Encara no estic del tot bé, però m´ha fet una ilusió despertar i veure com queia la neu pels carrers de Barcelona. Era una visió ben maca, i per un moment m´han entrat ganes de posar-me l´abric i la bufanda, i sortir al carrer i sentir la neu sobre meu, com una nena petita veure el meu abric negre cobert de les volves de neu. Però he posat seny, i m´he quedat embadalida contemplant l´espectacle des de la finestra. Ara ha sortit el sol. Es curiós com pot variar tot en hores. La vida és així de variable, de canvis, ara estem bé, ara som feliços, i després ens sentim tristos. Jo avui estic malalta, potser demà ja puc sortir de casa
Tant de fred havia d´afectar-me, i m´he passat el cap de setmana amb febre, tos i dormint i dormint al llit, entre malsons, tot plegat una mica desastrós. No volia avisar a ningú, però la Filomena, avui s´ha enterat i m´ha portat caldo per sopar i m´he fet una mica de companyia. Jo ara torno a tenir son, però somio amb l´Igor, en Roger, i tots semblen gent espantosa que em persegueix i em fa la vida impossible. La febre m´altera suposo. Estic tan tan cansada. De mirar ara el correo, ja sento les parpelles que em cauen, i em veig caient adormida sobre el teclat d´un moment a altre. Més val que torni cap al llit, perquè a part m´entren tremolors de fred, i la calor del tropicano no és suficient. No sé ni si ha plogut a fora. M´ha semblat sentir soroll de pluja fa una estona, però no tinc esma ni de pujar la persiana
Fred i fred, no para. Ahir va venir en Roger a escalfar-me. Tornem a entrar en rutina. I avui la Miriam com tenia el company gripós, m´ha dit si volia aprofitar la seva entrada per anar al Nacional a veure Les tres germanes. Ha estat molt bé. Realment bons actors. I Txèkhov com sempre mostrant que la vida no és gaire fàcil. M´agrada veure com et deixa veure els personatges i les seves relacions. A la Miriam se li ha fet una mica llarga, però a mi m´ha encantat. Deia que es dormia, però després hem anat a fer la copeta, i no ha callat, m´ha omplert bé el cap. Llavors la que hauria desconectat era jo. Es bona noia, però de vegades. Ha parlat molt d´ella, els seus fills, la seva parella. Però també hem comentat sobre en Roger. Ella diu que dissabte va flipar. No entèn que ara tornem a estar bé. Buff, tinc una mica de mal de cap ara. Deu ser aquest fred. Aniré a dormir, a veure què faig demà
Aquest em treu les ganes de tot. Així que estic per casa donant-li voltes encara a la meva última borratxera, i a tot una mica. Massa temps per pensar. En Roger volia venir però li he dit que millor no. Estic a part en un dia hormonalment complicat. Hi ha mesos que t´afecta més que d´altres, i avui em sento feta una desgràcia humana. M´he mirat al mirall i faig unes ulleres horroroses. I si forço arrugues cada vegada me´n veig més. Es una tonteria fer això, però de tant en quant ho faig. Si et vols maquillar de persona vella, el que has de fer és forçar-te les teves pròpies arrugues arrufant el nas, o rient, i després les marques amb llapis marró. Ho he fet, i realment avui estava espantosa. Podria haver triat maquillar-me de fantasia, o de colorins orientals com aquella cantant corena,la Kimera, però avui per acabar d´amargar-me el dia, no he tingut millor idea que maquillar-me posant-me anys a sobre. No he durat més d´un quart d´hora amb aquell maquillatge. Sort que no he rebut cap visita inesperada, o fugeix cames ajudeu-me. Vaig al sofà. Tinc ganes de veure alguna pel.lícula trista i plorar. Potser em va bé
Aquest fred no m´agrada. La gent de Barcelona no estem fets pel fred. O tampoc és qüestió de generalitzar. Deixem-ho en que jo no estic feta pel fred. Aquest matí he anat al super i creia que em congelava viva. He tornat i amb un tallat ben calent i un bany d´aigua ben calenta, m´he escalfat i relaxat. No hi ha res millor que un bon bany. I avui, ja matinada del dia 24 de febrer, he vist que feia un any que em vaig decidir a entrar en aquest mon del blog. Realment escriure aquí m´allibera, em va bé, una mica reflexiono sobre el que em va passant; i a part sempre poden quedar-me constància de les coses, doncs el temps deforma realitats passades, i passats mesos o anys, tot ho veus de manera diferent, i rellegint el que vaig escriure en el seu moment, em porta millor a l´estat d´ànim en que em trobava. No es pot viure del passat, però com diuen, l´experiència és un grau, i de tot se´n treuen altres coses. No sé què acostuma a fer la gent quan porta un any amb un blog, una festa?? En tot cas jo després de la festa de dissabte en vaig tenir prou
Divendres finalment vaig anar a comprar embotits, pa, patés, per fer amanides, em feia mandra cuinar massa més. I va arribar en Quim. Venia sol, i li vaig dir que es quedés a casa meva com sempre. Ell deia si en Roger no s´enfadaria, però li vaig dir que segur que ho entendria, amb els pocs dies a l´any que ens veiem, era normal que volguéssim aprofitar per estar junts el màxim temps possible. Però no ho va entendre gaire. La veritat és que es va posar força gelós. Ho va intentar dissimular divendres, però dissabte va tenir que fer l´esceneta davant de tots. El sopar de dissabte va anar molt bé al principi. Va ser distret. Igualment en Roger no sé si per l´alcohol o per marcar territori, insistia sense parar en fer-me manetes sota la taula, o intentava donar-me algun petonet. Era tonteria marcar territori perquè érem els Davids, la Miriam i parella, l´Esther sense novio, en Roger, en Quim i jo. A mi em sabia greu ser els típics que no paren d´enganxar-se. Una cosa és algun gest carinyós, però jo estava en el meu paper d´amfitriona, i havia d´estar per tothom. Ell només volia tocar-me, i res d´ajudar. En canvi en Quim va ajudar a portar el que calgués a taula, fer els