Ahir per la nit vaig tenir febre, però avui ja no. Igualment segueixo amb la dieta d´arròs bullit. Tot una mica trist. En Quim al final no ha vingut a Barcelona, tot i que ha estat trucant-me cada dia. Els Davids deien que anés a casa seva i no sopés, però no ho veia clar, encara em sento dèbil. Però ara mateix, aquí sola al pis, em sento sola, i crec que agafaré un taxi i me´n vaig cap allà. La prova que estic millor és que he netejat el pis. Volia netejar-lo de virus i febrades. Crec que em sento millor de salut, i encara que no pugui beure ni menjar, estar amb gent m´animarà. I segur que farà que comenci millor el 2005. No tinc gaires ganes de fer balanç del 2004. Hi ha hagut de tot, tampoc em vull penedir de res, la vida és per viure-la i equivocar-se, encara que tampoc sempre. Ara ve el 2005. Vull deixar enrera els amors inestables, i haig de valorar haver retrobat antics companys com en Roger, els Davids, haver conegut millor la Miriam, haver trobat en la Filomena a part d´una veïna una tieta. En Quim sempre seguirà al meu costat. Aquest any també he perdut la meva amiga l´optimista. Això sí que m´entristeix. Em sap greu tot el que va passar amb el Carles. Sort que ara ell només és passat. La pena és que a la meva amiga no li tindré més, ni els seus savis consells, ni els seus ànims, però qui sap si des d´algun lloc me´ls envia, perquè avui mateix em sento amb forces, i amb ganes de començar amb bon peu el 2005. Intentaré trobar un taxi, potser serà difícil. No vull trucar perquè em vindran a recollir en cotxe, i estaran a mig sopar. Em pintaré una mica, encara faig mala cara, i em posaré qualsevol cosa. Nooo, em posaré un vestit i mitges. Acabo d´obrir la finestra, sembla que al carrer no fa fred. Em posaré maca per tenir una bona entrada d´any.
Estic fluixa i dèbil. Ahir estava bé, vaig anar a mirar unes tendes, i de cop i volta vaig començar a sentir unes punxades terribles a l´estòmac. Vaig sortir al carrer per veure si em passava, però m´anava marejant fins sentir una sequera angoixant al coll. Vaig correr cap un bar i em vaig precipitar a vomitar al bany. No havia esmorzat res estrany, ni pesat, però tothom pot tenir un mal dia. Vaig pensar que em passaria. Vaig demanar una camamila al bar, però em trobava marejada. Em vaig sentir amb por de tornar a casa. Volia tornar a casa, cada vegada em trobava pitjor,però tenia por de sortir a agafar un taxi i caure rodona enmig de la gentada. Desesperadament vaig trucar a en Roger. Ell vindria a salvar-me. Sona potser com exagerat, però em trobava molt malament, francament malament. Vaig vomitar de nou mentre l´esperava en aquell bar. Els minuts no passaven, i finalment per sort va entrar ell al bar, tenia un taxi a la porta. En Roger portava una tovallola i unes bosses de plàstic per si m´agafava per vomitar més. Vaig passar una tarda fatal, el meu cos no acceptava ni l´ aigua. L´estòmac a cops l´expulsava, i jo a cada cop d´estòmac creia que perdia el coneixement. Potser no caldria ser tan descriptiva, però feia temps que no em trobava tan malament. Els metges estaven colapsats, es veu que hi ha força gent amb aquest virus intestinal i altra mena de virus. El metge va recomanar dieta d´arròs, tot i que fins avui no m´he animat a tastar res, i una horrible beguda que en Roger va preparar-me amb llimona, aigua i bicarbonat. En Roger ha estat un àngel fent-me d´infermer. Va haver de marxar perquè tenia Rigoletto, però acabada la funció va venir a passar la nit amb mi. Vaig agrair tenir algú que em cuidés perquè estava tan dèbil. I de fet, encara ho estic avui. M´he passat el dia entre el llit i el sofà, sense fer res de bo. Ara he entrat a mirar el correo, però em fa por estar-m´hi massa estona. El dolent serà demà. Quina entrada d´any. Jo no em veig amb cor de prendre ni una gota d´alcohol, ni de menjar cap sopar especial, ni tinc ànims de prendre el raim corrents. No sé què faré demà. Potser millor decidir-me demà. Crec que tornaré a dormir. No paro de fer-ho. De fet, ara també m´he connectat amb la curiositat de veure si estava en Marc al xat, i evidentment no hi era. Es igual. No valia la pena. No vull desanimar-me més. Ara ja en tinc prou amb el meu virus estomacal. Suposo que ara em tocaria menjar una mica més d´aquell arròs insípid, a veure si em senta bé o no. Quina manera d´acabar l´any.Malalta! Sort que almenys em sento una mica millor.
Aquesta tarda, després de moltes indecisions sobre què fer, he trucat al Marc. Tremolava tot esperant que despengés el telèfon. No sabia què li diria, ni si penjaria en sentir la seva veur, l´únic que desitjava era que contestés, només això, res més, però no ha agafat el telèfon, tampoc té contestador, així que tampoc he pogut deixar-li cap paraula, ha anat sonant i sonant, fins que ha acabat tallant-se- No sé si eren deu tons o més, no els he comptat, però a mi se m´han fet eterns. M´imaginava a ell mirant la pantalla del mòbil, mirant la foto que em va fer apareixent a la pantalla, i deixant-lo sonar i sonar. I de mentres la meva imatge sortint i marxant, sortint i marxant, i la música del seu mòbil. I jo a l´altra banda del telèfon. El cas és que tampoc ha tingut el detall de contestar. I per què seguir, és fàcil treure´n conclusions: el vaig espantar, no em vaig expressar prou bé o qui sap? potser ell no volia res més.
