Ahir vespre la pluja em va desanimar, i vaig trucar als Davids dient-los de quedar avui. A part vaig mirar, i vaig veure que avui havia Liceu. No tenia masses ganes de veure en Roger, tot i que avui ha vingut cap a les 12 h quan han acabat. I no venia sol, venia amb la Mònica. M´ha fet un paperot tot fred, i si el mirava, vinga a fer-li tonterietes a l´altra com donant-me gelos. I la Mònica crec que alguna cosa ha captat. Ha estat una situació molt violenta la veritat, sort que el David A. ha animat la cosa. I jo bevent vodka i fumant. Avui en Roger ha aconseguit que em torni a enganxar al tabac. En Roger i el professor perquè no entenc què li passa. Sembla que no em volgui veure. Ahir, tot i la pluja, li vaig dir de quedar, i em va dir que estava cansat, i ja em vaig passar la nit donant-li voltes al cap. Vaig trucar-lo més tard per xerrar, i tenia el mòbil apagat. Avui he esperat a veure si em trucava perquè havia vist la meva trucada, però res de res. I a la tarda l´he trucat. Sabia que ja havia acabat classes. Li he dit de veure´ ns, i que després si s´animava podíem anar a casa d´uns amics meus a sopar, que li volia presentar, i m´ha contestat que hi hauria temps per tot, que era millor que anés sola al sopar perquè xerrraria més a gust amb ells, i que a part havia de preparar classes. Tot em sona a excuses. No vol veure´m? I tantes tonterietes en el viatge! No entenc res de res. Va ser tan genial a Peñíscola, a València, a Elx,fins i tot a Mazarron, on jo no volia anar. Em venen al cap els records d´aquests dies. Passejar de nit per Peñíscola amb el castell tot il.luminat, el mar calmat brillant sota els estels, una temperatura força agradable... O per València tot jugant al Museu de la Ciència de la Ciutat de les Arts. I de nit, al sofà del racó del pub Fox Combo, llum tenue, carícies amb la música de fons entre decoració de plantes i cuir a les parets... Avui he estat explicant el viatge als Davids, més la part cultural. No volia parlar tant dels meus sentiments envers el professor. Ells són amics d´en Roger, encara que també ho siguin meus. Maleit Roger. No podria trobar una noia que li agradés de veritat, ser feliç i oblidar-me? Intentant donar-me gel.los amb la Mònica encara serà pitjor per ell! Ais, ahir si que em vaig desfogar amb en Quim. La meva ruïna telefònica. Jo amb el mesenger i el micro no m´acabo d´enterar. Es repeteixen les paraules de l´altre, i escrivint triguem, i ahir necessitava parlar amb algú. Vaig passar mala nit. M´he llevat relativament d´hora, però només sabia pensar en el professor, i després cap al migdia m´he adormit al sofà agafant mala posició. Encara ara tinc l´esquena com pinzada. A veure demà què passa. Necessito veure´l. No puc esperar a divendres. Ell deu voler esperar al cap de setmana. No sé per què em fa esperar tant. Es per tenir-me ben pendent d´ell? Ni que visqués a 100 km. Estem ben a prop. Tampoc plega tan tard. Si tens ganes de veure a algú sempre trobes el moment no? Li deu passar alguna cosa? Potser no està relacionat amb mi. Potser no li hauria de donar tantes voltes a tot. Però tinc por que tot sorti malament de nou. No hi ha terme intermig mai? O quedo jo enganxada i m´acaben deixant, i jo acabo patint. O no me´ls prenc seriosament, i llavors ells són els que ho passen malament. L´amor mai pot ser perfecte? Sempre han d´haver-hi entrebancs??
I tornem a estar en la meva rutina habitual de no fer res. No m´atreveixo a parlar de les vacances per no deprimir-me, tot i que el cap no para de fugir-me cap els records d´aquests dies. Han estat poquets dies, però sembla que faci tants dies que no trepitjo aquesta ciutat, però ja torno a ser aquí, a la meva casa, sola, amb poques activitats diferents, poca aventura. I ara mateix em veig capaç d´abandonar Barcelona i anar-me´n a córrer món. Si no fos pels diners, marxava. Clar que hi ha gent que s´arrisca, i va fent feinetes i va rodant i rodant. Jo en canvi deixo que el món rodi i em quedo a la meva Barcelona, que me l´estimo molt, i de fet, crec que no seria capaç de viure a cap altra ciutat, m´enyoraria massa. Suposo que havent perdut la família i amb pocs amics, algunes arrels m´haig de buscar, i les meves arrels són Barcelona,els seus carrers, els seus monuments, i el mar, el Mediterrani, el temps càlid... Ja em poso tendra i em donarà per plorar. Porto tot el dia amb la llagrimeta. Doncs no seria capaç de fer arrels a cap altra banda, però si seria capaç de voltat i voltar sense estabilitat, i de tant en tant tornaria a Barcelona com a punt de referència, per nodrir-me de la seva energia. Aisss, parlo per parlar perquè no marxaré a cap banda, i de fet també he tornat contenta perquè hem anat viatjant cap el Sud, sense allunyar-nos gaire del mar, i el bon temps ens ha acompanyat, i el professor ha resultat ser un encant. Crec que m´estic enamorant, però em fa por dir-ho, prefereixo no dir gaire per no portar el gafe. I a ell tampoc li he dit res. Ell m´ha dit coses força boniques, i jo li he dit el just per no quedar malament, però com si tampoc estés colada com estic, bé de fet, he anat barrejant una de freda i una de calenta per si de cas, perquè ell és encantador, però, no sé, sembla que alguna cosa el va marcar en el passat. Tots tenim un passat, és cert, i més jo, i a sobre a ell no li he dit gaires coses, però ell també amaga alguna cosa. Esperem que no sigui prou important per no espatllar-ho tot. No vull parlar ara de les vacances, tot i que crec que serà inevitable fer-ho, la gent trucarà, preguntarà... De fet en Roger ja ha trucat, i li he dit que ja el trucaria que tenia pressa. Els Davids també volen quedar. Crec que ja volen quedar avui a sopar. I em veig que si el Roger toca vindrà quan acabi l´òpera, i si no hi serà des d´un bon principi. Com m´agradaria tornar a fugir amb el professor, i anar coneixent altres ciutats, altres poblets, admirant nous paisatges. Cada nit un llit diferent on fer l´amor, cada àpat a un restaurant diferent, cada matí en pujar la persiana un nou carrer al davant. Bé suposo que més tard o demà em sentiré amb ànims per parlar de les meves visites. Crec que hauria de dinar
Plou i plou, això desanima a qualsevol, tot i que he quedat amb l´Esther, la noia informàtica i estic animada. I fins i tot han desaparegut les taques, i això que he oblidat prendre la tercera pastilla antihistamínica del dia. M´he passat el dia vaguejant, amb pocs ànims, però parlant amb el professor m´he animat. He posat a la bossa tot de roba diversa i a l´aventura. Sortirem demà. I després d´això quedar amb l´Esther, sopar i algunes cervesetes (he decidit no prendre vodka avui) doncs m´ha sentat de meravella. I res, esperem que no plogui, i a veure què surt d´aquest viatge. Espero desconnectar una mica de la rutina, i de passada conèixer més al professor. Es un risc marxar amb ell, però a l´hora m´excita el desconegut. Una combinació difícil d´explicar. En Quim diu que vigili, per si de cas.I en Roger, doncs no sé. Em sap greu, però no estem fets un per l´altre