cafès, servir copes. I l´altre el cop que va venir a la cuina, va ser per dir-me per què l´ignorava. No em vaig voler barallar, i li vaig dir que ja teníem els moments per a nosaltres, i que aquell era moment d´estar amb tothom. Ell va sortir-me en si tenia vergonya d´oficialitzar la nostra relació. I jo vaig dir-li que ja en parlaríem del tema, però que no tenia cap problema en reconèixer que anàvem sovint al llit junts. A ell això li va sentar com una patada a un lloc, i va dir que creia que marxava. Li vaig demanar que no fes el numeret, però va dir que no podia més, que sempre l´havia de menysprear. I tot xulo, va passar pel menjador, i va dir ben fort ´us la deixo tota per vosaltres´ I dirigint-se a en Quim li va dir ´I tu millor que ni la toquis´ Va ser molt violent la veritat. Anava tan empipat que va marxar sense jaqueta ni res. El David A. va intentar aturar-lo, però va tornar sol a casa meva. Es va fer un silenci, però en David B. va començar a explicar acudits, i vam oblidar en Roger. Vam posar música, i vam apartar-ho tot improvisant una pista de ball. Una nit divertida si no fos per en Roger. Vaig dormir-me com un soc abraçada a en Quim, recordant vells temps, encara que res de sexe. Per respecte a en Jean, i perquè l´alcohol ens havia derrotat. Diumenge ens vam llevar tard. No teníem massa gana, però vam anar a menjar fora una mica. Per la tarda en Quim marxava. Sempre em fa tanta pena quan se´n va. Ell no veia gens clara la meva relació amb en Roger. Diu que és massa temperamental, i unit a mi fem una combinació explosiva. La Miriam el va portar en cotxe a l´aeroport. Jo també vaig anar-hi. I vam acabar tots tres plorant com a bledes. Què tontets oi? La Miriam i jo vam anar a un bar per xerrar. Em va portar a casa, i allà ben mullat com un pollet estava en Roger esperant. Em va dir que venia a buscar la jaqueta, i que es pensava que no el volia obrir. Que havia picat a la Filomena però no hi era. Estava borde, borde. Li vaig dir que l´havia llençada a les escombraries. Era mentida, però el seu comportament dissabte no va ser massa agradable. Em va començar a amenaçar dient que em denunciaria. Quina barra! I al final va marxar. I a mi em va agafar la crisis. Haver fet anys, tenir gent a casa, el Roger fent capullades, el Quim volant cap a Brussel.les. Un cop a casa una copa de vodka, dues. No podia quedar-me allà tancada. Vaig anar a parar a un pub irlandès no sé com, i d´allà a casa d´un tio per l´Hospital Clínic. Vaig beure molt. No recordo gaire cosa. Dilluns al matí, l´home aquest em va col.locar en un taxi cap a casa meva . Em va donar deu euros pel taxi, i al bolso en portava noranta més. No sé què deuria dir-li perquè es pensés que cobrava per cardar. A part, en l´estat que estava poc plaer li deuria donar. Però la meva ment està quasi en blanc. Quina vergonya! Ahir vaig estar fotuda pensant tot això. Potser li vaig robar jo i no me´n recordo. No sé, no apareixen noranta euros al bolso així com així. Hagués volgut continuar bevent per oblidar, però tenia por d´acabar fent-ne alguna més. Per sort no semblava tenir cap morat ni signe de violència. No sé ben bé que va passar amb aquell home. Intento recordar. Crec que al pub em va explicar unes quantes desgràcies. Abandonat per la dona. Alguna cosa em va dir dels fills. Però per més que hi penso res de res. Ahir per la nit va tornar en Roger per fer les paus. Em va agafar en baixa forma. Necessitava companyia, i vaig acceptar les seves disculpes, i em va alegrar que es quedés dormint amb mi. Millor manera d´oblidar que bevent. Ara vam fer l´amor com amb por, era una manera estranya de besar-se, d´acariciar-se. Flotava el ressentiment en l´ambient de la meva habitació. Va ser tot tan diferent de l´ últim cop Hauria d intentar esborrar el lamentable episodi de diumenge nit, però avui he seguit donant-li voltes. D´on van sortir aquells diners? I tampoc puc oblidar el que va fer en Roger dissabte. Quan menys t´ho esperes li agafa una neura. Jo també en tinc, i per això crec que no és sa juntar-se dos neuròtics. I ell que té una nena a qui cuidar, no pot tenir aquests comportaments. Jo només tenia unes flors que ja són seques. Des de dissabte que no els canviava l´aigua. Sóc un desastre. Ja tenien raó dient-me que no n´agafés cap
Avui tinc un dia ben mandrós. Trobo que no és un dia gaire adequat per anar a comprar al super tot el que necessito per demà nit. Però demà encara serà pitjor, i patint per si no tinc temps de tot. No tinc ni pensat el menú ni res. Intento cuinar? Compro embotits i pa amb tomàquet, preparo unes amanides i em quedo tan ampla? Aisss, no tinc ganes de pensar-hi, i em trobaré demà nit amb el més calent a l´aigüera. A part en Quim arriba avui al vespre, em veig anant a dormir tard, i per tant a veure qui matina demà. Però ara tinc mandra. En Roger ha marxat fa una estona, però jo he seguit al llit una estona més sentint encara la seva mà acariciant-me. Hem tingut novament una nit intensa de sexe. Però avui he tingut unes convulsions orgàsmiques com mai, quasi que les qualificaria com superorgasmes. Després de tants anys i tantes aventures avui he sentit més que mai. No es pot comparar potser perquè tot són sensacions, i les sensacions amb el temps es deformen, però la sensació del primer despertar d´avui de bon matí la tinc ben present. Estava plena de passió, encesa de desig, amb resposta a qualsevol estímul, i el detonant ha estat quan en Roger m´ha fet seure sobre la seva cara. Sentir la seva llengua lliscant dins la meva vagina, junt els seus dits juganers, m´ha fet començar tremolar cada cop més, sacsejar-me, fins arribar a convulsionar-me i fer-me sentir com a un altre món, sentia descàrregues elèctriques que em recorrien tot el cos, sequedat als llavis, sensacions difícils d´explicar; volia més i més, però a l´hora em feia por perdre´m en el paradís del plaer, com si la meva ment no pogués fer marxa enrera per tornar a sentir les percepcions físiques reals, la ment em quedava en blanc. Ben bé això deu ser el paradís. Creia que ja hi havia arribat altres vegades, però avui he vist que altres cops serien petits cels. No hi ha set cels segons els àrabs? Falta saber si hi ha algun encara superior