Perquè es fes curta l´espera, no he dubtat en sortir aquesta nit. L´Esther, la informàtica m´ha trucat per anar a sopar amb ella, el novio, el suís, i el Llorenç, aquell de les excursions. I he pensat que m´aniria bé sortir. Feien el sopar del dia dels Innocents. Ja li he dit, si no seria una innocentada, i em quedaria plantada davant del restaurant amb el fred que feia. Però no, quan he arribat al carrer València, al costat del Conservatori, ja hi eren. Hem rigut força, i així no he pensat en el Marc, qui per cert no ha respirat, ni el veig pel xat, ni res de res. Any nou, vida nova diuen. No em vull desesperar. Vull seguir endavant. Dijous aniré amb el suís al Poliorama. A seguir fent coses, encara que siguin ocioses. El Llorenç es veu que també vol venir, però no sé si trobarà entrades. Al suís, li ha fallat una amiga, i li sobrava l´entrada. Tampoc m´ha semblat que vulgui lligar. Es un noi força correcte, clar que aquests quan es desmadren. En tot cas penso que és una bona manera de seguir endavant. I si en Marc truca, que no es pensi que l´estic esperant. El pitjor és que crec que no trucarà. Voldria seguir-me mantenint forta, però crec que no puc. No puc més. No paro d´anar donant-me cops per culpa meva. Em noto les llàgrimes rodolar per les galtes. Vull contenir-me. Tenen un gust salat. La música de ?Que entrin els clowns? potser no ha estat la més encertada. Vull seguir endavant. Però les llàgrimes em cauen, i em prendria uns quants vodkas i m´evadiria. Podria tornar al carrer, entrar a algun bar, deixar-me acariciar per uns braços desconeguts, una mica de sexe ràpid, de consol, de manteniment, petons d´algú que no tornaré a veure, algú a qui no hauré de trucar i deixarà sonar el telèfon, d´algú a qui no em molestaré a explicar-li res de la meva vida, d´algú que no té ni cara, uns ulls que no recordaré. Però tampoc vull això. No em puc passar la vida de llit en llit. Haig de buscar un altre sentit a la meva vida sola. Llavors potser si trobo algú amb qui compartir-la estaré preparada. I si no trobo ningú el món no s´acaba. Mai tinc prou valor per prendre decisions meditades, i després em llenço cap a camins que m´acaben destruint. Tot podria ser més fàcil si adoptés una altra actitut respecte la vida. La felicitat no la dóna ningú, te l´has de buscar. Però si te la van robant! Desitjaria tant tenir amb mi als meus pares i la meva germana. I després en Quim, per què ha de viure tan lluny, amb el fred que deu fer allà. Aquí tinc amics, hauria de valorar-los, i no queixar-me pel que no tinc, però ara mateix tot ho veig negre, encara que veig una petita llum al fons. Prendré alguna cosa i intentaré dormir.
He tornat avui d´allà amb unes ganes terribles de saber d´en Marc, li he enviat un missatget dient-li que arribava per al tarda. He pensat que potser volia quedar, però no m´ha contestat. Tampoc ha aparegut pel xat, i a hores d´ara ja no l´espero. Em temo el pitjor. No que li hagi passat res, sino que fugeix de mi. Un altre que s´escapa. Però no em vull preocupar abans d´hora. Podria trucar-lo, però no em dóna la gana. Avui em sento orgullosa, i no em penso rebaixar en trucadetes. Si passa, ell em perd, no jo a ell. No sé si sona gaire convincent, però intentaré creure´m les meves paraules.
Vaig a dormir. Em sento estranya a casa després d´aquests dies envoltada de gent. Quin fred feia allà per cert. Ho vaig passar bé. Es tan maca la ROsa. El John també, però... De vegades em fa por la seva mirada. Però tot molt bé. FIns i tot em van arrossegar divendres a la Missa del Gall. Es la tradició allà. DOncs res, jo a la Missa aquesta, i a cantar nadales, i els dels bancs d´aprop es van girar a veure de qui era aquella veu. Em va fer gràcia la veritat. Després de la missa van treure els porrons i les pastetes, i em van presentar a altra gent d´allà. Un Nadal diferent la veritat. Abans havíem fet cagar el tió amb els nens. FIns i tot havia un regalet per a mi. Uns guants!
Ais, i aquest Marc que no em diu res
He acompanyat a la Filomena a l´aeroport, en tren, però l´he acompanyada. Després del que em va explicar de les catarates i el gos. Ahir ho vam passar bé sopant, com vam riure, com vam fer correr el vi. Vam anar a un libanès, i al final quan sortia la noia a ballar la dansa dels set vels, la Filomena i jo al seu darrera. Després li vaig dir que anàvem a fer una copeta. Ella deia que no tenia edat, però jo ni cas. I vaig tenir la brillant idea d´ anar a un karaoke. Ella no canta malament del tot. Va voler fer una de la Rocio Jurado. I té gràcia eh? Havia un sopar d´una empresa allà, i ens van convidar a seure amb ells. Si haguéssim volgut, tant una com l´altra teniem pretendents de totes les edats. Però nosaltres anàvem a passar-hi bé i riure, i vam riure força amb aquells homes. Vam arribar tardíssim i una mica borratxes, però ben contentes.