El Roger ahir va haver de venir pel matí a casa meva. Deia que no podia passar més dies sense veure´m, i que estava segur que a mi em passava el mateix. No em va tocar més remei que fer-lo passar, tot i que jo feia una pinta horrible. Havia tornat a dormir poc i malament, i encara tenia braços i mans amb taques vermelles. De fet ara mateix em veig ombres vermelloses. No hi ha manera que marxi del meu cos. I a sobre aquest mal d´esquena. Porto tres matins llevant-me que no em puc moure, tota contracturada. Haig de fer estiraments i estiraments. Ara mateix tornaria al llit, però a part de l´esquena tinc el braç esquena tot tibant. Tampoc sóc tan gran per llevar-me així cada matí. Com haig de marxar de viatge amb al.lèrgies i mals d´esquena? Avui el professor anava amb els amics a Sitges. Jo no he volgut anar-hi, no perquè pateixi perquè l´al.lèrgia torni a empitjorar i el professor em planti com en els somnis. Masses records d´infantesa. Deixem Sitges. I ja demà marxaran els amics, i a veure quina em prepara el professor. Agafarem el cotxe i a l´aventura? Ara fa dies que no el veig. Em fa una mica de por aquesta escapada al desconegut amb un desconegut, però a l´hora en tinc ganes, i això que la salut no m´acompanya. I a part en Roger, que ahir va insistir i insistir en marxar alguns dies per millorar la nostra relació i retrobar la il·lusió. La veritat és que va dir paraules maques al principi. Després va acabar enfadant-se per variar, quan al preguntar-me si havia conegut algú li vaig dir que sí. Tampoc podia mentir-lo. Llavors em va dir que li havia espatllat la Setmana Santa, i que hauria de tornar a fer les paus amb la Mònica, que ella feia temps que volia tornar i ell li deia que no per mi. A mi m´era igual el que fes. De fet penso que és molt lleig que vagi amb la Mònica de vacances perquè jo no vulgui anar amb ell. I si ho va dir per donar-me gelos, també ho trobo lleig, però ja farà el que li sembli. I jo ara també tinc com mal de cap? No poden parar els dies de ser grisos? Faig la bossa per animar-me? Però bossa per anar a on? A la platja? En plan rural? Si són visites culturals, la cosa canvia. Es un dia on em sento sense nord ni sud, ni res de res. Més taques encara? Què dec tenir? Què em senta malament? El sucre? Anar al metge no sé si seria solució, en el tema d´al.lèrgies van també perduts. I el professor?, pensarà que no vull conèixer als seus amics?, pensarà que no tinc prou interès en ell? Acaba d´enviar-me un sms dient-me que em prepari per demà. Sembla que encara té interès. Vaig a dormir una mica a veure si marxen les taques. Sé que no és un projecte gaire engrescador, però necessito una hora més de relax almenys, i després començaré a fer coses. Per exemple neteja del pis. Tampoc és gaire engrescador. O trucar a la Miriam, que no recordo quan té les proves per a l´operació. Potser encara no, perquè si l´operen pel maig, però a veure com li van les vacances. I intentaré no agobiar-me a veure si així desapareixen aquestes taques que em tenen amargada
Quina nit la de diumenge a dilluns! No sé si era per les picors de l´al.lèrgia, les cames bullint o les meves pròpies pors, però tot va ser una barreja de malsons, dels que tinc imatges difoses. M´anava despertant i només tenia ganes de rascar-me. De genoll cap a baix tot era ple de taques vermelles. I els peus, estaven com deformats per la inflor. He pensat en anar a la recerca de la farmàcia de torn, però tenia por de no poder-me ni posar les sabates. Potser gastava dues talles més de peu i tot. No sé si el record de la nit em feia exagerar la visió dels meus peus. En els somnis recordo haver-me mirat al mirall, i tenia la cara tan deformada que ni em reconeixia. I llavors, al mirar apareixia la cara del professor, i se li transformava per instants en una expressió de pànic acompanyada d´un crit esfereïdor. Aquest horrible malson l´he tingut com tres vegades. I després jo per alleugerir les picors decidia submergir les cames en alcohol. Desesperada per no trobar alcohol de 96 graus en tota la casa, decidia obrir ampolles de vodka i omplir la banyera fins dalt. Entrava primer un d´aquells peus monstruosos, i com coïa el vodka. Però era valenta, i hi posava també l´altre, i després acabava tota jo banyant-me en el meu vodka. Les cames volien sortir d´ell, però jo no les deixava malgrat la coïssor que notava, i per calmar-me anava fent glopets de vodka, fins que vaig aconseguir buidar la banyera, i llavors obria el professor la mampara, i es quedava mirant els meus peus deformes, tornava a tancar-la i marxava. Ha estat una nit francament desagradable. Suposo que els meus somnis reflectien la por a enfrontar-me a una nova relació amb el professor. La meva por de sempre a no confiar en ningú, en pensar que m´abandonaran, que venen perquè puc ser atractiva, i després busquen a alguna altra més centrada, que no sigui problemàtica. Però avui meditant he decidit que jo li porto més de deu anys al professor, sóc atractiva, puc ser graciosa, no seré tan intel·ligent com ell, però tampoc sóc una inculta. Bé, m´he passat el vespre intentant buscar-me punts positius, perquè avui vull dormir, no he trobant punts de pes, però tampoc sóc tan desastrosa. Aquest matí el despertador ha sonat. Havia d´acompanyar a la Filomena. Les cames seguien vermelles però no em picaven. Els peus semblaven prou normals. També estaven vermells, però només una mica inflats. L´al.lèrgia anava de baixa.M´he dutxat. L´aigua tèbia de la dutxa em molestava a les cames. De tornada de l´aeroport, al tren, he tornat a sentir picors a les cames, concretament a les cuixes. I horroritzada he vist petites taques a les mans, que seguien per sota les mànigues. Havia d´aturar allò. De seguida he anat a una farmàcia a comprar Polaramine. Ara mateix no em pica res, però segueixo tenint taquetes, però d´una intensitat molt menor. A la cara he tingut una mica de borrissol al migdia, però sense arribar a canviar el color. Tenia una por de transformar-me en la grotesca figura del somni. Es trist haver de confiar tant en el físic, però era com perdre la meva millor arma envers el professor. Ell volia que avui anés a sopar amb els seus amics anglesos, però li he dit la veritat, que tenia una al·lèrgia, i que encara acabaria sent contagiosa. Potser hauria d´haver donat alguna excusa, però he decidit que li diré sempre la veritat. Res de mentires. Hauré de mostrar-me tal com sóc, i no callar res del passat, i si tot i així accepta la Ninotchka que s´ha deixat seduir i ha seduït homes i homes, que buscava una mica de companyia en la solitud de la vida i que ofegava les penes en vodka... Ai, crec que m´estic posant un pèl dramàtica. No cal dir-li tot de cop. Ja m´anirà coneixent. Jo tampoc sé massa d´ell. Qui sap quins secrets amaga. Però quan em mira als ulls sé que li agrado, i no només pel meu físic, clar que noto el seu desig, però a part em sembla veure una dolçor que va més enllà. Potser això és el que m´agrada d´ell, i per això aquesta por, i per això aquesta al·lèrgia, aquests malsons. Demà espero estar recuperada del tot i poder anar amb ell i els seus amics. Haig de posar-me bé per la nostra escapada. Serà una manera de poder-nos conèixer. Em fa por que em conegui i fugi, però m´haig d´arriscar. No puc estar amagant-me de tot sempre. Estic vivint una vida
