En Roger es a la dutxa. Crec que finalment marxaré amb ell de vacances. I Alemanya... ja arribarà. Ha estat una setmana rara, i... no sé. Vull viure l' aventura.
Ahir a mig matí va picar la Filomena a la porta. Portava un paquet de part d´en Roger. Em va dir que li havia donat a ella per no despertar-me. Em va fer ràbia perquè ja podria haver vingut ell en persona. No em calia obrir-lo. Era el retrat de l´Igor. Li vaig dir a la Filomena que m´empipava que en Roger no me l´hagués tornat en persona. I ella, clar, el va defendre. Havien estat esmorzant junts. Ella em va dir que m´estimava, però que estava fent patir molt al pobre noi. Li vaig replicar que no volia sermons. Però vaig intentar no ser dura amb ella, que tampoc en té cap culpa la dona. Em va demanar de veure el famós retrat. I va comentar que realment l´Igor tenia una mirada triomfant, i entenia perfectament que en Roger quedés col.lapsat en trobar aquella foto. Vaig agafar la foto. La mirada de l´Igor no sé si era triomfant o irònica, però vaig notar com es clavava amb la meva volent-me lligar de nou a ell. Quina estupidesa! No sé per què haig de seguir pensant en algú que és passat. El cas és que em vaig posar a plorar com una magdalena mentre la Filomena intentava consolar-me. Em deia que mentre plorés per l´Igor o sentís ràbia contra ell o el recordés amb carinyo, no podria ser feliç. Segons ella només valia la indiferència. Ni esborrar el bo ni el dolent. Segons ella, va ser una etapa, i ara vindran d´altres. Va insistir en llençar el retrat, amb marc i tot, res de reaprofitar-lo. I això vaig fer. Vam dinar plegades. Jo no parava de beure clares, tot i que de fet necessitava alguna cosa més forta. Volia evadir-me de tot, fugir. De vegades desitjaria dormir i despertar en una altra època o en un altre país, i tenir un passat diferent, ser una altra. No sé. Tonteries! De fet podria fugir de tot marxant a Alemanya amb en Roger. Clar que mai podré fugir de mi mateixa. Porto massa empanada mental. Si estigués més ocupada, no tindria tant de temps per pensar. Podria ocupar-me ni que fos col.laborant amb una ONG, així almenys no pensaria en mi. Hi ha gent que es fa de pallassos sense fronteres. No sé, sempre tinc idees que mai faig. Ara em surt la vena solidària, però després vaig fent mal a la gent del voltant com en Roger. Perquè ahir no vaig parar de trucar-lo fins que ja entrada la nit em va contestar. Li vaig dir que vingués a casa meva. Res de parlar de l´Igor que és el passat, ni d´Alemanya que és el futur, ni de la foto que era el present. Jo em sentia una desgraciada per tot el tema de la foto dels antics records, i per rentar les meves culpes vaig consolar el cos d´en Roger, i també el meu, però no puc consolar el seu esperit, perquè sóc incapaç d´entregar-me a ell com a parella. Això d´entregar-se sona molt fort. De fet seria dir que l´ escullo a ell NOMES, i per SEMPRE, però no estic segura de mi. Almenys amb ell. Després apareixerà un estrany professor i em deixaré captivar per les seves rareses. M´abandona el meu rus de músculs forts i l´idolatro. Però no sóc l´única persona que té aquestes reaccions. Hi ha gent que en té de pitjors. Dones maltractades que aguanten de tot malgrat el dolor. Moltes persones fan cas a la parella quan els deixa de prestar atenció. Si creuen que la tenen segura, ni un esforç. Els que són una mica dolents triomfen en la seducció, diuen. M´agradaria pensar que en l´amor no és ben bé això. Però com mai es troba cap sentiment pur, i totes les relacions impliquen una barreja de sentiments diversos, és difícil deslligar atracció, carinyo, estimació, passió, costum de temps, compenetració... Estic arribant a la conclusió que els humans som massa complexes. Seríem més feliços si no penséssim? Aisss. En Roger ha marxat aquest matí sense quasi parlar. Tenia pressa. Un cop rentats els llençols i ventilada l´habitació és com si no quedés rastre del seu pas aquesta nit amb mi. I en canvi, miro els racons de la casa i puc recordar diferents escenes amb l´Igor. Es com si a cada habitació fessin una peli diferent de l´Igor i la Ninotchka. I tot per culpa de la maleïda foto. Però ara ja no podrà aparèixer més, el camió de les escombraries se la va endur. I potser demà per les habitacions de casa meva fan pel.lícules de la Ninotchka i en Roger. I mentrestant el retrat de l´Igor cremarà a la incineradora. Buff, ara això ha sonat molt tètric i morbós. La combinació la imatge de la incineradora superposada amb en Roger i jo fent l´amor salvatgement fa por. Vaig a imaginar que fugim a una platja, som a una cala solitària, millor que el sol sigui ponent-se, no sigui que la calor em faci recordar el foc de la incineradora. Res de calor, una suau brisa, sorra fina, una gran tovallola on som tots dos estirats amb els cossos nus, i suaument ens acariciem un a l´altre , excitant un a un els porus de la nostra pell... I ara paro. Ja m´ha desaparegut aquella horrible visió. Ja puc seguir pensant en què fer aquests dies. Perquè si la meva imaginació segueix amb en Roger a la platja... Tornaré a trucar-lo. I em sento una mica com aprofitant-me d´ell. O almenys així em va fer sentir la Filomena. I té raó. Sóc un cas! Els Davids volen fer un sopar de comiat abans de marxar a Jordània. En Tom i l´Andy volen que vagi cap a la costa Brava. La Rosa i en John volen que vagi al seu poble. En Roger vol que anem alguns dies junts. L´Ester voldria anar a Madrid. I jo no sé què vull.