I jo demà matí ja marxo cap a la muntanyeta. Ja tinc joguines pels nens, unes arrecades molt mones per la Rosa i una bufanda pel John. Ahir li vaig regalar a la Filomena un jersei modernet perquè el llueixi a Sevilla. Havia pensat en comprar-li alguna coseta de roba interior, però no em vaig atrevir per les talles. També vaig comprar joguines pels fills de la Miriam, encara que els hi donaré per Reis. Ja posats a gastar. Es la ruïna! Em falta algun regal pel Quim i el Jean que venen per Cap d´Any. Pel Marc no sé si comprar-li res. Tot és tan recent. Encara no sé res d´ell. Potser com es va acomiadar fins dilluns, no pensa donar senyals de vida. Però si t´agrada molt algú, alguna cosa fas, no?Jo penso bastant amb ell, tot i que aquest cop no em vull obsessionar. Igualment segueixo preocupada per haver estat tan clara parlant. Em fa por haver parlat massa. Els homes s´espanten. Bé i les dones també. Diguem que en general les persones s´espanten davant plantejaments que semblin seriosos, a no ser que caiguin en la trampa de l´amor, com estic caient jo últimament. Ara que sí aquest cop la cosa no funciona, ja no ho intento més. Em limitaré a viure la meva vida, tenir les meves amistats, i en tot cas, de tant en quant deixar que algun esporàdic em faci no oblidar els plaers sexuals. Res de repetir gaire, que t´enxones. Ais, és que tinc com un presentiment que en Marc també fugirà de mi. Es la tònica d´aquest últim any. L´única excepció és en Roger, ja m´agradaria ser capaç d´estimar-lo com ell m´estima, i poder ser feliç amb algú en parella; però no sé a qui espero. Els deixo anar entrant en la meva vida, i ells en surten quan em descuido. Potser el problema és que em capfico massa. Ara ve Any Nou, època de replantejar-se les coses. Jo per Cap d´Any encara no sé ni què faré. Em portarà el Marc a alguna festa? Ja m´agradaria ja. Els Davids segur que en preparan alguna i compten amb mi. El Roger hi anirà amb la Mònica suposo. Encara que el dia 1, anem tots dos a veure Mar i cel. La Mònica no ve. Espero que no li senti malament
I paro de pensar i escriure, que ara tot em sembla complicat. Vaig a preparar el que m´emporto demà. Hauré d´anar abrigada. L´ únic que em fa una mica de pal d´anar allà, és trobar-me el germà de la Rosa. Crec que ve el dia de Nadal. Però haig de sentir-me contenta de poder-me sentir integrada en una família. Seria com la tieta de la família. Però no una tieta grisa i amargada, sóc una tieta lluminosa, la tieta bohèmia, la tieta divertida, la Ninotchka. Visca l´autoestima! I bon Nadal a tothom!
Acabo de despertar-me suada i com en un malson, però no recordo ben bé què passava. Intentaré anar a dormir una mica més. Ahir vaig estar hores parlant virtualment amb el Marc. Espero no haver-lo espantat. Ell em va dir que a la seva edat no s´espantava de res.Em va preguntar què esperava d´ell, i li vaig dir que una relació. Potser no vaig utilitzar la paraula adequada. Vaig dir-li que m´agradava molt, i volia seguir-lo veient, i anar fent coses diferents amb ell. Ell em va dir que no esperava res, però que li agradava, i sense pressa ja es veuria, que no era només agradar-se, que potser ell encara estava cremat de la convivència, però que poc a poc. Tot i que ara fins la propera setmana no ens podrem veure em va dir. Avui tindrà sopar d´empresa, i dijous ja té el nen. No sé si em vaig explicar bé ahir, però ell preguntava tant, i jo responia el que sentia en aquell moment. Potser reflexionant no diria tantes coses, però ara ja està dit.Millor parlar clar des del principi. Esperem que ara no desaparegui com el Juli. Igualment jo a preparar.me pel Nadal. Avui aniré a comprar alguns regalets per la Rosa, el John i els nens.I potser hauria de comprar ja alguna cosa per la Filomena. Ella marxa dijous cap a Sevilla. Li diré de sopar juntes avui, fer el nostre sopar de Nadal. I si veig algun regal més per algú, també el compro. A veure si dormo sense més transtorns
Ahir nit vaig tenir una visita inesperada. Era en Marc. Va deixar el nen amb la mare, i cap a Barcelona falta gent. Em va trucar, i ja era a tres carrers de casa. Sort que hi era. Ara que aquestes sorpreses et fan veure tot de color de rosa.
Avui estic contenta. A part, per Nadal aniré amb la Rosa i el John al seu poble. Estava una mica desanimada, pensant què faria. Els Davids també deien que anés amb la seva família, i la Miriam també m´ha trucat avui preguntant. Hi ha molta gent que pensa en mi . El Marc no ha dit res de Nadal, però és normal. Acabem de coneixer-nos.
La Filomena marxarà a Sevilla. M´ha fet gràcia la dona avui. Pobreta. Es veu que té catarates. Això no és el que fa gràcia. Doncs resulta que ha anat a fer-se unes proves a la Barraquer. Ja l´he renyada per no avisar-me. Mira que anar sola. Però ella no volia molestar a ningú. Ja li he dit que jo no tinc res més a fer. Potser li feia vergonya dir que tenia catarates, com si això la fes vella. El cas és que ha sortit que no s´ hi filava gaire. Ha vist un taxi parat. Ha preguntat si podia pujar. Es veu que el taxista ha dit que no però ella no ho ha sentit. El cas és que ha estat obrir la porta, i passar-li per davant un bitxo corrents. Era un gosset que estava dins el taxi. I el taxista ha baixat renegant i corrent ´Señora vaya una me ha hecho´ El cas és que el taxista esperava una clienta que havia deixat el gos al taxi jaja. Per sort el gos no ha creuat el carrer i s´ha parat al semàfor, i el taxista ha pogut recuperar-lo. El taxista no ha estat gaire ben educat, i es veu que la Filomena li ha dit que venia cega de la clínica. I ell li ha dit que cega i sorda. Pobreta. Tot i que després explicant-m´ho hem acabat rient com a boges.
Estic de bon humor. Es nota?? Per cert, la branqueta de pi a la porta de l´entrada aguanta. La Filomena, a la seva, fent-me la competència ha posat unes campanetes. Queda el replà la mar de nadalenc
Segueixo pensant en el Marc, tot i que no sé res d´ell. El trucaria però m´esperaré a dilluns.