M´estic enamorant del professor? No sé què em passa. Fins i tot em fa por dir el seu nom aquí. Portem des de divendres al vespre junts, i cada dia em sento millor amb ell. No sé per què però està captivant-me. Em sento feliç al seu costat, i a l´hora no em sento lligada com amb en Roger. Es difícil d´explicar i entendre el món dels sentiments. Igualment em fa pena tot l´assumpte Roger. Ell divendres estrenava l´Elisir d´amore, i avui també tenien funció. Tot i així ha anat trucant, diu que no vol perdre´m per no insistir. El que ell no sap és que no hi ha res a fer. He intentat deixar-lo varis cops, i és cert que jo torno a caure, però no acabem de funcionar. Potser és culpa meva, però igualment haig d´aturar tot amb ell per no fer-li més mal. Els últims dies de Setmana Santa sembla que els té lliures de feina, tot i que també té la nena. M´ha proposat de marxar fora, de variar d´aires per intentar arreglar tot. A mi m´ha fet un no sé què dir-li que segurament marxaré amb el professor. No entendria res. De fet és curiós, apareix un desconegut, i en pocs dies em sembla com si fes segles que el coneixés. Tot té un altre color al seu costat. M´agrada passejar agafada de la seva mà, sopar conversant amb ell. Barcelona és il.luminada al seu costat. Aquests dies hi ha hagut de tot. Hem passat les nostres estones a caseta tancadets deixant-nos dur per la passió que bull quan som a prop, però també hem aprofitat aquest bonic sol per passejar. Avui mateix hem anat pel parc de la Ciutadella. Era ple de gent animada gaudint del dia. Gent de totes les edats. Famílies amb nens, parelletes d´enamorats, avis, algun grup d´amics. Tothom feia cara de felicitat. Les vacances de Setmana Santa han arribat. Hem segut una estoneta a fer el vermouth a l´Hivernacle. Quin lloc més agradable per seure tot fent manetes com dos enamorats! I ahir em va portar a l´Aquarium. Jo no hi havia estat mai. Es curiós que hagués estat aquest estiu al de Lisboa, i mai al de Barcelona. El de Lisboa potser té més espècies, però l´atracció del d´aquí és passar pel mig de la piscina dels taurons. I la veritat, això és molt impressionant. El que em va sobtar, era que quasi tots els visitants eren estrangers. Suposo que és l´habitual d´aquests llocs. I després de l´Aquarium, ja posats, vam agafar el pont, Colom i Rambla amunt. La nostra Rambla anant amb el professor em semblava encara més atraient. Els artistes del carrer, les seves persones-estàtues, la diversitat de la gent que hi passeja, les tendetes de flors i animals. Era com veure tot de nou. Era com ser turista en la meva pròpia ciutat. I el millor de tot era notar el braç del professor a les meves espatlles, o la seva mà que m´agafava. Avui arribava una parella amiga seva d´Anglaterra. Ell havia de recollir-los a l´aeroport. Estaran a casa seva fins dimecres o dijous. I després és quan marxarem nosaltres. Ell ha insistit que estés amb ells, però jo també volia estar una mica per casa endreçant, i a part avui sopava amb la Filomena, que marxa demà a Sevilla. Demà aniré amb ella a l´aeroport, que sé que li atabalen aquestes coses. Ja coneixeré als amics del professor perquè ara, en el fons estic una mica tristeta per no estar amb ell. Aprofitant que té vacances tota la setmana, m´agradaria estar tots dos juntets cada instant sense desenganxar-nos per a res. Però no és possible, i en part potser millor, que jo sóc com sóc, i encara tanta estona juntets en faria alguna, o em donaria alguna de les meves pors. La meva por a ser feliç potser. Tot i això no sé si el meu cos reacciona per por o què, però han aparegut a les meves cames unes horribles taques vermelles, i em piquen. Em rascaria sense parar. Es com una al.lèrgia. Alguna cosa m´haurà sentat malament? Trucaria al professor per comentar-li, però tampoc vull preocupar-lo. I a part segurament deu dormir. Em fa mandra baixar a la farmàcia per mirar quina hi ha de guàrdia i comprar Polaramine. Segons deia ma mare, això no falla. M´he posat aigua freda, m´he fregat amb un mocador on havia embolicat una mica de gel, però res de res. Això no baixa. Si em distrec i no hi penso sembla que no em pica tant, però ara mateix torno a sentir picors i picors. Quin horror!
Avui el senyor professor arribarà tard a classe. Jo no em sento culpable, però em fa por que comenci jugar-se la feina per culpa meva. De fet ell pensava trucar i dir que estava indispost i quedar-se tot el dia amb mi. Jo li he dit que reservés l´excusa per a una millor ocasió, tot i que em semblava immoral fingir una malaltia per escapolir-se de la feina. Llavors m´ha mirat fixament als ulls somrient i ha dit ¨ja veig que a part ets una de dona de forts principis. Cada dia em tornes més boig¨ Jo no sabia si contestar al comentari, però tampoc volia ser desagradable. De fet el que volia era que marxés perquè en Roger em va insistir tant per quedar ahir, que avui aniré a dinar amb ell. Finalment només li he dit al professor ¨D´estranys principis. Per tant el millor consell és que no perdis el cap per mi i vagis a treballar, tot i que sigui un pèl tard¨ I ha marxat de casa meva. Jo volia seguir dormint però estic una mica desvetllada després d´aquest fulgurant despertar. El professor en sentir l´alarma del mòbil, enlloc de preparar-se per anar a treballar, li ha donat per posar-se carinyós, i poc a poc, com si no hagués acabat prou cansat ahir, una passió fulgurant corria dins seu contagiant-me el desig i aconseguint treure´m dels malsons que aquests dies recorren la meva ment. Abandonar els mils papers diferents que interpreto en els somnis, i les aparacions inesperades de l´Igor, i canviar-ho per una dosis de sexe amb el professor ha estat força agradable. Ara, ell fent tard a la feina. Suposo que a la gent ens agrada fer alguna bogeria de tant en tant, però en aquest cas, la bogeria la feia ell, perquè per sort o per desgràcia jo no tinc cap obligació per aquest matí. En tot cas, jo no he estat la causant inductora que els seus alumnes perdin part de la classe. Ara fa sol. Força sol. La primavera s´acosta. No sé si dormir una miqueta, anar a passejar. A part està el Roger. No tinc ganes que insisteixi més. I per altra banda em fa por quedar i no ser prou taxativa en la meva negativa. Ahir ja vaig ser una mica antipàtica treient-me´l de sobre, però estava de força mal humor, i quedar amb ell hagués estat fatal. En canvi vaig deixar que el professor em fes canviar l´humor. No vaig trigar gaire en deixar-me convencer per sopar plegats. M´agrada parlar amb ell. Em sorprèn el que m´explica. Això també fa por. Millor que pari de pensar en el professor.