La veritat que ara no sé què dir ni què fer. Feia dies que no veia en Roger, i avui ha vingut a sopar a casa. I un cop sopats, de cop i volta m´ha sortit amb un estirabot i ha fotut el camp. El sopar anava la mar de bé. No hem parlat d´Alemanya ni de les vacances. Hem parlat de Turandot, que jo al final no he vist, tot i que queden algunes funcions. Però divendres vaig quedar amb l´Ester, i ahir també. Divendres vam anar a sopar al costat del Bagdad. Ella va portar-m´hi. No hi havia gaire gent, però el lloc era agradable. Eren les festes del Poble Sec, però no ens van convèncer i vam anar a un bar molt guai a l´altra banda del Paral.lel. Havia terrasseta, però dins era molt cuco i agradable, i a part tenia un petit escenari. Vam arribar tard i ens vam perdre a uns que tocaven i també a la noia de la dansa del ventre. Llàstima. Però va estar bé conèixer aquest bar on es van fent coses. L´Ester volia més marxa, però li vaig dir que era millor anar a dormir d´hora i aprofitar per fer una mica de platja dissabte matí. I això vam fer. Ella va insistir en anar amb el seu cotxe, perquè diu que sino la tornada és un pal. I buscant aparcament, de la Vila Olímpica vam anar a parar al costat de la nudista de Poblenou. No sé si en el fons desitjava veure aparéixer en Bernat. Per sort, no vam trobar ningú. Però per més que pensi en el cap de setmana, no em puc treure en Roger del cap, que de cop i volta m´ha dit que mai podria estimar-lo perquè penso massa en l´Igor. Jo li he dit que ja ho tenia superat, o almenys això creia, però que no es preocupés que aquell no era el nostre impediment. I ell ha dit que no em creia. Que algun dia en somnis l´havia abraçat dient-li Igor, i que avui havia tingut la prova suficient mentre parava la taula. Això m´ha deixat ben sorpresa. M´ha dit que mirés el calaix de les tovalles. No entenia res. He anat, l´he obert, i clar, hi havia tovalles. En Roger ha insistit que mirés a sota. I sorpresa!!, allà havia la foto emmarcada que tenia de l´Igor boca avall. Li he dit a en Roger que ni recordava que l´havia amagat allà el dia que va desapareixer. Però ell m´ha replicat dient que estava segur que l´amagava quan venia algun amant, però que normalment devia ser fora. Ja començava a anar-se´n de l´olla. Jo amb la foto a les mans, i en Roger que me l´ha arrencada., mentre deia que no podia suportar l´irònic somriure de l´Igor. Segons en Roger, semblava que l´Igor se´n fotés d´ell dient-li ´A mi sí que em va estimar la Ninotchka, amb mi va viure autèntic amor amb passió, amb mi hagués volgut formar una família. I encara que hagi marxat, la Ninotchka sempre em tindrà a la seva ment´ Li he dit a en Roger que parés amb el teatre, que tot eren imaginacions seves, que l´Igor ja no hi era. M´hagués agradat poder trencar aquella maleïda foto, i el marc, i el vidre, però tot i pensar-ho, l´impuls de pensar en el merder de vidres també ha vingut al meu cap. En Roger estava plorant, i jo no sabia com consolar-lo. M´ha dit que preferia marxar i que ja ens veuríem. I ha sortit ràpidament amb la foto de l´Igor. Aquest és capaç de fer-li vudú. Espero que se l´hagi endut sense voler. Jo podré viure sense aquella foto de l´Igor. Total no tenia ni idea que fos al calaix de les tovalles. Ara no sé si trucar en Roger, però confio que demà dirà alguna cosa
Què deu passar els dijous perquè els terroristes sempre l´esculleixin per fer esclatar les seves bombes? Realment els anglesos deuen estar ben espantats, semblava que després de les primeres bombes ja podien estar tranquils uns anys, però no, dues setmanes i els terroristes han tornat. Clar que comparat amb Iraq que com aquell qui diu cada dia hi ha atemptats, això no és res. Per altra banda, focs i més focs van cremant boscos. Alguns per errors humans, altres provocats. I davant tot això, i moltes més altres desgràcies que prefereixo no esmentar,és important decidir què faré per vacances? Importa pensar on pararà el professor? Es trascendent si avui vaig a veure Turandot o no? Però no tot ha de ser pessimisme. Bé, depèn de com es miri, és trist, però sempre és millor la veritat. Em refereixo a l´Ester que ahir va venir plorosa a dir-me que havia pescat en Bernat amb una altra. Em sap greu per ella, però quan abans es desfaci d´aquell. Vam acabar anant a sopar, prendre algo, parlant amb uns nois que vaig trobar massa xulos, i com anava una mica tocadeta ella, la vaig arrossegar cap a casa meva en un taxi. La vaig posar llit resant perquè no li donés vomitera. Per sort ha dormit com un soc fins que li ha sonat el despertador per anar a treballar. S´ha aixecat sense ganes de parlar suposo. Jo tampoc li he fet gaire cas. A veure per on enfoca ara la seva vida. Encara la veig tornant amb el seu ex. La gent som així.O potser vol seguir vivint la vida com em va dir l´últim cop. Espero que no topi amb més Bernats. O que es prengui tot com l´aventura que diu que vol viure. Crec que no sap què vol. Vol trencar amb tot, però no és tan fàcil. Però jo no sóc ningú per jutjar ni donar consells. Tot i que sé que em trucarà avui per sortir o fer alguna cosa. M´ho veig a venir. No em molesta, però jo no estic per aventures, o potser sí que em convindrien. En tot cas fa sol. Hauria d´anar al super. Em fa mandra tot, i estic indecisa també. Haig de prendre ni que sigui una decisió, per senzilla que sigui, i a partir de llavors, potser ja tot s´encarrila.De moment esperaré a veure si truca l´Ester o en Roger o algú, i de mentres em faré el dinar