Avui ha estat un dia ben normal. He anat amb la Miriam de tendes. Havia de comprar molts regals de Nadal. Després ha amagat els regals a casa meva i hem decidit anar a sopar. Tot molt tranquilet però bé. Ara tinc son. Deu ser la felicitat
Encara estic als núvols pensant en el Marc. La llàstima és que aquest matí s´ha acomiadat de mi fins dilluns, perquè li toca el nen. Però el record que tinc és tan bo, que crec que podré esperar. Em sento tan feliç d´haver-lo conegut. Es com un somni haver-lo conegut. Ell em dona alenades de vida, noves energies. I sembla que és mutu. Portar-lo ahir a prendre una copa a casa meva era com una invitació al meu llit, però era el que necessitàvem per completar una fantàstica nit. I finalment es va quedar a dormir amb mi, em va abraçar d´una manera tan carinyosa mentre em feia carícies , que em feia pena adormir-me per no poder gaudir-les. Però estava rendida de passió. No sé com li haurà anat avui a la feina, perquè li he enviat un missatget i només m´ha contestat ´maquíssima, muas´. Potser estaria cansat, però content. El cas és que hauré d´esperar una mica a veure´l. I per ajudar-me a fer l´espera més curta, encara que no en sap res, el Roger m´ha obsequiat amb una entradeta per Rigoletto al Liceu. Ho he passat tan bé!! A part de que m´encanta aquesta òpera, els cantants ho han fet genial. El muntatge fugint del clàssic, no m´ha convençut, i he sentit a alguns liceistes criticant-lo, dient que per això millor un concert. A mi no m´ha entusiasmat però tampoc diré que era merdós com deia un altre. Estaven els Davids amb la Mònica per allà. En acabar hem anat a esperar al Roger. Els Davids ens han convidat a casa seva, però el Roger ha dit que estava molt cansat, i la Mònica ha marxat amb ell. Ja a casa dels Davids, no he pogut evitar explicar-los que havia conegut al Marc. He rebut un sms d´ell, i suposo que m´haurà canviat al cara, perquè a partir de llavors tot han estan preguntes,i he hagut de confessar. Per sort no hi era el Roger, perquè sempre li resulta violent saber que estic amb algú. Tot i que ha aparegut a casa dels Davids, dient que després d´haver portat a la Mònica a casa s´ havia desvetllat. Molt sospitós, però ningú ha fet preguntes. El cas és que ens hem enredat a jugar al Pictionary i ho hem passat molt bé. Clar que jo estic en un estat d´ànim que fins i tot ho passaria bé jugant a futbol americà per exemple, que no tinc ni idea de com va ni res. Estic massa contenta per espatllar-ho. Sé que realment no conec gaire al Marc, però de moment tot d´ell m´agrada. Sé que té un fill, i això compromet més les coses. Però ja tinc ganes de poder-lo conèixer. Serà un dels nens que va veure la Mamita que em va llegir el futir amb els cocos? Va dir alguna cosa de un hombre en la nieve. I al Marc li agrada molt esquiar. Però no sé acabar-ho de lligar tot, però podria ser ell l´home que espero. No volia fer-me il.lusions tan ràpid, però no puc tornar enrera. El meu cap vola i vola.
En Roger m´ha acompanyat a casa. Jo li he tret el tema de Rigoletto per no caure en altres temes. Quan baixava del cotxe, però, m´ ha preguntat com m´anava la meva vida amorosa. Li he contestat que creia que bé, li he fet dos petons i he marxat corrents. Li explicaré tot d´aquí unes setmanes. De moment esperaré per si de cas.
Avui pensava que veuria al Marc de nou, però m´ha enviat un sms que acabaria tard a la feina. Per un moment he pensat que ja comenaçava a llunyar-se de mi, però ara m´ha trucat, i m´ha dit si encara vull quedar demà amb ell, que sentia tant no estar al meu costat, però que no tenia clar a quina hora acabaria amb la feina, i no volia fer-me esperar. Ara sopa, i es conecta per seguir parlant. Menys mal perquè he passat una tarda bastant nerviosa pensant que el perdria abans d´haver-lo tingut. No sé què passarà a la nostra cita de demà, ni com actuar ni res. Diumenge va ser com una trobada de presentació suposo. El petó final va ser com dir que volíem més, però ens esperàvem una mica, però demà? De fet a les nostres converses ja hi ha indirectes constants a part de bromes, explicar-nos el dia a dia, recordant el passat. Jo vaig desvetllant el meu passat poc a poc. No vull ocultar-li res, però ja anirà sortint tot. La meva vida és massa complicada com per resumir-la, i suposo que en general la de tothom, no és que em vulgui sentir més important, però la meva vida és llarga d´explicar, o més ben dit complicada d´explicar. Potser algú em jutjaria massa ràpid, però en Marc sembla no espantar-se de res, i això m´agrada. El que no sé és si estic parlant molt més jo que ell. Tampoc és cap carrera.
El passat és dolorós de recordar segons com. Ahir mateix, que em decidís a posar els quatre guarniments de Nadal que tinc, no era cap idea estranya tot i ser les tantes de la matinada. Era aprofitar el moment que tenia ganes de fer-ho. Des de la mort de la meva família, el Nadal és dolorós per a mi. Són unes dates on et recorden que estàs sol. Però l´any passat va ser pitjor. Ahir al treure la branqueta de pi que poso a la porta del carrer, em va venir la imatge de l´any passat. No vaig ser capaç de penjar-la. Feia tan poc de la marxa de l´Igor. Van ser uns Nadals més dolorosos que de costum. No vaig guarnir la casa. Em vaig tancar a casa bevent. La postal de la tia d´Amèrica va ser l´única cosa que em va recordar que eren festes. Estava enfonsada. Prefereixo no seguir més. Però ahir mentre treia tot allò de Nadal era com reobrir ferides tancades. Vaig pensar en el Marc, la meva salvació, i em vaig animar. Aquesta tarda, després de rebre el seu missatge, he sortit al carrer, i he vist davant de la porta a terra, la branca de pi. El celo no l´havia aguantat. Per un moment m´ha semblat que era un presagi fatal de la fi de tot. L´he tirada dins de casa amb ràbia i m´han entrat unes ganes terribles de plorar. Sort que m´ ha trucat ara. No puc ser tan inestable, però no puc evitar-ho. Ara he tornat a enganxar la branqueta de pi a la porta amb més celo. Estic segura que aguantarà ?