Avui estic trista i xafada. No tinc ganes de fer res. Serà el temps? Serà part del meravellós cicle hormonal femení? M´he passat el matí al llit entre dormint i pensant, imaginant històries, de vegades amb final feliç. d´altres ben tristes, i llavors plorava. La meva ment anava molt ràpida, els somnis, els imaginacions, la realitat, tot es barrejava. Anava mesclant diferents homes que d´una manera o altra han passat per la meva vida. De vegades era la Ninotchka coqueta i seductora, amb el frescor dels divuit anyets, una Ninotchka que no es deixava trepitjar per ningú, segura de sí mateixa, sense pors. D´altres era una Ninotchka alegre, que tenia ganes de tornar a trepitjar escenaris. Tsmbé era la Ninotchka derrotada davant el vodka, la Ninotchka solitària que per una abraçada deixaria trepitjar-se. I l´Igor, sempre havia de sortir. Encara no l´he oblidat, suposo que encara tinc l´estúpida esperança de tornar amb ell. M´ha fet aixecar el telèfon de casa, perquè el mòbil el tenia apagat. Era en Roger, m´ha dit molt correctament que necessitava parlar amb mi, però cara a cara, veurem,que no podia suportar estar allunyat de mi. I s´ha posat a plorar. Ja no reia. I jo no he pogut evitar plorar, realment estic ben bleda. No volia plorar davant seu perquè no em malinterpretés, però no he pogut controlar-me. Li he dit que avui no era un bon dia, que si volia millor demà, que em perdonés. EN penjar, m´he adonat que aquest matí no havia pensat gaire en ell, com si poc m´importés tot. No tenia ganes de menjar. M´he sentat al sofà i abraçada als coixins plorava. Em feien mal els ulls i tot. Segur que estaven ben vermells. Notava un ofec al pit i el cos tan encongit de tanta plorera. Ara estic una mica millor, no estic tan enfonsada. Sé que haig de seguir endavant, però no tinc gaire esma. M´he passant el dia idealitzant la meva relació amb l´Igor. I després recordant què malament ho vaig passar quan em va abandonar. Jo em veia tota la vida al seu costat, sent feliços, estimant-nos, fent l´amor amb bogeria, rient, explicant-nos el que ens passava cada dia, vivint la vida un al costat de l´altre, amb il.lusions, projectes en comú... I tot es va tallar amb un cop sec, de la nit al dia tot havia desaparegut amb ell. No em serveixen de consol trobades de sexe espontani amb qualsevol tio per bo que estigui, però tampoc sóc capaç de mantenir cap relació. Potser sense adonar-me sempre acabo comparant amb una situació idealitzada. Però l´Igor és ja passat, haig de fer-me´n a la idea. La vida ha seguit sense ell, i seguirà, no em puc tancar, haig de fer els meus propis projectes, buscar-me activitats, intentar aprofitar aquesta curta vida per fer coses, i no deixar-la passar com si només fos una espectadora. Haig de tornar a ser protagonista d´històries.
Divendres vaig anar al Liceu a veure Roberto Devereux. Era en versió concert, però van fer una mica de posada en escena, i amb la música de fons els meus pensaments fugien pensant en la meva cita del dissabte. El llibret però no era d´una bonica història d´amor amb final feliç ni molt menys, i això em va fer pensar en el Roger. Què havia de fer amb ell? Veia clar que havia de dir-li que no podíem seguir així, perquè ell esperava una relació amb un procés de consolidació, malgrat les múltiples baralles, i jo era una egoista que una mica m´aprofitava d´ell. Així que a la sortida de l´òpera vaig haver-li de donar el disgust. A la sortida em va dir que recollia la nena al dia següent pel matí, i que teníem tota la nit per nosaltres dos. A mi m´hagués agradat esperar a parlar-li en un lloc més tranquil, però allà mateix a la Rambla em vaig veure forçada a dir-li que no passaria la nit amb ell. Ell va riure, dient que si feia broma. I jo seriosa que no. I ell vinga a riure, dient que no podia marxar després d´ell haver-me convidat a l´òpera. Llavors vaig dir-li que ja li pagaria l´entrada, però que jo amb ell només podia ser amiga i res més, i que potser el més convenient estar un temps sense veure´ns. I ell seguia rient, cada cop reia més i em donava copets a l´esquena. A mi m´estava posant nerviosa. Què havia pres? Semblava fora de sí de tant que reia. Li vaig dir que m´alegrava que li semblés tot tan divertit, perquè m´ho feia més fàcil. I res, vinga a riure. No podia suportar-ho més. Era l´últim consell del seu psiquiatre per deconcertar-me en cas d´intent de separació? Vaig decidir marxar tot passejant, mentre sentia les seves rialles de fons. Passats cinc minuts em va trucar al mòbil rient, dient que jo no podia estar sense ell. Vaig penjar. Arribava ja a casa meva, i vaig veure al davant un taxi d´on sortia ell. Com vaig poder, vaig tornar enrera sense que em veiés, no sabia què fer. Aquell era capaç de passar-se tota la nit al portal. El pitjor seria com comencés a trucar als timbres i despertés als veïns. Aquelles rialles eren de boig. Vaig pensar en anar a casa dels Davids, que segurament serien desperts, però què els explicava? La Miriam amb els nens em sabia greu molestar-la. Vaig pensar en fer temps en algun bar, i després tornar, o trucar-lo al mòbil amb l´excusa de saber com estava, i així treure-li on estava. Vaig pensar en trucar al Fidel, però amb el seu ritme d´estudis, o dormiria o estaria en mig d´algun tema. Tampoc el coneixia tant com per explicar-li la història d´en Roger, i segurament no tindria interès en saber-la. Havia de trobar una solució ràpida. I la solució va sonar al meu mòbil. Era en Martí. Deia que ja havia arribat, que potser era massa tard, però com sabia que era una au de nit havia provat. Li vaig dir que era la meva salvació, i si em deixava anar al seu pis. Va ser el primer que em va venir al cap. Així que vaig agafar un taxi i cap a casa seva. Em va rebre amb el barnús amb els cabells encara mullats de la dutxa.Jo li vaig dir ? gràcies´ Em va abraçar mentre em deia ¨què li passa a la meva ninona?¨ I jo com una bleda em vaig posar a plorar. Ell m´acariciava els cabells d´una manera que em feia sentir tan protegida. M´acaronava com ma mare de petita quan em volia tranquilitzar de les meves pors de fantasies nocturnes. Em va fer estirar al sofà amb el meu cap sobre les seves cames mentre seguia acaronant-me, i jo plorant. Vaig despertar al dia següent tapada al sofà amb una manteta per culpa d´uns crits que venien de la cuina. No sabia si moure´m. Seria la promesa d´en Martí? Semblava que sí. Vaig decidir donar la cara. No tenia gaires ganes però no volia espatllar la felicitat d´un futur matrimoni. Així que vaig dir un ´bon dia. Sóc la Ninotchka´ Ella em va mirar amb cara de pomes agres, i va dir ´ja´. Era una noia ja d´uns quaranta. Era més gran que en Martí. No diria que fos guapa ni lletja. Un rostre vulgar, però anava molt arreglada i cuidada. Tot un figurí, bronzejada, ungles llargues pintades de vermell, rossa de tint. Potser em vaig quedar massa estona observant-la perquè ens vam quedar com muts tots, fins que ella em va preguntar què feia al sofà. Li vaig dir que fugir el meu ex nuvi. Ella no semblava gaire