La meva casa és com un jardí. Tota plena de flors. No sé si es van posar d´acord o què, però tothom es va decidir a regalar-me rams. En Quim em va enviar roses per Interflora. La Filomena va picar a la porta amb un ram de margarides i clavellets molt bonic. I a part em va preparar una sorpresa. Quan vam anar a dinar, en el restaurant estaven el Tom i l´Andy, que també portaven un ramet de flors preciós. Van trucar-me els Davids, l´Esther, la Miriam, la Rosa i el John. Un sms fred de felicitació d´en Martí, però almenys es va recordar.I en Roger també va trucar, que volia saber on era a mitja tarda. Jo encara era amb la Filomena, en TOm i l´Andy. Ell va aparéixer també amb flors. Vam acabar sopant tots dos solets, i després vam anar cap a casa meva. No em puc queixar de l´aniversari. I ara ja ha passat un dia. Tot i que encara queda la celebració del cap de setmana, i totes les flors com a record d´un bonic dia
Ja falta menys per fer anys. Uns pocs minuts, i les agulles del rellotge arribaran a les dotze de la nit. I un any més. No sé si és moment de fer valoracions, o simplement pensar que és un dia més de la meva existència. En tot cas, començaré l´aniversari soleta, a casa meva, però no m´importa. Estic jo i ja està bé, no? En Roger deu estar encara a Parsifal. Ha trucat per dir-me que semblava que es trobava millor, i per disculpar-se perquè diu que va estar una mica brusc, però que es posa nerviós si es troba malament. Jo no tenia ganes de guerra, i he acceptat les seves disculpes. No li he recordat que era el meu aniversari. Anava a dir-li de sopar junts demà, però no li he dit. Es com si esperés una sorpresa de cara al meu aniversari, i per això demà per la nit no m´he compromès amb ningú. Sóc una tonta perquè acabaré aquí de nou sola. En tot cas demà vaig a dinar amb la Filomena, això ja està previst. I he trucat als Davids per convocar-los dissabte a casa meva. Al Roger li diré demà. Acaba de trucar-me en Quim. El primer. Què maco! Diu que ve aquest cap de setmana. Arriba divendres. Un més al sopar. Diu que té moltes ganes de veure´m amb un any més. Quan vol em pica aquest. Aisss. Doncs res, la Miriam també vindrà dissabte amb la seva parella. I a l´Esther no l´he localitzada. I als que truquin demà també els convido. Dissabte fins i tot posaré globus per casa. Em sento animada a fer una bona festa
Estic a menys de 24 hores del meu aniversari, perquè ma mare em deia que havia nascut sobre les 11 h del matí, però podia ser que de fet fossin les 10 i pico, o fos més cap a les dotze. L´Agata també va néixer pel matí, i la meva mare em deia que tenia una barreja dels dos dies, així que mai vaig poder saber segur quin era el meu ascendent. Ara no em preocupa. Crec que era Bessons o Cranc. Ara a sobre no ho recordo.Però enlloc de divagar tant, hauria de decidir-me sobre com cel.lebrar el meu aniversari. Què faig? Intentaré prendre una decisiói agafaré el telèfon
Avui he estat veient Parsifal al Liceu, i per variar gràcies al Roger. Li ha comprat l´e ntrada a un company que li sobrava. Ho he passat bé, tot i ser una òpera llarguíssima. Començava a les cinc i a les deu encara estàvem aplaudint. I he pogut escoltar el Placido Domingo en directe per primera vegada, que als seus seixanta-quatre anys, doncs molt bé la veritat. El segon acte m´ha encantat. Després hem anat a sopar, i cap a casa seva, però el Roger ha començat a trobar-se malament i m´ha fet fora de casa seva. Dic m´ha fet fora, perquè entenc que no estés per una nit apassionada, però a mi no em feia res quedar-me a fer-li companyia, però ell estava marejat, tenia una mica de febre, i deia que no volia que el veiés vomitar, i que si volia fer d´infermera que anés a l´hospital, però que volia quedar-se sol. Li he dit que era una putada que em fer marxar tan tard a casa meva sola, de fet era una tàctica per quedar-me allà, però ell ha reaccionat pitjor. Ha agafat la cartera, ha tret deu euros i ha trucat a un taxi perquè em recollís. I clar jo li he dit que no era això, i he marxat d´un mal humor increïble. Sembla que nosaltres dos haguem de barallar-nos un cop al mes com a mínim. I per cert, fa un vent i un fred. Es una pena perquè semblava que tornava la primavera, i ara anuncien fred de nou. Espero que en Roger es posi bé d´una vegada. Jo encara no tinc gaire clar que fer pel meu aniversari. Ja el vaig començar a celebrar dissabte. La Filomena i jo vam anar a veure el Tom i l´Andy. Per la tarda vam anar a Platja d´Aro on encara seguien de Carnestoltes i vam veure passar les carrosses. Jo pensava que amb la sardina enterrrada divendres tot acabava, però allà la festa seguia. No sabia que per allà hi hagués tanta tradició. Tot i que es veu que el fort era el cap de setmana passat, però hi havia forces colles. Aquest cop hem fet servir el tren per moure´ns, i ells van venir-nos a buscar, perquè la Sarfa surt més car. M´aniria bé tenir cotxe de nou, però és tan car mantenir-lo. No m´ho puc permetre, i menys un cotxe nou. A veure com estarà ara el meu pobre Roger. No sé perquè és tan toçut
En Roger segueix empiucat, diu que l´ha enganxada bona, tot i que es troba millor, però diu que prefereix que no vaig a veure´l per no contagiar-me. Aquest cap de setmana té la seva filla, i diu que si no està del tot bé, tampoc la veurà.