Avui quasi no he parlat amb el Marc, perquè coincidències de la vida. Anava al dentista i es veu que li fa pànic, i dels nervis no es trobava gaire bé. I dic coincidències perquè jo també anava al dentista avui. I també he tingut mitja cara adormida durant hores. Es una sensació molt desagradable. Però em consola pensar que demà he quedat amb ell al vespre de nou. Estic massa enganxada. No sé per què faig volar el meu cap. Aniria a viure a LLavaneres? Em presentarà al nen? FIns i tot em fa gràcia això del nen. Si ho sabés en Roger em mata. Però ara em sento disposada a tot. Clar que ens hem de conèixer millor, però el cor em diu que tinc la felicitat molt a prop
Crec que vaig a decorar la casa per Nadal. Estic animada a fer-ho
M´he enganxat a internet i al Marc. Dissabte nit vaig sopar amb en Martí, i al tornar em vaig conectar, vaig trobar al Marc, i de nou hores parlant. Ais. En Martí volia quedar per concretar, segons va dir ell. Ni que es tractés d´un contracte o una feina qualsevol. De vegades crec que ell tot ho mira des d´un prisma cerebral. Va tenir el somni aquell, i li entren presses per formalitzar una relació amb mi, però crec que tampoc està enamorat de mi. Em té apreci, carinyo, però em fa l´efecte com si jo fos un projecte més a la vida, com si vulgués una estabilitat de cara la galeria, i m´ha tocat. Per sort no estic enamorada d´ell, i així no entro en el seu joc. No és mal noi, però el veig molt capaç de cansar-se de mi un cop em tingués segura. Puc quedar força bé d´acompanyant en sopars i altres actes, si no em deprimeixo clar, però segur que ell pensa que jo seria feliç amb ell i no em deprimiria. Però estic segura que no aniria bé. El cas és que dissabte em va dir que tonra a marxar un mes fora de Barcelona per feina, i que volia una resposta per saber com actuar. Era com dir-me per ser cast o no, m´imagino. Em va proposar d´anar alguns dies amb ell, clar que només ens veuriem de nit, i li vaig dir que no. Ell va dir que si volia m´agafés aquest mes per pensar. El cas és que ho deia tot tan fred que no em va fer dubtar gens en mantenir-me ferma en la meva negativa. No semblava tampoc gaire afectat per sort, tot i que potser ho porta per dins i vol dissimular. Vam seguir fent broma, i després em va proposar d´anar a fer una copa a casa seva i li vaig dir que no. Em va dir que podíem ser almenys amants, però li vaig dir que no ho creia convenient.
I un cop a casa enganxada a parlar amb el Marc. I havent dinat. I finalment vam quedar per la tarda/vespre. Jo estava força cansada de poc dormir i potser encara del viatge. Perquè no dir que també em sentia inflada i totes aquestes coses que hem de passar les pobres dones cada mes, però tenia tantes ganes de veure´l en persona. Ara veig que es conecta. Vaig a parlar amb ell. Em té captivada. No sé què m´ ha passat. Va ser un vespre tan encantador. Vaig posar-me al llit com si fos una princesa de comte, feliç tot i trobar-me fatal físicament, però em sentia i em sento en un núvol. I aquell dolç petó de comiat. No puc parlar i escriure definitivament. Envio això per dedicar-me al meu noi. Què cursi!
Sóc tan tonta que he trucat al Bernat. M´ha dit que ho sentia però que es pensava que no podia quedar i ja havia quedat. I li he dit que li diria per telèfon el que havia de dir-li. Que no podia seguir amb ell perquè me l´estimava massa, i em feia mal. Ell ha dit que si era per això segur, que si no estava amb cap altre. Li he recordat que nosaltres només érem amics segons ell, però que no tenia cap altre amb ment. Ha estat molt fred llavors dient-me que d´acord, que no sabria res més d´ell si era el que volia. M´ha agafat una ràbia al penjar, però estic orgullosa de mi. Fora lligams dependents insatisfactoris jaja. Quines parauletes faig servir.
Per animar-me m´ he conectat al xat. Porto hores allà. En mig de tant xat m´ ha trucat en Martí dient que era urgent quedar, i ara anirem a sopar. No sé tantes presses.
I al xat bàsicament m´he passat hores amb un noi de Llavaneres. Té 39 anys com en Tom. Es diu Marc. Hem començat a parlar i no hem parat. Ell primer ha començat amb força, dient-me si buscava parella, que ell creia que era el millor estat d´una persona. Jo li he dit que no buscava però que estava oberta a tot, que segons amb qui topés pel camí. També m´ha dit que era separat i tenia un nen de set anys. Si això era un problema. Jo li he dit que només era un inconvenient. I a partir d´aquí han passat hores. Ara hem parat. Ell anava a sopar a casa d´uns amics, i jo tinc al Martí. El Marc té moltes ganes de quedar m´ha dit.Diu que sóc divertida i molt interessant. A part ens hem passat unes fotos i diu que sóc guapíssima. No sé si creure´m tants afalecs. Després del Juli, no sé si fiar-me dels xateros. Però el cas és que ens hem donat els mòbils, i ja veurem demà què fem. Ell no està mal a la foto. No sé per què diu que és massa vell per mi. També té els ulls blaus, ara té els cabells tots blancs, però d´un blanc maco. L´he trobat molt interessant, no només físicament, si no com a persona. Jo també tinc moltes ganes de veure´l en persona. No sé, però potser no cal correr tant no?
Ara a sopar amb el Martí, i ja veurem què passa amb en Marc. Sóc ben tonta. De seguida pujo als núvols. Poc a poc Ninotchka. Potser estic així perquè vull substituir en Bernat. Però no és això, o potser sí?
Ara arribo de casa els Davids. Volien saber tot sobre el meu viatge a Londres. A les dues han trucat al mòbil del David Alt. Era el Roger. Sospitava que jo era allà ha dit, i com acabava de deixar a la Mònica a casa i no tenia son. Aquests dos mai se sap si estan junts o no. A mi m´és igual, tot i que trobo que és una relació estranya. Ojalà en Roger fos feliç, això és el que m´agradaria per ell. I cap allà ha vingut.