convençuda, però vaig seguir parlant posant-li salsa a la història. De fet no calia molta salsa, la veritat era prou, però vaig afegir algun dels numerets del Roger, i li vaig dir que no sabia on acudir i ? El cas és que vaig començar a plorar, i la pobra noia va dir que ells dos em portarien a casa per si encara era en Roger, tot i que el millor segons ella, era trucar-lo primer. Així que vaig trucar-lo, però en Roger em va respondre amb un ´ Puta, em podies haver dit que tenies una cita ahir. Ara no puc dir-te tot el que penso perquè estic amb la meva filla¨ No va ser gaire agradable, però almenys sabia que tenia via lliure. Un cop a casa mentre em dutxava em van picar al timbre. Tenia por que fos en Roger. Mentre em secava els cabells, el timbre de nou. Vaig mirar per la mirilla. No era gaire dissimulat però si era ell no l´obria. Per sort era la Filomena. Volia que l´acompanyés de compres, perquè marxava per Setmana Santa cap a Sevilla. Així que vam dinar entre compres pel centre, i després vaig tornar cap a casa per arreglar-me per la meva cita. Cap notícia d´en Roger. Va arribar un sms. Era d´en Fidel ¨Maca, vaig una mica malament en el meu horari d´estudis. Ho deixem per un altre dia, o si vols vinc a casa teva cap a dos quarts de dotze? . No em va agradar que ni s´hagués molestat a trucar. Una cosa era la gràcia de quedar a sopar i una mica de flirteig, i fins i tot hagués anat al llit amb ell si em queia bé i s´ho treballava, però d´aquella manera passava. Per un moment vaig pensar en trucar i dir-li quatre fresques. Però no valia la pena violentar-me per algú a qui es podia dir que no coneixia, i que evidentment tenia un periode massa ocupat. Així que vaig decidir pagar-li amb la indiferència. El que tenia clar era que si picava a la meva porta per la nit no li obriria. No el creia capaç de venir. El cas era que m´havia espatllat els meus plans de dissabte nit. Podia anar al cinema sola o intentar trucar a algú. No tenia ganes de res. Vaig entrar al xat per entrar. Em vaig posar un nou nick. A veure qui apareixia. . El primer privat era d´un que em va preguntar si m´agradava el futbol. No anàvem bé. Després em va obrir privat un noi de Rubí. Vam estar xerrant un quart d´hora, i em va dir que si podíem seguir xerrant sopant. Crec que ell no es creia que li digués que sí tan ràpid. Em va dir que en mitja hora estava sota casa meva amb el cotxe. Era un noi de més de quaranta. Era una mica tímid tot i que s´esforçava en no semblar-ho. No era massa guapo a primera vista però tenia uns ulls negres penetrants. Ell era professor d´anglès a un institut. També escrivia. Jo no em vaig atrevir a parlar.li del blog. Entre les classes, escriure i anar a nedar, així anava passant la vida em va dir. De tant en quant anava a ballar balls de saló. Havia fet un curs, i ho feia fatal em va confessar, però era una manera de conèixer gent em va dir. I va somriure nerviós. Llavors em va dir que com feia deu anys des de la seva separació, doncs d´alguna manera havia de trobar una mica de sexe. I va canviar de tema com avergonyint-se per si m´havia violentat. Jo el deixava parlar a ell com si fos la seva psicòloga. De mi poc li vaig dir, si començava amb les meves històries. No volia parlar de mi. A mig sopar missatge d´en Fidel ¨puc venir¨I la meva resposta ¨evidentment que no¨. Després de sopar vam fer una copeta pel Born. Vaig enredar-lo després per anar al karaoke. Ell no va voler cantar. Jo vaig cantar de miracle perquè era pleníssim, i en aquests llocs si no tens contactes, ets l´últim de la fila. Em va portar a casa sense posar-me la mà a sobre. En acomiadar-me vaig fer.li dos petons. Vaig sortir del cotxe, però vaig tornar a entrar. Vaig somriure ´aquest cap de setmana no et caldrà buscar companyia entre les de balls de saló´ I li vaig picar l´ullet. Ens vam besar. Va ser un petó molt dolç. Vam aparcar el cotxe, i vam pujar a casa. En despertar, ell em va dir que si volia em convidava a dinar. Després no sé com vaig deixar-lo tornar pujar a casa. Allò era crear vincles. I cap a les vuit, algú picant al megàfon. Evidentment era en Roger. No pensava obrir-lo, però el professor va dir que allò no era normal. No el vam obrir. Per sort tenia les persianes baixades. Va trucar al mòbil, al telèfon de casa, i va deixar un missatge al contestador dient que volia una explicació, que no el podia deixar així com així, i plorava i plorava. Feia pena més que por pobret. El professor va sentir-ho i com jo també vaig posar-me a plorar, va dir que es quedaria a passar la nit amb mi per consolar-me. Jo volia i no volia. No sabia què fer. El professor havia estat un encant, però el vaig veure com un Roger en potència. Jo no podia anar fent més mal. Per altra banda si sortia de casa, potser es trobava amb el Roger a baix. Vaig consentir que el professor passés la nit a casa meva. No vaig voler-li explicar res de la meva història amb en Roger, tot i que ell insistia que em desfogués. No volia ser cruel amb ell, però havia d´apartar-lo de mi abans de fer-li mal. Es curiós però sempre acabo amb relacions on ells són dependents de mi, o jo d´ells, però mai arribo a un equilibri. Amb l´única persona amb qui vaig tenir un cert equilibri va ser amb l´Igor. Però va marxar, o sigui que potser tampoc era una relació equilibrada. Vaig posar-me al llit i em vaig adormir. El professor es deuria quedar planxat, pobret.Avui m´ he llevat tard. Hi havia una nota a la nevera on em deia que esperava que m´animés i que em trucaria. I al migdia ha trucat per saber com estava i volent quedar a quan plegués. Li he dit que havia estat un cap de setmana encantador, però que millor seria deixar-ho així, que era una persona massa problemàtica. Ell ha insistit en tornar a quedar d´aquí uns dies, i l´he dit que rotundament no. M´ha fet pena, però era millor tallar-ho el més ràpid possible. En Martí també ha trucat per saber com anava tot. M´ha dit que com ja coneixia a la núvia, mentre reia, i anava liat de feina que ja quedaríem. Aquesta tarda anava a agafar-la amb el vodka perquè em sentia bastant mala persona per tot això del Roger, del professor. Per sort la Filomena m´ha reclamat per anar de compres de nou. M´ha fet sopar. I després m´he desfogat amb el Quim pel mesenger. Diu que vagi a Brussel.les ja, que desconnecti. Però deu fer fred. Diu que ell i el Jean per Setmana Santa, alguna cosa que faran, que m´apunti amb ells, però no vull ser una càrrega. Ja veurem. El Roger no ha dit res més avui, a veure demà