Ahir va ser un dia curiós. Vaig rebre un missatge al mòbil de l´Ester dient-me que deixés en pau al Bernat. No vaig entendre res. Vaig trucar-la per aclarir-ho i li vaig dir que no sabia res d´ell, i ella em va dir que no li digués mentides, que sabia que havíem quedat algun dia, perquè ell li havia confessat que havíem quedat com a amics, però que ella no era tonta i podia imaginar com acabaria la nostra trobada sent jo com era. Estava nerviosa i no em deixava parlar. Al final vaig penjar. Aquell Bernat ara fent més mal, i a sobre buscant-me problemes. Però no em pensava cabrejar ni trucar-lo, seria el que volia. L´altre dia que els vaig trobar per això em mirava com em mirava, i per això va proposar fer un trio. L´Ester amb les seves ànsies de provar de tot li va semblar molt canyera la proposta, però no va pensar en tot el que comporta sobrepassar l´àmbit de dues persones, i això que només va ser una proposició no materialitzada. Igualment, coneixent en Bernat m´imagino que estarà en més d´una relació a l´hora, o potser no, però aquell era un mentider compulsiu. Almenys amb mi es va portar molt malament. Es extraordinari per això com és la ment humana, però ara m´esforço en recordar els dies amb en Bernat, i tinc només el record vague, i això que no fa encara l´any d´això, però la meva ment ha esborrat detalls que punxen i fan mal, sé que no ho vaig passar bé al final, que em va donar moltes excuses, que em va fer viure entre enganys, però ara ja està. No és que la meva vida hagi millorat moltíssim, però em vaig alliberar d´ell, tot i que ara ell vol introduir-se en la meva vida mitjançant l´Ester, però no penso permetre-li, tot i que ahir no deixava de pensar-hi, i potser per això ahir vaig ser dèbil, i a la trucada diària d´en Roger li vaig respondre amb un Vine a casa. Necessitava tenir algú dormint al meu costat. No era només per sexe, tot i que va haver-hi, però volia carícies, el contacte amb una altra pell, petons, sentir-me estimada, tenir companyia. Suposo que tot això està molt bé, però no amb en Roger, perquè li acabo fent mal sempre, i després em sento malament. Ara m´ha proposat anar de vacances junts alguns dies, i que no cal que li respongui sobre Alemanya encara, que ho mediti, que ell sempre m´esperarà. Quan em diu tot això voldria plorar. Per què no m´acabo de decidir amb ell? No dec ser normal. Ell ho faria tot per mi. En canvi jo, només faria bogeries per imbècils que passen de mi i em deixen plantada. Seré una masoca que li agrada patir per patir? Marxo uns dies amb en Roger? Es correcte això? Es egoista dir-li que marxem de vacances pensant en el present però que jo no vull cap compromís futur? No sé. Podríem passar-ho bé els dos de vacances, però sempre vivint junts no sé com acabaria la cosa, i a sobre a Alemanya encara seria pitjor, molts més entrebancs, tot nou, sense amics ni coneguts, un clima fred, un idioma desconegut. Aisss. Clar que ell marxava per fugir de mi, i ara vol portar-m´hi. Realment els humans som complicats i difícils d´entendre. Ara mateix també em preocupa l´Ester, però bé, esperarem a que canviï d´opinió, tot i que si em trobés el Bernat pel carrer no responc de mi. Ara ha sonat molt de la màfia, i jo no sóc violenta, però ja el deixaria pentintat ja.
El meu somni de la passada nit ha estat com de pel.lícula. Sí, sí, de fet era còpia d´una pel.lícula prou coneguda. De fet hi ha somnis que sorprenen. La pel.lícula era la famosa ´Sonrisas y lágrimas ´ , el que passa és que sortien diferents actors, perquè jo anava vestida de Froilan Maria, i cantava pels Alps com la mateixa Julie Andrews. Mentre que en Roger anava vestit de capità i tocava amb el violí Edelwais, Edelwais, mentre que la seva filla passejava amb un soldadet alemany. I després havia dos nens amb cara de Roger petit i quatre nenes amb la meva carona de petita. Aisss. La Mònica, l´ex d´en Roger feia de la baronessa que es vol lligar a en Roger Von Trapp. Ara que el que ha estat boníssim ha estat veure en David B. vestit de monja com si fos la Mare Superiora mentre cantava Climb every mountain. He hagut de trucar-lo per explicar-li aquest migdia. Quasi no podia de l´atac de riure que m´ha agafat. I ell al principi, com no m´entenia s´ha mosquejat, ara després també reia. No sé quina mena de ment tinc per acabar somiant aquestes coses. Suposo que la culpa la té en Roger per intentar trasl.ladar-me a Alemanya,i tot això dels nens deu venir d´ahir a Diagonal Mar. Només pensar en tantes criatures m´he esgarrifat. Deu ser un avís? Qualsevol deixa de prendre mesures amb en Roger perquè encara em fa un embaràs quadruble, més la seva nena, ais, i encara em faltarien dues criatures més. Ara el somni era com còmic, sobretot pel vestuari. I a part que tothom tenia la seva cançó. I jo fins i tot tocava la guitarra. Tot ha estat molt molt graciós. I després d´aquest somni, vaig a Alemanya? La Filomena deia que com a mi m´agraden tant els musicals, aquest somni és d´allò més significatiu. Però a ella no li faig cas en el tema Roger perquè està encegada en què és el meu noi ideal
Tota l´energia interna esperant ser alliberada la deuria gastar divendres amb en Roger. No em va costar gaire que se´m tirés a sobre. La veritat és que semblava contagiat pel meu desig. I en canvi avui, tot i que fa força calor, estic en la calma sexual. Són ben curioses les nostres hormones. Tot i que potser m´ha anat bé, ja que així li he pogut dir a en Martí que no, que després tot són problemes. Clar que en Martí després del seu frustrat casament crec que segueix amb la seva política d´anar picant d´on pot. La seva feina li porta a conèixer diferent gent, viatjar, i ell va fent, alguna aventura, alguna amant de duració més llarga, però a part de sexe, poca cosa més comparteixen. Avui m´ha trucat per anar a sopar, i de fet m´ha anat bé perquè necessitava companyia nova. Ja li he especificat pel mòbil que podíem quedar a sopar si només era sopar. Ell ha rigut, i ha dit d´acord, però això ja ho diria la nit. A mi m´ha anat bé la seva trucada perquè portava un dia una mica penjat. La marxa d´en Quim sempre em deixa trista, i a part m´han anat torturant els remordiments per haver provocat en Roger divendres, i sobretot el record de la seva pregunta mentre m´acaronava els cabells encara amb la humitat de l´orgasme entre cames : ´això vol dir que