guarnits amb palmes, palmons i altres. Li deien "el monument". A Pamplona destacaven les imatges que suposem treurien en procesor. I a la nit cap a Donosti que ell no coneixia. Vam tenir sort de trobar habitació a un hostal del Monte Igeldo. Era tota de fusta i agradable. I cap a "La Concha" de nit. Què romàntic! jeje. I cap el casc vell a afartar-se de pinxos, que són més bons que els d'aquí, o almenys a mi m'ho sembla. Ais, sembla que faci tants dies d'això.... I després a ballar una miqueta.
I divendres carretereta i cap a Orio. Passejar per la platja. Escriure els nostres noms a la sorra...
Zarautz més bulliciosa. El passeig de gom a gom. Gent a una fira de la cervesa. Un vermout al restaurant de l'Argiñano. Dinar a una terrasseta al sol. Tot era meravellós.
Passeig per Getaria, poblet de postal. Aquell carrer que passa per sota l'església. I el seu port. Els carrers amb olor a sardines...
Tornada a Donosti. Quasi impossible aparcar. El peine de los vientos cada dia més rovellat que va fer en Chillida. Els nens rient davant els voladors. Els voladors són uns forats al terra, qque per sota entra el mar, i amb la seva força fa pujar un vent cap amunt. Els nens posaven les mans esperant la ventada. I jo fent-me una foto amb els cabells volant.
I creuar fronteres, per sopar a una pizzeria de Saint Jean de Luz. I cap Biarritz. Missió següent: trobar hotel. I puja i baixa pel poble buscant on no posés complert. Ja vam fer cames. Finalment vam trobar una habitació petita decorada en blaus, i amb el terra una mica inclinat, però ja teníem llit. I a passejar de nou vora el mar. La roca de la Verge va ser una estona per nosaltres sols i els nostres petons humids...
L'hotel tenia a sota un bar musical, i a part semblava que el del costat ronqués als peus del nostre llit, però el cansament ens va fer oblidar tot això. Al matí també vam oblidar que els sorolls els compartíem amb tot l'hotel, i vam dedicar-nos a fer-ne d'altres. L'amor també fa soroll...
Una crèpe de nutella i un noissette potser no és el més dietètic però aquest va ser el nostre esmorzar. Havíem alimentat l'amor, i ens calia nodrir el cos. El sol brillava de nou, i encara teníem dies per endavant fins el retorn a la vida quotidiana.
Ais, va passant el temps i cada vegada escric menys. I quan menys escrius, menys ganes tens de fer-ho. I ja no és només per la pèrdua del costum. Passa com quan deixes de veure un amic. Poc a poc vas perdent contacte. Intentes trucar-te, com si res no passés, però las trucades es van allunyant, i arriba un moment en què només et truques per l'aniversari i per Nadal. Ah, i a part potser t'envies mails estúpids massificats. I com només et truques un parell de cop a l'any, què has d'explicar? Doncs t'expliques només canvis grossos, notícies fortetes. Potser que s'ha mort la teva mare, o que has tingut un fill, o que vas anar de vacances a Madeira. Però quin sentit pot tenir explicar-se quotidianitats? A un amic que veus sovint no et sembla estrany explicar-li que t'has comprat un jersei blau. O que avui se t'ha cremat el sopar. O que portes una temporada contenta degut a aquests dies de sol i no-fred....
Doncs a mi m'està passant igual. Ja no explico les meves divagacions sobre el sexe masculí, ara concretades en el sindicalista. Ni explico com em va agradar veure l'eclipsi des del Merveyé allà el Tibidabo. Ni de la calor que feia diumenge a Calonge mentre veia passar la rua de Carnestoltes ajornada per les pluges. Ni del cansat que és treballar, ni de com la meva veu trontolla dia a dia. Cada vegada em sembla més absurd descriure el meu dia a dia, perquè si s'ha convertit en un mes a mes, quin sentit té el que passa un dia??
Vaja, sembla que estigui escrivint el rèquiem del meu blog, però per altra banda, m'ha ajudat tant escriure'l. Aquest blog m'ha salvat de mi mateixa. I ara el sindicalista, la feina... m'han tornat a salvar. Potser he perdut el glamour d'abans, la meva vida bohèmia, però tot i no actuar dalt d'un escenari, actuo darrera un telèfon. Segueixo sent la Ninotchka, tot i que begui menys vodka