I jo passant temps. Carnestoltes ja ha acabat, i ja dimarts el meu aniversari. No sé ben bé com celebrar-ho. En Quim diu que baixarà el proper cap de setmana, i creu que vindrà sense el Jean. Però dimarts encara no sé ben bé què fer. A mi em fa il.lusió això del pastís i bufar espelmes, sóc així de nena. Clar que preferiria posar un número més petit al pastís. Vaig fent-me gran, però com tothom no?
Doncs no sé si organitzar un sopar amb els Davids, el Roger, la Miriam, l´Esther. Clar que dimarts si al dia següent treballen. Potser ho podríem fer divendres o dissabte, qe també estarà en Quim.
A l´hora de dinar, la Filomena i jo anirem de mariscada. Està decidit. I falta pensar el sopar, i si faig un sopar a casa, o els convido a una copa. No sé, però tinc ganes de celebració, de festa. M´agradaria fer alguna cosa especial, diferent, no sé. En tot cas, suposo que l´important és reunir-se amb la gent. Podria convidar també a la Rosa i en John. No sé si podrien arreglar-se les coses per venir a Barcelona. Es podrien quedar a dormir a casa dissabte. No sé seguiré pensant, tot i que crec que la celebració acabarà en sopar
Ja queda menys hivern per davant, i cada dia anem més cara a la primavera. Els dies s´allarguen, ja no es fa fosc tan tard. Es una cosa progressiva, però fins aquesta tarda no me´n he adonat. Eren les sis de la tarda, i encara era clar. I a part no plovia. Deu ser una imbecil.litat, però m´ha fet venir tot d´ones d´optimisme, de cop i volta tot m´ha semblat meravellós, tenia ganes d´explicar-ho a la gent que anava amb presses per la plaça Urquinaona, o potser era millor explicar-ho als que impacient esperaven davant del quiosc tot mirant el rellotge. No hi havia ningú amb cara de ser prou receptiu per escoltar el meu descobriment, així que he trucat al Roger per saber com es trobava. No estava gaire fi encara, així que no m´ha semblat oportú explicar-li que ja faltava menys per la primavera. Em sentia tan contenta que he anat a comprar un pom de margarides blanques per sentir l´olor primaveral més proper encara, tot i que les flors de floristeria de ciutat no són el que eren. I ben pensat, a mi m´agrada la primavera, però hi ha molta gent a qui no li agrada gaire. Em refereixo als que pateixen al-lèrgia. Pobrets, ho passen fatal. I això pot sortir quan menys t´esperes. Un any el teu cos reacciona contra el pol.len, i apa, ja l´hem feta. La majoria de gent té la sensació d´estar refredada i amb mocs. Altres estornuden. A menys se´ls hi posen els ulls vermellosos. I d´altres fins i tot els surten taques vermelloses a la cara. En resum horripilant! Espero que a mi no em surtin al.lèrgies, amb el que m´agrada a mi la primavera. Però no penso ser hipocondríaca. Avui estic animada. No tinc cap motiu en especial a part d´haver constatat que la claror del dia va allargant-se. Tampoc he tingut cap conversa amb ningú. Per la tarda m´he dedicat a passejar una mica, i m´he pres un talladet a un Cafè de Roma amb el meu ram de margarides. La gent quan portes flors et miren. A no ser que sigui sant Jordi. Es com si portes barret. A Barcelona la gent té tendència a mirar-se als que porten flors o barrets. Comprovadíssim. Hi ha per això altres tendències que no fallen. Es podria fer un estudi sobre el comportament generalitzat de la gent de Barcelona. Per exemple si entra algú amb un nen petit al bus o al metro, més d´un i una es dediquen a mirar-los somrients, i fins i tot els fan ganyotes. Els nens normalment li tornen les gràcies, i els viatgers contents alegren l´inici o final de la seva jornada laboral. Es curiós observar la gent. Cada persona té una història. Cada persona porta uns records que es barregen amb els sentiments del dia a dia. De vegades va bé pensar en els altres i no capficar-me en mi mateixa. Distracció barata, i més entretinguda que la televisió.
A veure demà com em llevo. Podria anar a la perruqueria. Potser ja em toca. Així sorprendria a en Roger, a veure si està recuperat ja. Tinc ganes de viure passions. Què cursi m´ha quedat l´expressió. Però és cert, estic una mica bastant fogosa. Serà l´arribada de la primavera
En Roger no es trobava bé. Això m´ha dit. O sigui que al final no he anat a casa seva. Jo li he dit d´anar a cuidar-lo, però ha rebutjat els meus instints maternals, i jo m´he quedat amb les ganes de posar en marxa els meus plans sobre la recerca dels sostenidors perduts. Almenys internet em torna a funcionar, que això ja és alguna cosa. Però el cas és que estava tan frustrada pel trencament dels meus plans. El Roger mai s´havia negat a veure´m . Sempre és ell qui vol quedar. O es troba molt malament, o ja no l´importo tant. Sóc una nena capriciosa.
I a part aquesta maleïda pluja. No la suporto. Crec que portava un hivern bo perquè quasi no ha plogut, però ara comença la temporada. Tornaran a venir pluges, i ja sé que són convenients pels conreus, boscos i tot això, però a mi m´alteren l´ànim. I què puc fer-hi? Em dona per beure i per fumar. Sí, avui he baixat al bar a comprar tabac. Ara feia temps que no fumava, i clar la primera cigarreta m´ha sentat una mica malament, m´ha agafat mareig i tot, però sempre passa quan portes una temporada que ho has deixat. El problema és aquest, que puc retornar a l´hàbit ràpidament.