tinc alguna que esperança que vinguis amb mi a Alemanya? ´ No vaig saber que contestar-li. Només vaig fer un somriure que no volia dir res. Li vaig explicar divendres a en Quim, però vaig decidir no pensar-hi més en el cap de setmana. En Quim va dir que no acabava de veure´m vivint tan lluny, però que si en tenia ganes, tot era qüestió de provar-ho. I aquesta tarda vinga a donar-li voltes. No sé per què però he anat a parar a Diagonal Mar. No és que em caigui proper a casa, però he sentit un impuls d´anar-hi. He mirat tendes però tampoc he comprat res. Suposo que tant donar-li voltes a l´olla fa que no acabis de mirar bé la roba. I de cop i volta m´he trobat al segon pis mirant des de dalt el parc del mar infantil que hi ha. Era ple de nens i nenes, tots ben macos, un nen ben rosset, una nena amb una cueta, una altra de cabells rinxolats, un de molt morenet. Hi havia de totes menes. Els pares seien als bancs del voltant, tot i que algun havia entrat a la casa. En un dels bancs fins i tot una mare alletava el seu petit. Els nens semblaven ser dins l´harmonia de l´atracció i jugaven tranquil.lament sense xiscles molestos ni crits. Veia aquells nens que són el nostre futur i la pell se m´ha anat posant de gallina. Tan alegres, tots parlant els uns amb els altres sense baralles ni lluites. Tenia ganes de baixar corrents per abraçar-los a tots fortament. Volia cridar que no era mare de cap en concret però a l´hora ho era de tots. Volia fer-los tirar endavant. I he desitjat poder donar un fill a aquest món, un món que estem destruint i prenent-li les energies naturals, però que potser encara hi ha alguna esperança per salvar-lo. Ara mateix tots aquests incendis em provoquen una opressió al pit bufff. I res, mentre estava encantada contemplant els nens m´ ha trucat en Martí, i hem quedat. Un cop he penjat he sentit xiscles dels nens. Potser la pau natural és momentània. Com vivim en un món social, és inevitable que vagin apareixent conflictes i més a certes edats. O potser la trucada m´ha fet tornat al món i deixar tots els pensaments de banda. I ara millor deixar-me de pensaments o no dormiré I ben pensat, què faria jo amb un fill? Seria una bona mare? Ara arribo del Born. He pres el batut de coc del Miramelindo i un tros de ratlladura de coco m´ha quedat que ni pujava ni baixava del coll. Sort de l´aigua
Com pot fer tanta calor? Avui he caminat una mica per l´ombra dels carrers de la ciutat, i he arribat deshidratada, marejada. He arribat a casa i he posat el tropicano, m´he empassat no sé quants gots d´aigua, i he hagut de jeure al sofà jaja. Però es que he arribat marejada, i fastigosament suada. Ecss. Mala olor no feia, però estava tota ben enganxosa. Ara estic més recuperada però he decidit concentrar-me en activitats nocturnes ja que fa menys calor, tot i que en Quim va dir-me que li faria gràcia anar demà a fora de Barcelona, que si em semblaria bé anar pel Montseny. Li vaig dir que sí, però ara mateix li diria que ni boja, que no em moc. Però ja sé que acabarem anant. Podria avui fer-lo anar a dormir tard i fins i tot emborratxar-lo una mica perquè demà com a molt acabem anant a una platja a la vora una estona, però bé, no seré dolenta. Avui anirem a sopar i si decidim anar a la muntanya, hi anem. Total diumenge té el dinar familiar. A mí m´han convidat. Podria anar perquè la Miriam potser té fotos i tal del viatge. No sé. Estic massa mandrosa. Però no puc ser tan vegetal. Ni ganes de llegir tinc. He estat mirant per internet sobre els temes que em va dir en David, però llegir molt directament de la pantalla m´ha fet entrar una mica de mal de cap. He descobert un curs gratuït d´electro kirlian grafia. Es pot fotografiar el camp aúric segons sembla. Altres webs les he vist menys serioses, o si tu vols més sobrenaturals. El David ja em va dir que en llibres sobre energies hi ha també una mica de fantasia per vendre, i que és creible un 25%. Vull que m´expliqui més coses d´aquest curs, tot això de l´energia m´interessa. I està bé perquè em fa deixar de pensar una mica en els homes. Jo buscava amor de parella, i ara buscaré l´amor universal. Què filosòfica em poso! Dic això però la passió terrenal segueix movent el meu cos. Ara només d´escriure això m´estic excitant mentalment. De fet fa uns dies que... res de res. No sóc sexeaddicte, però ara mateix reconec que noto unes certes ganes. Hauré de posar-hi remei, o arribarà en Quim i em tiraré sobre seu, i no és plan, que ell és la respectable parella d´en Jean jaja. Tinc cada cosa. Acaba de trucar en Roger. Sembla que hagi captat els meus pensaments. Aquesta tarda la tenia lliure i vol veure´m. En Quim quan arribi passarà per casa els seus pares, fins l´hora de sopar no ens veurem. Ja li he dit a en Roger, i diu que cap problema. Volia anar a prendre alguna coseta, però li he dit que passi per casa meva, que amb la calor no tinc ganes de moure´m. Què em passa? Què he fet? Perquè sé que no està bé, però ara el meu subconscient em mana que em vagi a posar algun vestit més provocatiu, o que em dutxi perquè quan ell truqui jo només porti la tovallola. Això no està bé, però quan més hi penso i mentre ho vaig escrivint més calenta estic. Jo no faré res, ara si ell comença seguiré. Quina excusa més bona, eh? Sóc horrible per fer això? Hauria de deixar-ho estar, i no tenir sexe amb ell, perquè després plorarà perquè no vaig a Alemanaya, i dirà que es pensava que l´estimava, i de veritat l´estimo, però a la meva manera. I ara mateix intento pensar en això però pel meu cap em passen imatges de peli porno on els protagonistes som en Roger i jo. Em moro de ganes de masturbar-lo mentre ell em passa la llengua per tot el cos, bufff. Què faig? Una dutxa d´aigua freda? El truco i li dic que no vingui i m´apanyo jo soleta? Sóc un capverd, acabaré fent de tot amb en Roger aquesta tarda, em conec, i això és com utilitzar-lo. Buff, no sé. Quines coses a escriure no?