El Martí està a França m´ha dit. Aquest no para. Sempre amunt i avall, horaris estranys. M´ha dit que ja quedarem quan torni, i m´explica en persona això del casament. Anava amb presses. Ja l´he renyat una mica, tot fent broma, per enviar-me primer l´invitació abans de dir- m´ho per la seva pròpia veu. Ha rigut, i ha dit que tenia por d´acabar tornant-me a demanar que fos jo la núvia. I ha seguit rient. ´és broma dona. Quan sigui a Barcelona et truco´ I això ha estat tot. Ara aquí quedaria bé que digués la frase típica de MAI NO ENTENDRÉ ALS HOMES. Però hi ha tantes classes d´homes, igual que tants tipus de dones, que no es pot generalitzar. Suposo que el que costa alguns cops és entendre a les persones. Cada persona suposo que si analitzes bé el seu entorn, situació, manera de pensar, pots posar-se a la seva pell, i entendre com actua, encara que tu no ho fessis mai allò. Però en Martí de vegades em desconcerta. Sabia que per ell el principal era la feina i ell mateix, i allò de demanar-me en matrimoni em va xocar, i ara aquest casament em sobta encara més. Però allà ell. El dia d´avui és gris. No havien anunciat sol i augment de les temperatures? No està al caure la primavera? Però res, estic encuriosida amb en Fidel, i això m´anima
A mig matí he trucat al Martí però tenia el mòbil apagat. Després he trucat al Fidel. No volia trucar-lo fins parlar amb ell un altre dia pel xat, però com tenia ganes de parlar amb algú, he decidit trucar-lo. Ja sé que és una excusa molt dolenta, perquè trucar-lo volia dir quedar. No l´he trobat, però ara acabo de penjar al Fidel. M´ha dit que estava estudiant dret constitucional. Ara a les 13.30 parava. Era la pausa pel dinar.A la tarda li tocava dret de la funció pública. Realment ho porta tot ben cronometrat. Suposo que deu ser l´única manera de passar unes oposicions. Jo seria incapaç. En Fidel deia que estava molt content que volgués quedar amb ell. Després de mirar horaris m´ha proposat convidar-me a sopar dissabte. A les 21.30 em recollirà. Ell triarà el restaurant. I després, m´ha dit, si jo volia, podíem fer la copa a casa meva. Li he fet broma dient-li que fins a quina hora tenia temps? Que quantes hores invertia en l´assignatura Ninotchka. En cau bé aquest noi, tot i que sé que potser només el veig un cop a la vida, però em fa gràcia poder-lo tractar en persona. El Roger m´ha trucat per dir-me si voldria demà anar al Liceu. Crec que pobre, és ell qui acaba pagant les meves entrades, perquè crec que els músics, segons em van dir els Davids, només tenen dret a una entrada a l´assaig general. Així que demà aniré al Liceu, però després despistaré al Roger. No està bé passar la nit amb ell, i dissabte amb l´altre. A part, crec que li toca cuidar de la nena. No li dec fidelitat al Roger perquè no som parella. Li podria explicar que tinc una cita, però li agafaria de tot. Es com ocultar-li. Si li dic, potser es pensarà que és per donar-li gelos. Però crec que li diré, i si li sap greu, doncs tallem del tot d´una vegada les nostres trobades. Aquesta rutina de sexe i baralles napolitanes entre el Roger i jo és inaguantable. No dic que ell sigui només el culpable, però necessito aire fresc, aire pur. Sé que el Roger en el fons em dóna una certa estabilitat malgrat tot, però ara no puc parar de pensar en el Fidel. Voldria que fos ja dissabte. Això de tenir cites amb desconeguts realment m´atrau crec. Per sort ja quasi estem a dissabte. Mig dijous ja ha passat, divendres al Liceu. O potser hauria de rebutjar a anar-hi per respecte a en Roger? Si només som amics no passa res, però com ell sent més per mi, i a part es pren tot tant a la valenta. Si seguim així la cosa pot anar a pitjor, perquè de moment tot són paraules, però i si arribem a les mans? Qui sap si els casos de violència domèstica comencen així. No m´imagino al Roger matant-me amb un gavinet de cuina, però molts cops, els maltractadors són aparentment persones normals, honrats treballadors, respectables ciutadans, amables veïns, i després les seves dones paguen tots els seus complexes amagats. Però ara se me´n va la bola. Per sort en Roger no és cap maltractador. Tinc la sort de no patir el que pateixen moltes dones. Però no només hi ha dones maltractades pel món. També hi ha nens, avis, normalment la gent més dèbil, també hi ha homes, encara que en menys proporció. De fet és terrible que l´ésser humà arribi a cometre aquestes monstruositats, però és tan real per desgràcia. Crec que millor serà que aparti aquests pensaments, faci el dinar i segueixi pensant en dissabte nit. Potser és covard no voler pensar en les desgràcies habituals de molta gent, ens hem tornat una societat immune al dolor? Però jo ja m´amargo prou amb segons què, i com no puc fer personalment res ara mateix per la gent maltractada, aniré a dinar. Còmode? No, només pràctica. Tot i això, potser no estaria malament prestar serveis com a voluntària en alguna ONG. Seria un granet de sorra. Ara em sento malament per deixar el tema i anar a fer el dinar, però segur que la majoria de gent de Catalunya, a aquestes hores està dinant o preparant-lo, i no estan preocupats per la violència de gènere ni la violència a qualsevol nivell. Així que si ells poden dinar tranquils, jo també
Avui, obrint la bústia, m´he quedat de pedra. A dins havia una invitació per a un casament. Era del Martí, sí, era seva. Per sort, la núvia no era jo. Era una tal Sònia. Es casen al maig. No entenc res de res. No fa pas gaire volia casar-se amb mi. Me´n alegro per ell, però trobo que potser no hi ha pensat gaire. Suposo que tenia ganes de casar-se, i no li importava amb qui. Però millor, un problema menys. No sabia si trucar-lo per felicitar-lo, ni tampoc si anar o no. Penso que posats a fer, podria haver-m´ho dit per telèfon abans, i no fer que m´enterés d´una manera tan freda. Tenia por que m´ho repensés? O volia fer-me veure que tampoc l´importava tant? En tot cas, això confirma que realment em va proposar casament perquè era qui tenia més a la vora Un noi ben peculiar el Martí. I no és que sigui rancuniosa, però enviar-me de vacances a última hora amb la seva germana, enlloc de venir amb mi, va ser molt fort. Penso que en Martí sempre s´ha deixat portar pels seus interessos, i que la feina l´absorbeix massa. Són maneres de ser, però sent així, li serà difícil conservar una parella. Però li desitjo el millor, perquè en el fons no és mala persona. I crec que aniré al casament. I tant! I si vol li cantaré a l´església. Perquè a sobre es casa per l´església. Jo el creia ateu, però potser ella té una família molt convencional. O simplement perquè sempre és més lluit casar-se a una església, amb l´eco de la marxa nupcial, tot de flors, un vestit blanc de llarga cua. Tot és molt més romàntic realment. Jo dubto que algun dia arribi a casar-me, amb la meva inestabilitat, com no em casi amb en Roger, clar que nosaltres fins i tot acabariem armant-la el dia del casament. Cada vegada és més estrany no barallar-nos en un moment o altre, cada vegada està més histèric aquest noi. El que no sé es si portar-lo d´acompanyant al casament del Martí. O quasi millor anar sola, així em sentiré més lliure per fer la meva. I no estaria bé que em fes alguna esceneta en el casament, en Martí em matava. Suposo que hauré de trucar-lo perquè m´expliqui sobre el seu casament. M´he connectat al xat, però en Fidel no hi era. Deu estar estudiant. Tal com ho tenia programat tot, ara potser fins d´aquí una setmana no li toca nova recerca de sexe. Si el truco em donarà hora com el que va al dentista o a la perruqueria?