Pluja, vodka, fum, records d´amors passats, solitud, desesper, tot va en el mateix conjunt. Em sento sola, molt sola. No tinc ningú sempre al costat. Em passo la vida donant cops de cec, buscant algú que no existeix, creient-me que sóc algú que no sóc. Vull pensar que sóc una musa de l´art, que tinc qualitats que em diferencien de la resta, i l´únic que faig és anar descomptant segons de la meva vida, cada segon sóc més vella, i vaig perdent instants de la vida, els desaprofito, no els gaudeixo amb aquesta actitud passiva, només pensant com evadir-me de mi mateixa. Molts cops m´agradaria ser una altra. Passejo pels carrers, observo a la gent, escolto les seves converses, imagino que tenen vides amb sentit, almenys amb algun sentit per a ells, i m´agradaria poder ser com ells, no mostrar aquesta apatia. Després tinc millors temporades, em busco les meves il.lusions, em preocupo per banalitats, intento omplir la meva vida, però l´èxit no arriba. Suposo que jo mateixa sóc el problema. De fet no sé ben bé quin és el meu paper en aquest món. Podria haver desaparegut junt amb la meva família, i tot hagués seguit igual. Tot tot tampoc. Al meu pis hi viuria algú altre que potser seria capaç de cuidar-se millor de la veïna Filomena. En Roger no estaria perseguint a una canvia de parer a la primera de canvi. En Quim no tindria una amiga paranoica que el truca per telèfon només per desfogar-se dels seus problemes. Però el cas és que sóc aquí. Tampoc penso suicidar-me, sempre hi ha una engruna d´esperança, i mai es sap què ens queda per arribar, ara que diuen que hi ha coses que no venen si no es busquen. Millor que vagi a dormir, potser demà no plou i serà un millor dia
La meva connexió va lenta, i no hi ha manera d´entrar a cao web. Crec que no va. Porta així tot el vespre.Volia trucar per queixar-me, però un dia que em va passar, al cap d´unes hores es va arreglar sol. I jo intentant trucar per informar-me si passava alguna cosa, només vaig aconseguir gastar telèfon perquè et deixen en espera en un telèfon d´aquests que pagues un dineral el minut. Trobo que ens hauríem de queixar. No és atenció al client? Més bé sembla robatori al client. Segons on has de trucar, et passes hores i hores en espera sense aconseguir parlar amb ningú. I em rebenta. Em surt la faceta reivindicativa. Deu ser aquest temps tan estrany, que si sol, que si pluja. Si plou tot el dia em desanimo, però amb aquests canvis em poso d´un humor estrany. He parlat fa poc amb l´Andy. M´ha trucat per saber com anava tot, i dient que per la Costa Brava esperen unes models que s´ha de retratar. Allà ara tenien una bona tempesta de trons i llamps. Hauré d´anar a dormir abans que arribin a Barcelona, perquè a mi no em fan gens de gràcia.
El que també he estat fent és buscar desesperadament uns sostenidors que no trobo. Em fa ràbia perquè diria que porten dues o tres setmanes desapareguts. A cap calaix de les tauletes de nit hi són. He mirat si havia caigut darrera els calaixos, per si de cas. Això de vegades passa si els tens massa plens.Tampoc són sota el llit. Els hauria vist fregant, però per treure dubtes. Al cubell de la roba bruta, clar no hi eren, ni a la rentadora. A l´habitació on estenc tampoc. He mirat per l´armari per si es van barrejar entre la roba. I res de res. Jo vull els meus sostenidors vermells, que mira que es veuen, però no. He mirat a la bossa que vaig fer servir per anar a la Costa Brava. Li he preguntat a l´Andy per telèfon, que per mi que ha pensat que era boja, per la manera desesperada que li he preguntat. He parlat amb en Roger per si els havia vist per casa seva, i diu que no. Però la veritat, les meves sospites es centren en ell. Si per casa meva no hi són, només veig una persona amb possibilitats i desitjos de robar-me´ls, i aquesta persona es diu Roger. No crec que se´ls posi pensant amb mi, però potser li serveixen d´inspiració en nits solitàries. Jo si vol li passo una foto meva sexy, però que no em robi els sostenidors que eren cars. I li dono uns més baratets o que ja no faci servir. O almenys que me´ls demani, que ho digui. Però no, ell deuria aprofitar qualsevol dia per prendre-me´ls mentre dormia. Ai no sé jaja, potser n´estic fent un gra massa però estic entestada en averiguar on paren aquests sostenidors. Fa dies que hi penso, i avui volia trobar-los sense falta, i de moment la meva missió està tenint un èxit nul. Potser hauria de pregar a algun sant. Sé que hi ha un que t´ajuda a trobar els objectes perduts. No sé si a mi voldria ajudar-me, així de cop i volta, sense ser clienta habitual. Ja no sé on buscar. Sé que de fet només eren uns sostenidors, però els sostenidors no tenen vida pròpia i fugen. No sé. Per avui deixo la recerca, demà seguiré, tot i que ja no em queden més idees possibles d´on poden ser de la casa. A no ser que no hi siguin, i que estiguin per Sants. I clar, ara en Roger no confessarà el seu delicte. Però demà penso quedar amb ell. Aniré a casa seva. I quan dormi la registro. Ja, ja , ja (o en català es riu ha,ha,ha, però jo ric en tots els idiomes) Ara m´imaginava si en Roger em pesca in fraganti xafardejant l´armari. Quina excusa li dono? Com no li posi alguna cosa en la beguda perquè dormi profundament. Puc intentar que begui força, però encara acabaré borratxa jo abans, i ja em va caure la bronca dissabte per beure massa. Clar que si bevem els dos, perill de gelos no n´hi ha. Potser el millor moment per regirar-li l´armari és mentre es dutxa. Clar que el molt pillastre els deu tenir amagats a algun lloc on jo no els pugui trobar fàcilment. I si els té a la funda amb el violí. Espero que no, perquè estaran fets un nyap. Qui sap si als prestatges darrera dels llibres. O potser sota els coixins del sofà. Ara pensant-ho he anat a mirar el meu sofà però rien de rien. El que tinc decidit es que demà aniré cap a casa el Roger. El tema no el treuré per no aixecar sospites. No penso emborratxar-lo ni res, que és massa de pel.lícula això, però si veig alguna oportunitat per buscar els sostenidors, investigaré una mica. Crec que cada dia estic pitjor del cap. Són obsessions de noia solitària , però no hi puc fer res. Total pitjor són altres obsessions
No va la meva connexió habitual d´internet encara. Faré servir la de telefònica per enviar això. Quina ràbia!!
El divendres després de l´òpera, en Roger va venir a casa meva. M´havia dit al migdia si podíem passar el cap de setmana junts, i li vaig dir que sí. No sé si faig bé de deixar-lo anar entrant tant a la meva vida, perquè estic bé amb ell, però sempre penso que no és l´home de la meva vida. M´agrada clar, i li tinc carinyo, però en qualsevol moment pot aparèixer un fantasma del passat, i ?