Pensar i pensar. Porto uns dies així. Potser m´afecten les anestesies del dentista, qui sap. No me´n adono i em passo estones pensant a casa. I si surto d´ella segueixo pensant en solitud. Vaig parlar amb en Roger. Té aquests dies la nena. Es veu que té dret a la meitat de les vacances escolars. Alguns dies li cuiden els seus pares perquè té algun assaig. Em va preguntar si m´havia pensat el que m´havia demanat. Li he dit que tot segueix igual. Hem quedat que ja en parlaríem cara a cara. Ell encara té esperances sobre mi, però jo no em veig amb cor, amb ell no. Potser amb l´Igor em veia capaç de tot. Ell és el meu mite. Pel professor no sé què hauria estat capaç de fer. Amb ell sí tinc alguna esperança. Potser truca acabat el Camí de Santiago. Dic que penso i estic sola, i encara que és la principal sensació, no és del tot cert. Vaig parlant amb la Filomena. Ella, clar, és partidària que marxi a Alemanya amb en Roger. Suposo que no és el consell que vull seguir. També he parlat amb en Quim, que per cert ve aquest cap de setmana perquè és l´aniversari de la seva mare. Tinc tantes ganes de veure´l. També he parlat pel mesenger amb algú que llegeix el meu blog, i espero que entendrà finalment que no podem quedar. I a part , ahir vaig estar amb els Davids. El David G. em va parlar ahir d´un tema que no tenia ni idea. Bé, havia sentit que el feng-shui parlava de com decorar una casa, però ahir em va parlar de les línies Hartmann, que són reflexe d´unes energies que desprèn la terra. En els encreuaments de línies Hartmann, no és aconsellable passar-hi massa hores. Per exemple, si et passen per sobre el llit és fatal. La solució seria canviar-lo o desviar la línia amb trossos de quars. Hi ha gent especialista que ho mira amb unes varilles. A Catalunya tenim un gran entès que es diu Pere Vila. Podrien venir els meus problemes per culpa d´aquestes línies? De fet, en David em va parlar de molts temes relacionats amb l´energia que em van apassionar. No sé per què desconec tant aquests temes. Hauria de fer algun curset d´això o llegir llibres. Clar que en aquests temes hi ha gent que hi deu posar invenció, parafernàlia, hi ha interessos, però hi ha coses que deia en David que semblaven tan naturals. Sembla lògic que tothom emeti una energia que vibra en una freqüència, i que l´energia vibrarà diferent segons l´estat d´ànim. El cas és que tinc ganes que en David A. m´expliqui més coses. Trobo fascinant temes com les flors de Bach, la metamòrfica, l´acupuntura, el reiki, la kinestèsia, el ?cuenco tibetano?... Ara bé, quan em va parlar sobre la reencarnació... Tot això de la mort a mi em fa una mica de por. I parlar de regressions i vides passades m´espanta. Però em queda el cuc d´anar una temporada a l´India, o anar cap a la Xina o el Japó antic, no quedar-me en les seves macrociutats, endinsar-me dins els poblets, conèixer aquesta gent tan rica d´esperit. Potser és una cosa que manca a la meva vida. He viatjat, però a nivell d´Europa. Com a països més diferents culturalment, he estat a Turquia i a Tunísia. No sé, en Roger em diu que vagi a Alemanya amb ell, i jo penso en marxar ben lluny. Tot i que no crec que ho faci, no tinc prou valor. Com a molt aniria uns dies de vacances i acompanyada, ais. Els que sí marxen lluny són els Davids, que van a Jordània. Diuen que Petra és preciosa. I jo no tinc cap plantejament, penso i recordo. He vist al diari que s´ha ofegat un home ucraïnés i el seu fill. Per un moment no he pogut evitar el record de l´Igor i aquell nen el dia de Reis. Però no puc anar al tanatori de Cunit a veure-li la cara al mort. I a més, que segons com moris, tanquen caixa i al difunt no el veus. Clar, si algú es pegar un tret al cap, no t´exhibiran fet bocinets si no hi ha manera d´arreglar-te. Ais, què morbosa sóc! De fet estic intentant fer broma, per oblidar algunes coses. No vull pensar més en això. Canviaré aquests pensaments per els referents a viatges. I també dinaré
La Filomena diu que ella es pensaria molt bé la proposta d´en Roger. Diu que no trobaré ningú que m´estimi com ell, i que el tren de l´amor passa, i si no hi puges, qui sap quan vindrà el següent! Quan la gent parla amb aquests tòpics, acaba agobiant-me. Què vol dir ? el temps ho cura tot´ ? Aquests refranys porten a un altre que diu en castellà, però suposo que servirà també pels catalans ´Mal de muchos, consuelo de bobos? . Dic suposo que servirà perquè pels americans la mala sort és divendres 13 i aquí els dimarts. Si un català va als Estats Units arrossega la mala sort del dimarts 13, o la perd per acollir-se a la de divendres 13, o es queda amb les dos. Això ja seria molta mala sort. Però bé, en això massa supersticiosa no sóc. I per sort demà és 13 (de fet per l´hora ja és 13), però és dimecres. Avui tinc un dia de pensar, però acabo divagant cap a les més diverses històries, m´invento les meves pel.lícules, on jo sóc sempre la protagonista, i els hi dono mil finals possibles. Són com aquells llibres que hi havia ´ Tria la teva aventura? que per cert m´agradaven molt. Tot i que em van agafar una mica gran. A la meva època infantil llegia i llegia. Vaig llegir-me els trenta-dos llibres de la família Hollister, també tots els de Santa Clara, Torres de Malory, molts de Puck, los Cinco, los Bobsey... Per no parlar dels tebeos de l´Esther. M´encantava. I també llegia el Superpop des de ben petita. Sobretot l´apartat aquell de ? Mi primera experiencia´. No sé si serien casos reals. Potser hauria d´haver enviat la meva. Quasi que no l´explico perquè ja vaig fer-ho per aquí, i a part encara desanimaré a les jovenetes, i trobo que totes les experiències poden estar bé. Com estaria una experiència alemanya? A mi és un país que no acaba d´inspirar-me per viure-hi. Vaig anar a Berlín dos dies i em va semblar una ciutat molt atraient, i hi tornaria, però de visita. Potser em va impressionar que no feia gaire que havien enderrocat el mur, i veure els carrers com amb pintura es resseguia per on era el mur, no sé, em feia tornar a uns anys enrera i imaginar el patiment de les gents que hi vivien. Però amb en Roger no aniríem a Berlín. Aniríem a una ciutat- poblet, faria fred, qui sap on viuríem. I mentre ell assagés em sentiria