Avui he tornat a entrar al xat. He entrat aquesta tarda. Em sentia una miqueta sola i amb ganes de conèixer nova gent. Finalment amb qui he estat parlant fins les tantes ha estat amb un noi prou simpàtic, es diu Fidel. M´ha estat explicant que porta uns mesos a l´atur, perquè està preparant opos a la Generalitat, pel cos de gestió. Es veu que ja han sortit les llistes i cap al maig es preveuen els exàmens. Està força agobiat. Necessita aprovar. En els últims mesos ha estat a casa estudiant com un boig, fent sortides a l´acadèmia on es prepara només. Finalment m´ha confessat que de tant en tant ha entrat al xat per buscar una mica de sexe per alleugerir la seva monotonia. M´ha dit que de fet era el que volia proposar-me, una cita sexual. Jo li he dit que per què no anava a canals de sexe, i m´ha dit que preferia parlar una mica de tot amb una noia abans de tirar-se-la, que potser era una tonteria però així no ho veia tot tan fred. M´ha dit que havia estat amb tres diferents. Unes hores de conversa xatera, i una trobada de coneixement físic íntegre. M´ha dit que no es podia permetre cap relació fins acabar amb les oposicions, però que de tant en quant el cos reclama alguna cosa més que una palla. M´ha semblat almenys una persona sincera. A part de ser també un noi divertit. M´ha fet riure força explicant-me històries sobre quan treballava de mestre de batxillerat i Eso a l´escola privada. Jo també li he explicat alguna historieta de quan era actriu d´infantils i alguna que altra anècdota, res de les meves tristes històries. M´ha passat una foto, i la veritat, no està gens malament, un noi força atractiu. M´he acomiadat desitjant-li sort de cara a la seva propera trobada sexual, i que sentia haver-lo distret en la recerca d´avui; però el cas és que ell ha acabat donant-me el seu mòbil, per si m´ho repensava. Si, quedar per un parell o tres de polvets, els que aguantéssim. I no sé què faré. Em pica la curiositat. Ell ha dit que hauria de ser a casa meva, perquè encara viu amb els pares. Ja veurem. Almenys han estat unes hores distretes
Avui he tornat del poble de la Rosa i el John. Em van trucar dissabte al migdia per si podia fer-los un favor. Ells tenien un casament diumenge, i la mare de la Rosa tenia grip. El germà de la Rosa era fora, es veu que va conèixer a una noia valenciana pel xat, i marxa cada cap de setmana cap allà. Volien deixar-los a una veïna, però aquesta tenia el nen malalt, i em van dir que amb altra gent del poble no tenien prou confiança, i si podia fer-los el favor d´anar-hi. Els vaig dir que cap problema. Jo estava a casa al Roger, i quan li vaig explicar va fer cara de pomes agres. Es va migenfadar, i finalment em va dir que havia aconseguit una entrada per la funció de la nit al Liceu. Jo li vaig dir que si m´ho hagués dit però que ja estava compromesa. Llavors em va dir que sempre tothom era més important que ell, i que per què havia d´anar a cuidar nens d´altres si a mi no m´agradaven els nens. Això no em va sentar gaire bé, i com sé que quan se li gira la truita, sempre acaba anant-se per la boca, i a mi em dóna per seguir-li el joc, li vaig dir de la millor manera possible que marxava a preparar la bossa. Ell va obrir-me la porta i va dir-me que marxés, que segur que tornaria, com sempre, però que potser em trobaria un xasco. Com era d´esperar, ahir va trucar per disculpar-se, però sempre és el mateix amb ell. Ha arribat un punt on crec que hauria de conèixer nova gent, i deixar d´anar i venir amb el Roger. Potser ja m´està bé, així em sento menys sola, però en el fons sé que no estic enamorada d´ell. Clar que l´estimo, si no no aguantaria tantes tonteries, però és més com un amic, però saber que tens algú sempre pendent de tu afalaga, i estant amb ell tinc menys temps per pensar, no m´agafen mals rotllos com fa un any, ni em dóna per beure sense control com havia fet. Però aquestes baralletes em deixen una mica de mal gust a la boca. A part que segons com ho miris semblem els protagonistes d´una pel.lícula italiana. Sempre han de ser baralles tan temperamentals. No podem parlar com persones no, sempre escenetes, i de moment només és violència verbal, però si seguim així, em veig arribant a situacions extremes, i això ja podria ser perillós. No veig al Roger capaç de fer-me mal, però es posa tan nerviós, i jo enlloc de calmar-lo normalment l´abono, i qualsevol dia podem acabar malament, perquè et vas perdent el respecte, i això no pot ser bo. Al Quim li explico tot una mica retallat, a ell no li agrada gens que em tractin malament, li molesten aquestes escenes, així que he decidit no explicar-li tots els detalls. Ja va haver-hi prou show amb espectadors el dia del meu aniversari. Així que un cap de setmana tranquil. Bé, em preocupen encara les miradetes del John. Estic segura que li agrado, però per sort guarda les formes. Així que millor pensar que només em té carinyo, però hi ha detallets que em preocupen. Dissabte va baixar ell a buscar-me a Barcelona amb el cotxe. En veurem, va baixar del cotxe em va fer una abraçada ben forta, dient-me que era un encant per fer-los de cangur. Després es va apartar i em va repassar de dalt a baix. Deia que cada dia estava més guapa, i que hauria de donar alguns consells a la Rosa sobre com mantenir-se tan bella. Li vaig respondre que la Rosa també era maca, però que segur que amb la família poc temps tenia per ocupar-se d´ella. No em va agradar aquest comentari.Vam anar tot el camí xerrant. Va preguntar molt per la meva relació amb en Roger. Després vaig poder canviar de temes. Per sort, un cop allà, ell va estar pels nens i jo vaig estar amb la Rosa a soles. Potser té raó en John, aquesta noia no es cuida. Feia cara cansada i anava vestida de qualsevol manera. Però diumenge la vaig pintar perquè quedés ben maca. Portava un vestit negre massa seriós. Potser podria haver-li deixat jo algun xal si hi hagués pensat. Vestits no podia haver-li deixat perquè està més grassona, però un xal per donar-li color. Igualment amb el recollit que li vaig fer, i el maquillatge semblava una altra. Tot sense exagerar. I amb els nens vam estar bé. Jo vaig acabar cansada perquè no estic acostumada, però es van portar prou bé. Els vaig ensenyar una cançó de "somriures i llàgrimes" perquè la cantéssin als pares quan arribessin, i vam estar força entretinguts. I la Rosa i en John van tornar amb una altra cara. Suposo que a totes les parelles els va bé tenir alguns moments d´intimitat. Jo tampoc tinc gaire experiència en el món de la parella, però suposo que s´ha d´evitar caure en la monotonia i la rutina. Estic segura que en John estima a la Rosa, però jo sóc el morbo de la dona independent i alliberada. Realment és la creu de les solteres. La gent aparellada les veu com a dones incompletes, i llavors tenen les dues categories: a)les solterones que ho són perquè ningú les ha volgut i amargades perquè no reben les carícies masculines, es consumeixen en la seva solitud, provocant reaccions de llàstima en els altres; b) les solteres d´or, dones independents que no es volen sotmetre a cap mascle, i frívolament gaudeixen del sexe quan en tenen ganes, satisfent els seus vicis, sense importar-lis si el mascle en qüestió és casat o no. I jo em pregunto per què han de classificar-nos? (ho dic perquè de moment no em considero parella del Roger) No és tan fàcil definir a la gent en grups. Però la gent és així, busquen classificar a les persones en un grup. Es fixen en una característica, i ja creuen que en tens moltes altres. Però bé, l´opinió social és difícil de canviar. La gent classifica segons els seus interessos als demés, de manera que puguin comparar-se i ells sentir-se superiors. I ara no sé ben bé a que ve tot això, però suposo que vull defendre la llibertat a que cadascú sigui com vulgui, i mentre no perjudiqui als altres, que aquests altres no es creguin amb el dret d´opinar sobre les seves vides si no els pregunten. Tampoc em vull defendre a mi. Sé que molta gent no faria moltes coses que faig jo, i em sembla bé, tots som de la nostra manera, tots som diferents, hem nascut diferents, ens hem educat en entorns diferents, hem patit problemes diferents, viscut experiències diferents. Tothom actua com creu que és millor per a ell, i tothom tindrà els seus motius o justificacions, o potser no en tenen, però és la seva decisió, l´elecció de com volen anar vivint. Potser no ens podem comprendre uns als altres, però ens hem de saber respectar malgrat tot.