Dissabte per la tarda vam anar a fer una volta per l´Ikea. Ell volia mirar uns prestatges, i fer el xafarder. Hi havia força gent, com sempre. Al final no vam comprar res de res. Bé, sí, jo em vaig encapritxar d´unes espelmes amb olor a síndria, i les vam comprar
Per la nit volíem anar a sopar. Jo tenia ganes de fer alguna cosa diferent. Era Carnestoltes, i nosaltres passant el dia a l´Ikea. On estava la diversió? Així que un cop a casa, vaig mirar a dalt l´armari. Tenia una túnica de grega que podia entrar-li a en Roger. Jo tenia per a mi una disfressa de mora. Ell no estava gaire convençut, però el vaig fer disfressar, i a sopar. La meva idea hagués estat anar per Sitges, però amb el temps que feia, en Roger em va convencer per no anar. Crec que ell tenia idea de passar un dissabte tranquil i romàntic, però jo volia sortir, no tenia ganes d´apalancar-me. Jo sabia que els Davids estarien per Sitges, però vaig creure que convencent al Roger perquè es vestís de romà, ja havia fet prou Per variar vam anar a la pizzeria prop de casa meva. Erem els únics disfressats, i en Roger no parava de dir-me que li feia vergonya. Per sort, no ens vam discutir.
Mentre sopàvem vaig trucar l´Esther, la informàtica. Ella m´havia preguntat si em disfressaria. A ella sempre li ha agradat això del Carnestoltes I vam quedar amb ells per fer una copeta per Poblenou amb ella i el seu novio, el Llorens l´excursionista i el suís. L´Esther i el novio anaven de pirates. Els altres de res. Hagués estat bé anar a una festa de disfresses, però com tot va ser tan improvisat, vam acabar ballant al Be good. A mi em va donar per ballar i beure, i vaig acabar una mica bastant borratxa. Un cop a casa meva, vaig caure al llit com un sac de patates. Crec que en Roger em va treure la disfressa de mora, perquè en despertar-me no la portava. Ell, quan m´he llevat estava una mica enfadat. M´ha dit que no li havia fet quasi cas, i que no estava bé que no parés de beure vodka. També ha confessat que es va sentir gelós perquè en Llorens i el suís a la que podien s´acostaven massa a ballar amb mi, i que tot era perquè jo els provocava. Jo, la veritat, no recordo res de tot això, i crec que exagera, i en tot cas jo sóc així, i no es pot fer res. No em volia enfadar amb ell. Acabava de llevar-me, ell havia preparat uns macarrons per dinar. Així que he optat per callar i deixar-lo esbravar-se. Després de dinar m´he posat melosa, i s´ha calmat del tot. El sexe no és la solució a tot, però calma a les feres. Després ha marxat. Volia anar a casa seva a tocar el violí una estona i arreglar coses. Jo he aprofitat per fer neteja. Com feia aquest dia de pluja, poques coses es podia fer. Més tard m´ha picat la Filomena, i he acabat sopant a casa seva. Sembla que ha superat el cop de la mort de la veïna, però sé que li va donant voltes al tema de la mort. Jo en la mort intento no pensar-hi, sé que ningú se´n escapa, però el tema em fa entrar calfreds. Millor no pensar-hi, que amb la pluja i tot m´agafa una opressió al cor que no és bona. Aniré a dormir
Tinc mòbil nou. No faré ara propaganda de cap companyia de telefonia mòbil, però ara si et canvies d´una a altra, tot són facilitats i descomptes. En Roger va ser qui em va animar a fer el canvi. I ara per quatre duros tinc un mòbil que té càmar, blue tooth i mil coses. I m´he passat el dia obssessionada tirant fotos amb el mòbil, afegint marcs a les fotos. A la Filomena l´he retratada, i llavors la feia trucar-me per veure com apareixia la seva cara a la pantalla del mòbil. I li feia una gràcia a ella.
Per la tarda he anat de tendes amb la Miriam. En algunes ja hi ha roba de primavera. A ella també l´he fotografiada. I quan m´ha deixat a plaça Universitat, tot i ser de nit també he anat fet fotos pel carrer com una sonada del mòbil. Queden fosques. M´ha fet gràcia mirar-me la plaça Universitat, però vista des de Pelai l´he trobada maca. Avui trobava macos els edificis de Barcelona il.luminats. Els he vist cops, però avui m´han semblat més macos que altres dies. Tinc un dia que tot em sembla maco. Ara he tret el cap per la finestra. Malgrat ser a la ciutat, algun estel puc veure. Al cel hi ha algun núvol blanc, però també hi ha alguna franja vermellosa. A qui no veig és a la lluna. La taparan els núvols, o me la tapen altres edificis?