molt sola. Tot i que podria fer classes d´alemany i de cant. Però no podria picar a la Filomena, o fer un truc a algun conegut, ni anar a fer una volta pels carrers de l´Eixample, o pel meu Barri Gòtic, o acostar-me al Mediterrani. Tampoc podria evocar en companyia del vodka els meus records espaials amb l´Igor. Tot aquell pis alemany només em portaria records recents d´en Roger. I parlant del mar. Avui he acabat sortint tard del dentista. Era una prova ràpida però tenir l´hora tard, i hi havia retards. Com estava el queixal sensible i havia de llimar, he hagut de suportar anestèsia que no m´ha deixat fins fa poc. Aquesta anestèsia em deixa la boca torta. Tot això m´ha fet recordar el professor, i de mentres els meus peus m´han dut fins a la platja del Poblenou. Com ha estat? Doncs no ho tinc clar, només pensant pensant. Potser inconscientment tenia ganes de trobar-me en Bernat per la popular Rambla, en tot cas no l´he trobat. Ni a ell ni a l´Ester. Però si he trobat una barreja de gent a la platja. Eren les nou del vespre. El cel era entre blau i grisós, amb algun nuvolet acomiadant el dia. La lluna petita brillava poquet donant presses al cel perquè enfosquís. I el gris del cel es barrejava amb el to grisós del mar, mentre per adornar la imatge al fons es veia un veler. Jo he segut en un dels bancs cara el mar com molta altra gent. Donava l´esquena al xiringuito de dalt, més conservador, a la molta gent que feia footing, i a la poca que passejava. Però podia veure l´aigua, meravellar-me de la seva immensitat. Recordar que l´horitzó mai s´apropa, sempre segueix allà lluny. Veure els últims banyistes dins el mar, i algun altre en banyador a la sorra, mentre al seu costat el xiringuito amb torxes i disc jockey acollia a la gent que feia la copeta. He estat temptada d´anar a estirar-me a una de les gandules junt la torxa, treure del bolso el meu llibre de Xaman, i deixar que la brisa marina refresqués el meu cos o la meva ment. Però he continuat la meu banc. Al banc del costat una parelleta no parava de besar-se i reconeixeré que sentia una mica d´enveja. Els veia feliços, s´estimaven sense preocupacions. No sé, potser era benestar de portada, però a mi sempre em surten entrebancs, o potser me´ls poso jo mateixa per pensar que no sé ensortir-me´n i sentir-me dèbil i desgraciada. Bé no vull estendre´m perquè salto d´un tema a un altre, i de mentre el Roger deu anar fent maletes i acomiadant-se de records.
En Roger divendres em va demanar el que no volia escoltar. Em va demanar que marxés amb ell, que comencessim de nou a Alemanya. Una nova ciutat, un pis de nou pels dos, nous amics, nous llocs per descobrir els dies festius, lluny d?antics fantasmes, lluny de la seva ex, lluny de tots els meus records amb l?Igor. Un futur pel davant sense rastres del passat, deixant enrera les nostres discusions. Tot sonava molt maco, però vaig haver-li de recordar a en Roger que no sabia alemany. Això va molestar-lo, com si trenqués l´encant del romàntic plà. Va dir-me que podia anar allà a classes i practicar amb la gent que anés trobant. Deia que seria una experiència interessant retar-me en quant temps seria capaç de saber-lo. Em va dir que ell sabia el mínim, però confiava en l´anglès i en el sentit comú. Això tampoc ho vaig entendre, i ell va remugar que aconseguia posar-lo nerviós, i no entenia com podia estar encara penjat de mi. Em veia a venir una esceneta, però enlloc d´això va abraçar-me, i va començar a besar-me. Vaig aturar-lo. Ell em va agafar la mà i em va dir que anéssim a un dels dos pisos, que féssim l´amor sense parar, que no li donés cap resposta encara, que em deixés portar, i que pensés que tot podia prendre un altre color per a mi. Vaig dir-li que era massa problemàtic tot plegat. Va posar-se a plorar. Vam sortir al carrer, va parar un taxi i li va donar l´adreça del seu pis. Jo no volia liar-me, ni donar-li esperances, però m´apretava les mans d´una manera tan desesperada que no gosava deixar-lo. Un cop al pis va fer-me seure al sofà, i ell va estirar-se amb el cap sobre les meves cames reclamant les meves carícies. Vaig fer-ho per calmar-lo. Les seves paraules eren plenes de sentiment. Deia que quan més li donava voltes, més li costava imaginar-se una vida sense mí. Deia que em trobaria a faltar més a mi que a la seva filla. Bé, que era diferent, potser perquè sabia que a mi mai podria tenir-me del tot. Em va dir que s´escaparia quan pogués a Barcelona, però que dependria de les ofertes d´avions. Va tornar a insistir. Deia que llogués el meu pis de Barcelona, i amb els dos lloguers tindria prou diners per viure còmodament a Alemanya amb ell.Compartiríem despeses, feines de la llar, els menjars, les vivències del dia a dia, pors, inseguretats, amor, sexe, noves amistats... I allà podia buscar nous professors de cant, reenganxar-me al piano, aprendre alemany, deia que era una oportunitat per a mi. Enfocar-me envers el món clàssic. I a part poder oblidar molts records dolents. Vaig recordar-li que potser també acabava oblidant els nous. Ell seguia insistint que podria ser tot ideal. Un amb l´altre. Deia que era el seu somni, i que ho desitjava tant que esperava que es compliria. Em va explicar que tancava els ulls i els apretava amb força per demanar cada dia el mateix desig. Com quan era petit. Li havien dit de petit que si algú desitjava molt una cosa, al final li era concedida. I que a part, havia anat a tirar-se el tarot, i li havien dit que una dona d´ulls blaus viuria amb ell en un país de freds hiverns. Vaig recordar-li que moltes alemanyes tenien els ulls blaus. I va esclatar en petits ofecs acompanyats de llàgrimes. Jo no podia resistir-ho més, i em va donar per fugir. El mòbil anava sonant. Quasi el tiro a una paperera perquè em va deixar com sense forces. M´havia xuclat tota la meva energia, no podia ni córrer. Vaig parar un taxi. Vaig tornar a obrir el mòbil per marcar el número de l´Andy. Vaig agafar quatre coses i Sarfa cap a Palamós. No ni vaig avisar la Filomena, em va saber greu perquè potser s´hagués apuntat. Potser m´estava convidant massa cops a Palamós, però crec que ho passen bé amb mi, i a part intento anar-los convidant en els menjars. He tornat avui. El temps del cap de setmana no ha estat gaire lluit, però almenys de nit s? estava tranquil. Aquesta nit m´ he sentit amb ànims per trucar en Roger. Sembla més tranquil. Li he parlat el just