Eren bultos bons! Estic tan contenta!! Per celebrar-ho he anat a dinar amb ella, perquè la seva parella l´ha acompanyada al metge, però després ell havia d´anar cap a la feina. Menys mal, menys mal. Tot no pot ser dolent. I ara estic esperant en Roger. M´ha trucat a les vuit per quedar per portar-me a sopar. Havíem quedat a dos quarts de deu. M´ha trucat que se li feia tard, i que trigaria una mitja hora més. I jo ja m´estic posant nerviosa. No és que tingui massa gana, però trobo que no és massa tard. I que m´agradaria saber què està fent fins tan tard!!
Estic una mica nerviosa esperant que demà la Miriam sàpiga els resultats. A part he tingut bronca amb en Roger. Crec que la nostra relació com a parella és impossible. Puc tolerar que ronqui de nit, però aquests atacs que té quan menys t´ho esperes, que es posi histèric a la primera, em treu de polleguera. I em fa tornar a mi també una histèrica. Aquests numerets que montem sempre havia pensat que eren propis de gent vulgar o desequilibrada, i ara jo en sóc protagonista. Cada vegada anem a pitjor. Si ho penso, fa vergonya explicar-ho tot. Intentaré dormir, a veure demà que li diuen a la Miriam. No me la puc treure del cap
La vida mai ens pot deixar tranquils del tot. Porto hores amb la Miriam. Està desesperada. A mi també m´ha deixat bastant preocupada. Tenia un bultet al pit. Li van fer una ecografia i li van trobar un altre de més petit. El gros li medeix 3,5 cm. També li van fer una biopsia. Que li han de treure operant-la és segur, però divendres sabrà els resultats de la biopsia. Divendres sabrà si són cancerígens o no. No volia dir-ho a ningú per no espantar-nos. Només ho sabia la seva parella, però ell està més preocupat que ella. Està desfet.Pensa el pitjor del pitjor. La seva mare va tenir càncer de pit, i ho va passar fatal amb la quimio, però encara és viva! I la Miriam pobreta ha vingut a desfogar-se en mi. Jo no sabia què dir-li. A mi no m´ha agradat tampoc tantes presses en tot. Desitjaria que fos el millor, que no fos res, però no me la puc treure del cap. Ara que era feliç amb aquest noi li ha de caure aquest regal? No és justa la vida. Haurem d´esperar a divendres, però serà una espera desesperant. Jo voldria acompanyar-la al metge, però en principi anirà amb ell. Suposo que no hauríem de patir fins divendres. Això mateix li he dit a la Miriam. No es pot patir per el que encara no se sap. Però la veritat, jo estic ben nerviosa. Ella m´ha prohibit explicar-li al Quim. Diu que divendres ja li dirà el que sigui. Hauré de respectar-la en aquest sentit, tot i que ell sigui el seu germà. Jo he estat amb ella mentre plorava, mentre nerviosa em feia bromes macabres, i ara necessitaria també explicar-li a algú per treure´m una mica aquesta angoixa. Però la Miriam no vol que ho digui a ningú. I la veritat són ganes de fer patir a la gent abans d´hora. Poden ser dos bultets bons, i llavors es treuen i ja està. Es veu que li van clavar una agulla al pit. Els bultets eren durs. Li havien remenat per dins amb l´agulla, intentant extreure-li cèl.lules o jo que sé per fer-li l´analítica. Va sortir desencaixada de la consulta. I la seva parella, que no la van deixar entrar, al veure-la sortir amb aquella mala cara es va posar a plorar com un boig. Ja em diràs quina ajuda. Però pobret, deu patir. Jo tampoc sé si hagués aguantat el tipus, tot i que avui amb ella he estat la mar de bé. Era l´alegria personificada animant-la. Però ara em sento dèbil, com si ho hagués donant tot. Ara toca esperar. Esperar unes hores eternes. Un dia i poc, i ja sabrem el què. Desitjo tant que no siguin dolents
Aquest matí m´he llevat millor, sense febre, però encara estic xafada, amb tos. En Roger ha insistit en veure´m. Jo li he dit que encara li enganxaria alguna cosa. De fet he estat una mica venjativa, no està bé, però quan ell estava malalt no em va deixar acostar-m´hi. Però només he estat una mica venjativa, perquè l´he deixat venir a l´hora de dinar. En principi ell el portava. El cas és que si li havia d´enganxar alguna cosa, segur que l´ha agafada. Jo feia una pinta horrorosa, i estava al sofà amb la manteta, sense cap pintura que animés la meva cara de convalescent. Tampoc no estava amb gaires forces de res. Però a ell li bullia la sang, venia ja a mil, i el cas és que malgrat la meva desastrosa presència, ell cada vegada s´ha anat posant més melós mentre parlàvem, les mans se li anàven, les carícies fraternals han passat cap a punts perillosos, i jo per moments m´he anat reanimant. Podia notar el seu foc que anava encenent tots els punts del meu cos. La conversa ha deixat de ser interessant, ell ha deixat d´escoltar-me per fer-me petonets al coll, i això ha estat l´interruptor instantani, m´han retornat les forces, he apartat la manta, i com dos salvatges intentant saciar-nos un de l´altre, com si portéssim anys i anys de vida casta esperant aquell moment. Hem dinat bastant tard. I la veritat és que em sento totalment recuperada. Ell ja ha marxat, i jo ara em faré un bon bany d´aigua calenta. I demà segurament ja estaré preparada per enfrontar-me a aquestes temperatures polars que tan espanten a la gent. Tot i que no oblido que visc a Barcelona, i per fred que faci, mai en fa tant com a altres bandes de Catalunya. Hauria de trucar en John i la Rosa, a veure com ho porten. Quedarien incomunicats per la neu?? Suposo que tant no, però hauran estat ben blancs