Confessaré que m´he autorretratat amb el mòbil. Tinc una opció que permet posar a la foto una corona o un bigoti. Mai hagués pensat que m´entretindria tant amb un mòbil. Dec ser ben simple. El que no puc acabar d´instal.lar bé és el connector de bluetooth a l´ordinador. No puc enviar les fotos del mòbil a l´ordinador. He aconseguit enviar-me un midi de l´ordinador al mòbil, però no hi ha manera de passar en sentit invers. Hauré de fer venir l´Esther a casa. A veure si ella pot
Aquest matí m´ha despertat el Roger. Deia que es moria per veure´m. Es maco quan vol. Ha vingut cap a casa meva, i hem fet un bany comú profitós. Després ha tingut una idea d´aquestes boges. Ha dit que agaféssim el metro i a veure on anàvem a parar. I hem anat a parar a Pep Ventura, Badalona. Ha estat divertit. Hem anat passejant fins quasi el mar, on estan construint un nou barri, el front marítim crec que li diuen, uns pisos caríssims, per variar, visca l´especulació!, i després hem anat cap el centre, a la plaça de l´Ajuntament i al famós carrer del Mar, sempre ple d´activitat. Es una zona que m´agrada. Hem seguit fins a la Rambla, agafadets de la maneta, com si fóssim dos enamorats. No parlàvem gaire. Erem un amb l´altre, i era suficient. Cadascú en els seus pensaments contemplant carrers, tendes, la fent. Hem passat per sota la via del tren i hem segut a la platja, no m´importava embrutar l´abric de la sorra. Tenia ganes de tornar a mirar el mar. El paisatge no era tan bonic com el de Calella, però de fet és el mateix mar, el mateix Mediterrani que tantes civilitzacions diferents ha conegut. De vegades em pregunto com seria tot en l´època dels grecs o dels romans. M´agradaria poder viatjar amb la màquina del temps. En tot cas el que no varia mai és el mar. Pot estar encrespat en dies de mal humor, o planer si està tranquil, només varien les embarcacions que per ell circulen
Estava a gust sentada al costat del Roger, amb el meu cap recolzat al seu pit mentre ell acaronava els meus cabells. En aquell moment hagués jurat que en Roger és l´home de la meva vida, però després sempre em venen dubtes. Per què seré tan controvertida? Hem dinat junts per Badalona. Avui em sentia relaxada, com si la vida fos una bassa d´aigües plàcides. Serà l´efecte del mar? Potser en una altra vida vaig ser peix o calamar o cavallet de mar. Potser només era una gamba, o qui sap si una sirena. Crec que desvario per moments. Els meus ulls són blaus de mar, unes gotes que vaig poder robar , abans de fer el traspàs en la meva anterior vida. Per això quan ploro les llàgrimes són salades. Així quan rodolen per les meves galtes fins arribar a humitejar els meus llavis, aquestes llàgrimes em porten el record del mar, i això em fa sentir-me de nou viva, de nou amb esperances. Em miro al mirall i veig el mar reflectit dels meus ulls, la imaginació em fa sentir una olor marina, m´imagino flotant en el mar, deixant-me endur pels seus corrents. No em fa por sentir-me lluny de presència humana en quilòmetres. El mar és la meva companyia, la meva font de vida. Però haig de retornar del meu viatge, tornar a posar els peus a terra, notar el contacte de la sorra a tota la superfície dels meus peus, la gravetat m´atreu cap a la terra, haig de caminar per ella, estic lligada al món terrenal, no sóc lliure com l´aigua, no puc viure desvinculada de la terra per molt que el mar vulgui emportar-se´m de nou. Ara sóc la Ninotchka, un ésser humà, una dona més en concret, amb ossos i carn, i una pell blanca que els cobreix, amb uns ulls que recorden el mar.Amb un cap que pensa massa. I amb unes sensacions, uns sentiments, unes preocupacions.
L´única idea que em ve al cap ara és que potser hauria de provar de fer submarinisme
Sembla que el fred més intens ja ens deixa. I demà la Candelera, ja es pot treure el pessebre segons la tradició, i com diu la dita ´Si la Candelera plora, l´hivern és fora, si la Candelera riu, l´hivern és viu´ Doncs sembla que no plourà, així que encara ens queden uns dies de fred.
I ja estem al febrer, un bonic més perquè jo vaig néixer en ell. Va ser un dilluns, un quinze de febrer. Ja fa uns quants anys la veritat. Si penso en això em poso nerviosa. Tants anys per aquí, i sembla que no hagi fet res de profit a la vida. Clar que qui decideix que és profitós en la vida? Suposo que cadascú tindrà uns valors, i cadascú pot jutjar la seva pròpia vida. No està bé jutjar sobre la dels altres, no coneixem tots els detalls que fan que una persona actui d´una manera, tot el rerafons. Amb la Miriam que és mestra un dia discutiem sobre què influeix en que els nens siguin d´una manera o altra. Per una banda està el propi caràcter i per altra banda factors socials i educatius. Ella deia que hi ha una teoria que apunta que el 20% del comportament humà és genètic i un 80% depèn de l´entorn on s´ha viscut. Jo crec que ambdós factors compten, però no sé si aquests percentatges són tan clars. I ara no sé a què venia això, i em ve al cap un professor que vaig tenir d´harmonia. Amb ell acabàvem discutint molts temes fiolosòfics. Tot s´ha de dir que també vam tenir altres temes nosaltres, com unes quantes sessions de sexe. Quins temps aquells, però recordo que sempre teníem temes a parlar que en aquell moment consideràvem trascendents. Ell era un noi més aviat ermità. De fet em va confessar més tard que jo havia tingut el plaer de prendre-li la virginitat. Ell era feliç amb els seus llibres, tocant el piano sense parar, donant classes, fent sortides per visitar esglésies, museus. Una persona abocada a l´estudi, al saber. Sempre acabava explicant-me coses que em fascinaven. I després amb fermesa defensava un autor, o el criticava, s´enfadava amb els polítics per no conservar l´art. Treballava molt amb la ment, amb l´art, i era una persona molt interessant per conversar-hi, tot i que semblava com si ell només pugués parlar amb persones d´èlit, no econòmica, sino cultural. No sé com vaig entrar en aquesta èlit, potser perquè en el fons li agradava. Tant intelecte, però també es perdia el contacte amb la gent del carrer, amb gent amb altres visions de la vida, que et poden aportar altres coses. I també es perdia altres plaers de la vida, clar que tothom escolleix la seva manera de viure. Ell odiava la musica popular, les associacions de gent de barri, a alguns alumnes que segons ells no tenien ni un gram de massa cerebral. En aquest tema ens picàvem. Vam començar en cafès, algun dia vam anar al cinema, a algun concert, i un dia dinant a casa seva no sé com vam acabar al seu llit. Mentre em despullava, el seu desig es barrejava amb tremolors nervioses, i a mi allò encara m´excitava més. Tenia por de decebre´m, ell que sabia de tot més que jo, el mestre, podia ser superat per la seva protegida en el sexe. Els nervis van trair-lo el primer cop. Potser la música de fons del Rèquiem de Mozart no l´ajudava gaire. Però orgullós com era, tot i la rapidesa del seu primer orgasme, no va deixar-me descansar, explorant el meu cos fins trobar els meus punts de plaer. I va fer-me vibrar com quan ell em tocava el piano. Volia impressionar-me com quan em recitava poesies o m´explicava els seus viatges a Itàlia o Romania, o quan em destacava obres d´art quasi oblidades a Barcelona, o em treia les seves teories sobre la moral, el més enllà. Van ser uns mesos diferents. Però va acabar el curs, va arribar l´estiu, vam perdre el contacte, no vaig seguir allà. No ens vam acomiadar, i mai més he sabut res d´ell. Suposo que segueix enfrascat en el seu propi món, que a mi em va deixar tastar una mica.