El dia sembla amb una mica més de llum. Quan m´he despertat ho he vist tot tan gris que he decidit tornar a dormir. Les meves intencions ahir eren anar a mirar tendes, però quin pal anar-hi amb pluja. M´estic emmandrint. Ara aniré a dinar amb en Roger. Sort que em ve a buscar. Fa una mica tard. Però tampoc em queixaré. Està bé que algú et recordi, vulgui veure´t sovint, et faci sentir important. Ara que sembla que marxa cada dia em fa més pena, i valoro més les qualitats d´en Roger, i passo per alts numerets que m´ha fet, que ronqui o... Espero que no tardi, tinc gana avui. I això que ho estic passant fatal amb el queixal que m´han de posar la funda. Com està llimat està tan sensible! Em molesta el fred, el calor, menjo per una banda, estic perdent glamour. Sort que dimarts em faran la prova de la funda, i la propera setmana ja me la posaran
Gris, tot és gris i fosc. Plou. Això a Barcelona. A Londres tot és un caos. Ahir la ciutat estava eufòrica per ser olímpics, avui, alguns terroristes han hagut d´esborrar aquella alegria de la pitjor de les maneres. Quan pararà la sang? Perquè sembla ja habitual que cada dia matin gent a l´Iraq, però tots aquests morts tenen una família, tenien projectes, il.lusions... com tothom. O quants països que no sabem ben bé on situar segueixen tenint guerres? La vida és el més preciós que tenim, i alguna gent no li té gens de respecte. I no em refereixo només als terroristes, hi ha molts còmplices encoberts de moltes morts i que no es volen tacar amb sang. És vergonyós! Tot això m´indigna. Potser avui escric això perquè Londres és una ciutat que sempre m´ha agradat i la sento propera. I em fa ràbia que vulguin fer por a la gent. Tots tenim prous pors i problemes perquè ens en creïn més. Tot segueix gris. Res de platja. Res de passejar. Ahir vaig passejar pel Poblenou. En el fons buscava parlar amb en Bernat o l´Ester per saber com anava tot? Vaig trobar-los, i fins i tot em van proposar fer un trio. Però no vull sexe amb mentiders. Segueix plovent
Ara fa sol, i potser això m´anima una mica, perquè m´he llevat cap a les vuit, i el terra era mullat i unes gotes queien del cel. Suposo que són aquells núvol baixos de la mateixa humitat i calor de la ciutat. També dilluns va haver de ploure. No tenia el dia gaire animat, i per la tarda em vaig deixar endur pels peus pels carrers de l?Eixample. Tots semblen iguals, però pots trobar-hi edificis diferents, tendes que mai havia vist. Vaig passar per l´església de la Concepció, i després pel mercat amb super, i pel Conservatori del Bruc, i per Can Navarro, com m´agrada l? olor que fa en passar pel davant. Necessitava animar-me i passejar, i centrar el meu cervell en les imatges provinents de l´exterior. Observar la meva ciutat, observar la gent del carrer. Quan era pel Passeig de Sant Joan vaig notar com si algú regués. Però eren gotes de pluja, si era al mig del passeig, no hi havia cases a dalt. Vaig mirar amunt, el cel semblava nét. Vaig entrar a un caixer. En sortir no plovia. I vaig seguir fins la Sagrada Família. Un noi llegia al parc que s´entra per Sicília amb Provença. Jo també portava el meu llibre de Xaman al bolso. Hi havia més bancs lliures. Vaig observar que no tingués cap caqueta d´ocell el banc triat. Era una protecció de cara a l´estona que passaria dedicada a la lectura. Se sentien sorolls de cotorres. No sóc gaire entesa en aus, però crec que aquells arbres tenien ocells tropicals. Era agradable en tot cas. Va passar un noi corrent i suat. No passava gaire gent. Una mare i un fill ja grandet menjant un gelat que suposo que era de la tenda de la cantonada, on sempre hi ha gent buscant l´orxata. Els turistes deurien anar per l´altra banda de la Sagrada Família. Clar que també eren més de les set. S´estava bé al parc i fins i tot vaig obrir el llibre, deixar de mirar al meu voltant i començar a llegir. Al segon full de nou gotes de pluja que anaven fent-se gruixudes. El noi de davant va marxar. Jo també. Per un cop que em relaxo i trobo un lloc tranquil. Ho hauré de tornar a provar un altre dia. Es fàcil, m´hi puc arribar caminant. I intento deixar de pensar o de beure vodka o de tirar mataescarabats per la casa o de parlar amb el professor. Bé, això de parlar amb el professor és un dir, perquè no sé res d´ell. Sospito que deu ser camí de Santiago o qui sap on deu ser. Des del dia que la Filomena li va dir que em deixés en pau no en sé res, però jo cada dia imagino converses amb el professor. Avui encara no he parlat amb ell. Avui estic escrivint. Potser li parlava perquè no tenia ganes d´escriure, ni de trucar a ningú, ni quedar amb cap persona, i llavors parlava amb algú imaginari, com si fos un àngel de la guarda. Pensava que li explicaria al professor sobre el parc de la Sagrada Família, comentaríem La Gazzetta del Liceu (el tema Roger el saltava), em queixaria del que em van fer esperar ahir al dentista, i que l´anestèsia no em pujava, i que havia fet un passeig pel Poblenou, perquè aquella Rambla a mi m´agrada molt, i havia vist de lluny en Bernat amb l´Ester, i m´havia amagat. I quantes coses li explicaria al professor. Tots els meus pensaments, totes les meves vivències, però van passant dies i dies, i no li explico, perquè és Camí de Santiago, i no sabrà de mi, veurà nous llocs, coneixerà nova gent, anirà perdent el meu record, quedaré com passat a la seva ment, i poc a poc quedaré emmagatzemada entre molts altres records. Si no el truco, si no va enterant-se de meu dia a dia ni jo del seu, l´espiral que ens uneix es trencarà. Ara només tenim en comú el record dels dies passats, hi ha hagut de millors i de pitjors, però el temps esborrarà els que no ens interessi arxivar. Jo ara per exemple estic oblidant que em va dir marranota per un simple escarabat. Crec que aquest record no hauria de perdre´l , i així podria tallar d´una vegada aquestes estúpides converses. Millor que parli amb la meva consciència, o per imaginacions que imagini que parlo amb els meus pares, o l´Àgata. Millor consell em donarien. Però amb ells si que ho tinc difícil per tornar a contactar. Almenys hauré d´esperar a morir-me, i reconec que potser estic una mica xalada, però d´això la gent no es more