Els Davids vinga a preguntar-me sobre els musicals que havia vist, perquè al final van ser quatre. Dissabte vam anar a veure Sweeney Todd i després The producers. La versió d´aquest Sweeney va ser molt original, perquè els mateixos actors eren a l´hora els músics. Jo vaig alucinar. Es un musical ja de per sí molt impactant per la música, i per la història. Un barber assassí que proporciona carn pels pastissets del restaurant de la Nellie Lovet. Amb pocs elements, un escenari petit, però molt impactant. I els actors/músics genials. Jo vaig sortir fascinada del tot. I en Quim també. A la nit (allà és sessió de 19.30 aprox, perquè les matinées són a les 15 h) vam anar a veure The producers. I també es van unir a nosaltres en Jean i el seu amic Tom. Allà el vaig conéixer. The producers és un musical del Mel Brooks, i vam tenir la sort de veure-la amb el Nathan Lane, el mateix que ho feia a Broadway i el Lee Evans, un fenòmen televisiu d´Anglaterra, només sortir a l´escenari tot el públic el va aplaudir. A sobre va haver-hi un problema amb els decorats, i van tancar cortina, i allà el van deixar a ell explicant acudits al públic per entretenir-nos. Un musical fent amb molts medis, molt espectacular, diferent estil al Sweeney, una història tampoc massa interessant, però amb grans actors.
Diumenges allà no hi ha gaire oferta teatral. Només fan infantils, i com ja havíem vist El rei lleó i Chitty chitty bang bang, vam optar al vespre (vespre anglès clar) per anar a l´auditori Barbican a escoltar l´orquestra simfònica de Londres. Tocaven l´obertura de Tannhäuser i després Brahms. Quin auditori tenen! Molt bona acústica, i a part tot i tenir les pitjors entrades de les barates, a dalt de tot i lateral, podies veure perfectament tot l´escenari. Ja li vaig dir al Roger que havia d´anar-hi.
I dilluns gràcies al Tom, que ens va vendre les entrades d´una companya de feina seva que no podia anar, en Quim i jo vam poder anar a la primera prèvia mundial del musical Mary Poppins. A mi em feia moltíssima il.lusió. La pel.lícula sempre m´havia fascinat, i potser esperava tant que em va decebre una miqueta. Entenc que segons quines escenes de la pel-lícula no es podien representar teatralment. Per tant van readaptar el guió fent cabre totes les cançons i afegint-ne de noves. Però també van fer aparèixer una nanny dolenta que era com una bruixa. Tot i fer-ho tots els actors molt bé, per no dir dels nens que eren una passada, i que hi havia números molt espectaculars, a mi alguns moments se´m va fer avorrida. No va haver-hi tota la màgia que esperava. Tot i que ella volava amb el paraigües. En Quim va tenir la mateixa sensació, i junt la terrible calor que feia al teatre per l´excés de calefacció. Ara que jo vaig solucionar-ho ràpid. Em vaig comprar a la mitja part la samarreta blau clar de la Mary Poppins que posa ´Practically perfect´ i vaig anar tota orgullosa al lavabo a posar-me-la. En acabar l´obra vam veure el Cameron Mackintosh al vestíbul, i a mi em va donar per fer-li signar el programa. Aquella nit vam agafar un frankfurt a aquells pobrets nois que estan amb el carret al carrer. Quin fred deuen passar! I ràpid cap a l´hostal al dia següent tocava matinar. Ja no vam quedar amb el Tom ni el Jean. A part estàvem rebentats, havíem anat el Quim, el Jean i jo a passar el dia a Greenwich, sí el poble del famós meridià. Està a uns vint minuts en tren de Londres. Un lloc molt bonic amb uns paisatges verds deliciosos.
I dimarts de bon matí ja tornaven cap a Brussel.les en Quim i en Jean. Jo vaig agafar la maleta de l´hostal i vaig anar a l´estudi del Tom, ell va insistir que era una tonteria pagar hotel tenint ell lloc a casa. I a part crec que tots dos teníem ganes d´estar solets en la intimitat. En els pocs dies que ens havíem conegut havia nascut una atracció entre nosaltres. De fet ens vam conèixer dissabte vespre a The Producers. Diumenge el vam passar tots quatre junts. I dilluns només vam quedar una estoneta perquè ens passés les entrades de Mary Poppins.
Ell s´havia agafat dimarts lliure per estar amb mi. Va ser un dia bonic, ennuvolat com acostuma a ser allà. En arribar al seu estudi del Soho de bon matí, jo no sabia quins plans tenia. Desitjava que em besés i m´acariciés i féssim l´amor bojament. Però ell va ser molt polite. Em va oferir un cafè i torrades amb melmelada. I em va preguntar si m´agradaven els museus. Em va portar al Museu d´Història Natural. Allà tenen molts bitxos dissecats i esquelets d´animalons. Era curiós de veure però tampoc em va apassionar. Potser el que més em va cridar l´atenció va ser l´exposició de dinosaures. Després vam passejar fins Leicester Square tot xerrant. Allà a la plaça vam veure la minifira que hi ha. També el cinema Odeon on s´ havia estrenat la pel.lícula del Fantasma de l´Opera dilluns; i allà, va dir-me que ell també hauria de cobrir-se amb una màscara com el Fantasma per aconseguir un petó de la més bella cantant. Va clavar la seva mirada en la meva, els ulls li brillaven, i vaig dir-li que no li calia cap màscara, i els nostres llavis es van fondre en un petó tendre, seguit d´un altre i un altre. Em va acariciar els cabells i va dir.me que havíem d´anar a dinar. Em va agafar de la mà i em va portar a un xinès del Soho que era boníssim. No era cap menú cutre ni molt menys. Erem relativament a prop del seu estudi. Però ell va dir-me d´anar a la National Gallery. Jo ja hi havia anat feia anys, però ell va dir que havia una exposició nova de Degas, que va resultar ser bastant minsa; però vam aprofitar per passejar per les sales del museu, tornar a veure Els girasols de Van Gogh entre molts altres. Tot semblava tan romàntic. Per un moment vaig imaginar en Quim i en Jean contractant al seu amic Tom per fer-me feliç per un dia. Objectiu: ¨fes contenta a una noia un dia´. Massa enrevessat clar. A la sortida de la National vam tornar a besar-nos, aquest cop amb més passió. I sorpresa més tard. A l´escenari de Trafalgar Square, davant de l´arbre de Nadal vaig sentir com cantaven Santa Nit en català! No m´ ho podia creure! Eren alguns dels actors de L´Oca Underground, els dels musicals al Llantiol! Vam escoltar-los una estona. Em va fer tanta gràcia trobar-los per Londres, i més cantant nadales!!