Dissabte vaig rebre trucada d´en Martí. Deia que tenia ganes de veure´m, tot i que semblava que jo no en tenia. Estava un pèl estúpid. Jo havia quedat amb la Miriam, la germana d´en Quim, i volia que anulés la cita. Deia que a ell feia més que no el veia. Li vaig dir que fins avui no podia. Em va dir que veia que anava d´esquerpa, però que no li faria més mal. I em va penjar. Realment no sé per què ara m´ha de maltractar així. Es cert que no l´he trucat aquest temps que ha estat fora, però ell tampoc. Vaig pensar que ell així es treuria del cap aquesta idea de casar-se amb mi que no té cap sentit. I més sent com és ell. No sé ara quina mania per voler tenir un compromís, ell que només es comprometia amb la feina. Què li deu passar? Que ara es pensa que es fa gran i vol formalitzar la seva vida? Potser vol una mare per a la seva descendència. Però jo no sóc cap exemple de prototipus d´esposa perfecta. Es cansaria de mi. Però igualment, no té ni cap ni peus pensar-hi, perquè estic segura que no estic enamorada d´ell. Ja tinc prous dubtes amb el Roger. I aquest cap de setmana com ell tenia Liceu i filla, jo vaig fugir. La Miriam em va donar l´oportunitat. Em va tornar a deixar el cotxe. En explicar-li com estava la Filomena. La meva conversa amb en Martí, i posar-la al dia de tot, va decidir que diumenge la Filomena i jo marxavem cap a la costa Brava. Va decidir que havia de trucar al Tom i l´Andy. Estava amb iniciativa la Miriam. I jo li vaig fer cas. Així que dissabte nit vaig engrescar la Filomena, i diumenge cap a Palamós. En Tom i l´Andy ens van portar de passeig per Calella de Palafrugell. Jo no hi havia anat mai. Feia un diumenge esplèndid. No feia vent. M´agradava veure aquella aigua tan blava. La gent passejava, i alguns atrevits eren amb banyador prop les parets de les cases a primera linea de mar. Un senyor amb la seva cadireta, banyador, barret, llibre i puro era el més feliç. La seva pell tenia el color bru d´aprofitar tots el rajos del sol d´hivern. Alguna gavina sobre les roques. Era un lloc no només per passejar, era per seure-hi i no pensar en res, deixar-se perdre en les blavors del cel i del mar. La Filomena de seguida es va fer amb els escocesos. De fet eren d´edats properes. Allà la joveneta era jo. Ells xerraven i jo volia aillar-me uns moments per estar en contacte amb la natura. Els vaig dir que seguissin passejant i si volien fessin el vermut, que jo em reunia amb ells més tard. I em vaig quedar allà a la platja. Vaig seure i vaig decidir quedar-me en samarreta de màniga curta. Estava tan a gust. Em sentia la platja meva. L´olor del mar, les onadetes anant i venint. Uns nens van aturar-se una estona a la meva vora. Recollien petxines que donaven als seus pares. O potser ella no era la mare. No, no ho era. Deien ?papa, papa, mira aquesta petxina? ?Helena, va busca tu també, que aquí hi ha moltes? L´Helena i el pare es donaven la mà quan els nens no miraven, i les havien de separar per recollir noves petxines que els nens portaven, i les guardaven a les butxaques. El més petit era ben rosset, potser tindria quatre anys, i distret en la recerca una onada agosserada va apropar-se-li fins mullar-li peus i cames. El petit va començar a plorar espantat, més pels crits del pare que deia que s´apartés que per la humitat de l´aigua. I el pare va pujar-lo a tatanet, i a fer-lo entrar en rialles. I el germà que potser en tenia vuit se´l mirava amb cara de germà gran, que ja no té por de res. I va seguir agafant més petxines que anava donant a l´Helena, que sense poder donar ja la mà al pare va distreure´s prenent fotos a nens, pare i platja. I van seguir cap endavant, i només les seves vides van desaparèixer del meu abast, havia pogut copsar només aquella escena d´un diumenge pel matí de finals de gener. Va passar una parella de mitjana edat. Després una de jovenets enamorats. M´agradava ser espectadora del mar i de la gent que passejava per Calella. Imaginar les seves vides, distreure´m amb elles, com si fossin més interessants que les meves, més plenes. I vaig tenir un rampell, i vaig posar-me a recollir petxines per a la nena del Roger. Vaig pensar que podien fer-li gràcia. No sé per què vaig fer-ho, però en aquell moment em sentia feliç de remenar entre la sorra per trobar algun cargolet marí per a la nena. Clar que potser era millor portar-la. Venir amb en Roger. Mentre recollia petxines m´imaginava que eren allà també el Roger i la petita. Ella i jo li aniriem donant petxines perquè les posés a les butxaques. Després podríem fer-nos un collaret. I llavors el vaig imaginar a ell treient el violí. Què ens podria tocar? Una cançó russa i animada perquè la nena i jo balléssim a la sorra, estil cossac, i cauríem i riuríem, i? aquesta cançó russa feia aparèixer l´Igor en barca des del fons del mar. Sort que va sonar el meu mòbil. Eren ells, que deien que era tardíssim i havíem d´anar a dinar. La meva imaginació de vegades em porta a llocs sorprenents. La realitat em porta a un món de fantasia.Ja a l´hora de dinar vaig integrar-me a la vida social, i així fins avui que hem tornat. La Filomena ho ha passat estupendament. A sobre en Tom va insistir en que volia fer-li un retrat. Ami també, però diu que primer vol fer-li a la Filomena. Ara tenim excusa per tornar-hi.Ahir vem sopar a Platja d´Aro.Pel matí hem estat per Palamós, i avui per la tarda ens hem liat al parxís fins que hem tornat a Barcelona. Jo ho he oblidat tot. Era com si no fos jo. Em prova aquest ambient tranquil marí