La calor de la ciutat m´ofega. La suor banyant la meva pell de bon matí. El meu pis és una presó de malsons i antics records. M´imagino el terra cobert de petits escarabats que volen enfilar-se al meu llit defensat per un quants dels meus vells amants. No puc resistir-ho, necessito fugir. Tanco els ulls per transportar-me a gèlides muntanyes, el meu cos ben protegit amb roba abrigada, als peus uns esquís i em deixo caure a gran velocitat pels pendents coberts de blanca neu. L´aire fred fregant les meves galtes enceses, em noto els llavis secs, però no pas de la gelor, torna a ser aquest estiu que crema. Del terra dels carrers de Barcelona surt fum, però formiguers de gent entren i surten de rebaixes, s´enfonsen sota el sòl urbà enmig de l´aire viciat del metro... i si vas a les platges de la ciutat, són plenes de gent i més gent sorollosa, i el sol segueix ofegant, i res sembla tenir solució, ni hi ha manera d´escapar del cercle de la vida
El professor va trucar-me al mòbil quan era amb la Filomena, i ella no s´ho va pensar dos cops, em va dir, ´tu deixa´m ´ i va despenjar dient-li que no calia que truqués més. Jo sabia que era el millor, però m´hagués agradat sentir la seva veu, i fins i tot veure´l algun cop més. Acabar d´aquesta manera és trist. De fet, acabar amb algú sempre és trist, sobretot si encara l´estimes, i també deu ser dur pel que ja no estima però ha estimat. Quan trenques amb algú amb qui has portat almenys uns mesos d´intensa relació, tens varies opcions : Recordar els mals moments per alegrar-te cada dia més de la fi d´aquell torment; només recordar els bons moments i enyorar el retorn dels dies viscuts; poder recordar bons i mals moments però sense afegir-hi cap sentiment, com si fossin en estat pur, valorant que va haver-hi de tot, i que va ser una experiència més. Suposo que la tercera és la més intel.ligent, però jo sempre acabo amb la primera, la segona o una barreja fatal, desfigurant els records amb el temps. Quan més hi penso, cada cop va ser més meravellosa la meva època amb l´Igor, però si els astres tornessin a unir-nos potser no aguantaria ni dues setmanes amb ell. O no, potser podria donar-me la felicitat que sempre espero. Diuen que la felicitat primer l´has d´aconseguir tu sol, i quan tu mateix ets bé, llavors pots plantejar-te compartir-la amb una parella. Potser aquí està el meu error i el d´altra molta gent. Som incapaços de ser feliços per nosaltres mateixos, i això ens aboca al fracàs continu en les nostres relacions. O tampoc fracàs, però no podem mantenir-les. Ens unim a persones que sabem que ens faran mal, o quan trobem algú que ens podria fer feliços ens apartem. Per exemple, jo sé que en Roger sempre estaria per mi, però el que he fet és enviar-lo a Alemanya lluny de mi. Això he fet. Avui l´he de veure. Aquest diumenge acaben les representacions de La Gazzetta, i jo hi aniré avui. M´agradaria alguna vegada aconseguir que una relació em duri un temps una mica llarg. Abans potser no ho valorava tant. No m´importava anar coneixent nois, passar-ho bé sortint una mica, una mica de sexe. De vegades trobaves uns amb més qualitats que d´altres, però era divertit. Podies tenir sempre experiències diferents, que et parlessin de temes diversos. Però ja estic cansada de tant esforç, d´haver de quedar-me sempre en la fase del primer dia o la primera setmana. Bé, de fet últimament he estat més temps, però tot acaba fatal. El professor em diu que sóc una bruta i m´abandona amb aquella bèstia fastigosa morta al terra de casa meva. Ecsss. Per sort, no n´he vist més, clar que cada cop que marxo de casa fumigo la casa amb insecticida i tanco totes les finestres En Roger em va voler tranquil.litzar dient-me que aquests animalets només es veuen de nit perquè s´amaguen molt bé, i que amb una mica de sort no els veuria. Ells farien la seva sota algun armari, però que amb tanta calor acabarien morint. Jo crec que justament la calor els fa revifar i els dóna més ganes de cardar i tenir família. I això de pensar que són per sota algun armari... Si no hi cap res. Avui no sé si anar de rebaixes, perquè avui comencen. Però tinc mandra la veritat. M´he llevat d´hora. Suposo que la calor i el tema escarabats fa que no dormi del tot bé. A part, ara mateix, no paro de mirar el terra. Crec que estic una mica obsessionada amb aquests animals. I una altra cosa que m´obsessiona és anar variant contínuament el color de les ungles dels peus, com si cada canvi d´estat d´ànim el vogués reflectir amb ells. Avui encara les porto roses d´ahir, com esperant que torni a mi l´amor. Però des de que ha començat l´època de la sandàlia i la xancleta he anat alternant rosa, blanc, vermell passió, granat, blau , negre. Hauria de fer un estudi per veure si hi té alguna relació. No sé si algú ha fet mai algun llibre sobre això. Penso que psicològicament pot ser interessant. Es com la manera de vestir-se. Jo crec que molts cops, segons els ànims que tinguis, esculls els colors que et posaràs. Per això, jo mai vaig ser capaç de triar el dia d´abans què havia de posar-me. Si vas de viatge, una mica t´has de conformar amb el que t´has endut, també és cert. I també et vestiràs segons el tems que faci. També és veritat. Però recordo que l´Àgata i jo com estàvem molt unides, sovint acabàvem vestint-nos dels mateixos colors. Curiós no? El temps ens provocava un estat d´ànim que ens feia triar els mateixos colors en el vestir? Deixo a l´aire la pregunta. Crec que la calor em fa parlar massa. En tot cas, és millor obsessionar-se en els colors de roba i pintaungles que en un maleït professor rarot. Que vagi a Santiago i s´hi quedi home. Aquí no ens fa cap falta. Avui estic valenta per tot. Si veig un escarabat el trepitjaré amb força, si veig al professor m´hi apartaré decidida i convençuda, si en Roger vol alguna cosa a part de conversa aquesta nit, no em deixaré endur pels plaers incontrolats. El sol intenta brillar entre els núvols que cobreixen la ciutat. Jo ja estic brillant i no em penso deixar apagar per ningú ni per mi mateixa