En Tom havia agafat entrades per The woman in white, el nou musical del Lloyd Webber, basat en una novela misteriosa i romàntica a l´hora que en Tom em va explicar més o menys per si després em perdia. Em va encantar tota. A part veure a dos monstres com la Maria Friedman i el Michael Crawford (si, si, el primer Fantasma, el patós Frank de la seria Hi ha que neixen estrellats).
I acabada l´obra si que ja era hora d´anar cap a l´estudi a apagar el desig de tot un dia. En Tom va resultar ser un tendre amant inesgotable. Una nit inacabable de sexe i carinyo. El final perfecte d´un dia romàntic. Va ser tan encantador dormir ben abraçadets. Així vaig tornar de Londres . Molt optimista després de tants musicals, passejos pel Hyde Park, visites a tendes?. Però sobre tot l´últim dia amb en Tom.
Així que el sms d´en Bernat no m´ha afectat. Em preguntava si havia arribat. L ´he contestat, però no he contestat el següent ja més pujadet de to que proposava quedar demà nit.
Qui també vol quedar demà nit, i ha trucat, és el Martí. M´ha dit d´anar al Festival de Sitges. Jo li he dit que no m´agradaven les pel.lícules de por. Llavors ha dit que a part, volia parlar. Li he dit que el trucaria per veure què feia. S´ha acabat l´estabilitat de Londres. Si jo no marxo, ells no despareixen de la meva vida. Potser sí que em convindria estar fora de Barcelona una temporada. Aiss
Ja he tornat, i molt contenta. Suposo que a tothom li va bé canviar d´aires i desconectar del tot. I a part que tot ha anat sobre rodes. M´he sentit molt adaptada a Londres, com si pugués quedar-m´hi una bona temporada. Clar que no ha fet excessiu fred. Fins i tot diré que he passat calor, perquè allà posen la calefacció a tota pastilla. Es molt antiecològic. La gent anava de tirantets al teatre, i jo també ho hagués fet, però no em va pssar pel cap passar tanta calor, així que sort d´alguna samarreta prima que portava com a capa per abrigar més, que finalment era el que em deixava als teatres. Sembla que faci tant que vaig marxar. Fins i tot em costa recordar coses del primer dia. Suposo que moltes coses en molts dies. I no ha plogut gens. No m´ho puc creure. El sol tampoc el vam veure gaire, però és tan empipador anar amb paraigües. Ais tinc una son. La Filomena m´ha fet sopar amb ella i m ´ha enredat fins tard. Del Bernat no en sé res, ni dels altres. Tampoc m´hi he posat en contacte. Tinc el cap encara a Londres. Ha estat tan fantàstic. Al final també va venir en Jean. Primer no em va fer gaire gràcia, no per ell, però ens va deixar les nostres estones al Quim i a mi, i a part també em va presentar al seu amic Tom. Un gentleman. Quin noi tan encantador! Llàstima que visqui tan lluny, però em podria haver enamorat d´ell sense cap problema, i de fet em va enganxar plenament. Dic noi però em passava uns quants anys, tenia trenta-nou. Aiss, no diré la meva edat perquè no sé per què sóc tan coqueta que me´n amago. Intento no dir-la, i últimament no recordo haver tingut cap atac de sinceritat i haver confessat. Alguna gent la sap clar, però si colen dos anys menys, millor. Igualment arriba l´aniversari i t´ho recorden. Ja falta menys. Ara em sento molt més animada que a l´últim aniversari, bufff. Han passat tantes coses. Sempre igual, tenint una vida agitada, canvis freqüents. Però deixo el balanç per Cap d´Any, o per l´aniversari. Ara toca com a molt fer balanç de Londres. Clar que Londres és passat. Ara toca pensar en demà. De moment crec que em llevaré tard. I ara ja no escric més, que em fa mal la vista. Demà recordaré Londres, miraré les fotos, els programes dels musicals, snif snif. La maleta ja està desfeta. La roba estesa. Quins dies tan bons! I a part les misterioses prediccions de la Mami. Ais. Una dona cubana que enlloc de tirar les cartes, et tirava un coco. Te´l feia tocar, tirar al terra, després el parties, i ella anava mirant. Parlava com amb metàfores. No sé. Això també ho haig de pensar. Hauria d´apuntar tot el que em va dir abans no m´oblidi. El que m´ha quedat gravat és que deia "veo dos niños en tus brazos". No deixava que fessis preguntes. "niño y niña. La niña de ojos azules" Aisss, seran els meus fills? Potser són els fills d´algun divorciat amb qui acabo fent parella. Qui sap. El Roger però no té dos fills. Només té una. Ho hauré d´apuntar. Ella va dir "tu volveras a decirme que todo es verdad" Quin final jeje.
Quin dia de fred i pluja. Un dia odiós. Em queixo perquè aquest temps em deprimeix una mica generalment, ara que també sóc llesta jo marxant a Londres, perquè allà m´espera més fred i més pluja. Tinc més o menys feta la maleta. Crec que finalment he sabut decidir bé, espero, i a males sempre em puc comprar alguna coseta per allà, clar que no hi ha roba que m´agradi especialment.
En Bernat m´ha enviat un sms de comiat. Encantador. ´Passa-t´ho molt bé carinyet. I porta´t bé. Recorda que ets meva. Escriu-me eh?´ No sé què es pensa.Em sento feliç de marxar lluny d´ell.Sembla mentida però estic una mica contenta. I no li he contestat. Ni li penso dir res. Seguiré el seu joc. Potser no és ètic, però no és culpa meva. El deixo. No és elegant dir-ho per sms. O potser millor. Demà a l´hora de dinar el truco i li dic, perquè de bon matí tampoc és plan, pobret mig dormit. Total no crec que li sàpiga gaire greu. I de fet tampoc és que el deixi, perquè segons ell només som amics. Doncs ja està. Amics i amigues hi ha molts. Que busqui una altra que li doni feeling. Es molt fàcil voler el tall i no els osos. Jo sóc un pack sencer. Si algú m´estima algun dia, que m´estimi tota sencera.
He parlat per telèfon amb la Miriam. Està tota dramàtica dient que ella no sap per què agafa les coses, que li ve de fa anys, i que no ho pot evitar. Jo he intentat animar-la, malgrat no tenir el dia. Li he dit que ho provi. I que si va amb mi la vigilaré. No he tingut cap millor idea. Pobreta. No va estar bé dir-li com li vaig dir, però potser això li ha fet obrir els ulls, i pot intentar evitar aquesta mala costum. Patirà, això sí. Em sap greu ara que havia refet la seva vida, però això sempre podia ser un estigma. Ho ha d´aconseguir. Clar, jo ara parlo que ella hauria de deixar d´agafar coses, però jo hauria de deixar també altres coses i no ho acabo de fer mai. Però això és un altre tema
He trucat al Martí. Estaria rodant perquè no m´ha contestat. Per la nit ha trucat ell, i he estat jo qui no ha agafat el telèfon. No en tenia ganes. Em sap greu, però no m´acabo de creure aquest enamorament sobtat. Quan torni ja veurem si li ha passat una mica.
I demà cap a Londres. Fins divendres nit no arriba en Quim, però m´és igual. La ciutat serà meva. Sembla que torno a renéixer
Ja està. Marxo dijous cap Londres. En Quim vindrà des de Brussel.les sense en Jean. En el fons ho prefereixo, perquè podrem estar més un per l´altre.
Avui he actuat impulsivament per no caure en un mar de llàgrimes, i així m´ha anat. He arreglat tema vols, he anat a mirar anoraks tot i que no he trobat l´adequat per Londres. He quedat també una estona amb la Miriam, que m´ha donat el regal de Nadal d´en Quim, perquè ell no vindrà a Barcelona per Nadal, vindrà per Cap d´Any. La Miriam m´ha posat al corrent dels preparatius del casament. M´ha preguntat pel Bernat. L he posada al dia, i m´ha dit que el deixi ja. Que què era allò? M´ha preguntat pel Roger clar, i quan li he explicat sobre les declaracions d´amor ferm d´en Martí deia que no em fiés ni un pèl. Caram, ella els despatxaria a tots. També l´ he parlat del Juli, el noi aquell d´internet que va desapareixer un cop va aconseguir el seu objectiu. Llavors m´ha fet un comentari que m´ha molestat. M´ha dit que el dinar car li hauria sortit més barat que una prostituta de luxe. Li he dit que no es passés, i ella ha dit que era broma, però me l´ha fotuda. M´ha dit que era per animar-me, i que aprofités de provar diferents homes, que estava molt bé portar una vida promiscua amb control. He intentat fer-li entendre que jo pagaria per estar feliç amb el Bernat de per vida, que no miraria cap altre home, però que el destí no m´ho posava fàcil, i que ara estava en un moment on no m´omplien aventures variades, que volia una estabilitat, i que si ella havia tingut sort refent la seva vida, doncs era molta sort donat com són la majoria de nois amb qui et trobes, que no calia caure en tòpics de que tots són uns mentiders que només volen cardar, perquè jo penso que hi ha de tot, però jo topava amb ells, i em deixava enganyar. Tot aquest discurs li he dit d´una manera una mica dura crec, perquè m´ha dit que entenia que l´envegés, però que si jo em valorés més. Que si ella sent mare i tot podia trobar marit, jo encara més. Allò m´ha tret de polleguera. Li he dit que me´n alegrava molt per ella, però que no li tenia ràbia ni res, i que no creia que tot fos culpa meva. Llavors m´ha sortit amb si en el fons no estaria comparant a tots els nois amb el seu germà, el Quim. Realment la gent pensa moltes coses i quan parla et sorprén. Jo no sé per què m´he molestat, suposo que en Bernat està fent sortir de dins meu la pitjor persona, perquè li he dit que parés ja de parlar, perquè ella era una cleptòmana, i això era pitjor que ser promiscua, que ella robava coses, jo regalava sexe. I que a veure si ho arreglava el seu meravellós psiquiatre Robert Quintanilla, que li confesés que sempre acabava robant coses, perquè si s´enterava el seu flamant nou maridet encara la deixaria. I clar, ella ha dit que marxava. Ara fa poc m´ ha trucat plorant. I jo també he acabat plorant com una magdalena. Hem fet les paus, però ens hem dit unes quantes veritats a la cara. Em sap greu, no sé què em passa. Demà volia parlar amb en Martí, però dubto del que sóc capaç de dir o fer
Amb en Roger no m´he barallat almenys, clar que ha estat una conversa telefònica curta. Em portarà a l ´aeroport per cert. No li he volgut explicar masses detalls sobre en Bernat. I al Bernat li he escrit un sms dient que marxava a Londres dijous, i si volia quedar. Ja sé que no havia d´haver-ho fet, però no he pogut evitar-ho, encara que total, ni s´ha molestat en respondre. Si diu de quedar, quedo i tallo. Aquest cop sense marxa enrera. S´ha acabat
