body comentado
Barcelona sunset
:::30.4.04:::

Tinc por, no sé com calmar-la. Avui el desconegut m´ha trucat al mòbil i ha dit el meu nom amb la seva deformada veu, i s´ha posat a riure. Si és el Roger s´està passant molt. He sortit a fer una volta, però he mirat la bústia, i tenia una horrible carta. Amb lletres de paper de diari havia escrit “NINOTCHKA PUTA”. La carta no tenia segell. Allò volia dir que aquell individu rondava prop casa meva. Em deu espiar dia i nit? Tot sembla d´una pel.lícula de por. No vull ser dèbil i fugir, però fugir on? Estava tremolant i ha arribar la Filomena de la piscina, cada matí hi va amb un grup de noies de la seva edat. Li he ensenyat la carta i ha començat a dir “Sinvergüences, fer-li això a la nena” M´ha fet entrar a casa seva i m´ha donat un gotet d´aigua del carme. Ha insistit en que dinés amb ella i el Jambo (així es diu el negre de la neteja). I m´ha dit que després aniriem a comisaria. Ha insistit que no dormís sola a casa. Ha dit que algun amic tindria per fer-me companyia. Això vol dir que no està tan sorda com sembla, i que de vegades dec cridar massa. Amb l´Igor a l´estiu segur que ens sentia amb les finestres obertes, però qualsevol tancava les finestres amb el calor que despreniem. A les 2 h ha aparegut el Jambo amb la carmanyola perquè li escalfés. La Filomena havia fet verduretes per nosaltres. Jo que no volia fer grans amistats amb els veïns, i ara amb la por estava dinant amb la Filomena. Però és bona dona, i si fos xafardera, jo ho hagués estat fa anys. Necessitava companyia. Al Jambo costava d´entendre´l. No parlava gaire. La Filomena ho feia per tots. Comentava coses de la tele, i jo com no la veig no podia posar cullerada. A part notava la cama del Jambo roçant la meva, i no sé si era la por o què, però em notava cada cop més humida i amb unes ganes terribles de sentir-lo dins meu. No escoltava a la pobra Filomena. Al Jambo també li agrado jo, n´estic segura. Quan el mirava baixava la mirada, i el veia com em mirava l´escot.A les 14.30 ell ha marxat per anar per feina, i la por ha tornat de nou a mi.
Hem anat a la policia i la veritat no m´han fet gaire cas. Deu ser normal això? La Filomena estava indignada. I ara marxo a casa dels Davids a sopar, i potser em quedo el cap de setmana amb ells, ja veurem. Aquesta nit, en tot cas la passaré allà. Estaré més segura.




Em va costar molt dormir, el soroll de la pluja em molestava i els meus pensaments també. He somiat bastant, suposo que malsons. M´he llevat com si no hagués descansat gens. Malgrat la pluja, he obert la finestra i he posat els llençols a la rentadora per intentar purificar l´ambient. En els somnis puc recordar la Marta, la dona del Dani. Em perseguia amb un telèfon enorme, no sé ni com podia portar-lo ella. De fet no té sentit que sigui ella qui truca. Ella ha aparegut molts cops en els meus malsons, però en realitat només vam coincidir aquell dia al ginecòleg, i en principi ella no sabia qui era jo, a no ser que en Daniel li hagi parlat de mi. A part ella deu estar a punt de parir, no estarà per fer brometes. Però si els meus malsons eren premonitoris? Potser en Daniel i la Marta feien complot contra mi, i al final ella acabaria matant-me. M´he esgarrifat. El millor seria que s´acabéssin les trucadetes. He connectat el telèfon per parlar amb en Quim. Quan li he explicat això de les trucades, li ha volgut treure importància. Segur que era perquè no em preocupés. Li ha sortit la vena violenta, i ha dit que si es sabia qui era el que m´espantava li arrencava els collons, però que no en fes cas. M´ha dit que canviés el número de telèfon, i que estés alerta. Ha insistit que si tenia por anés amb algú, com sa germana o els Davids…o que marxés uns dies amb ell a Bèlgica, que així coneixeria el Jean. No li he explicat res sobre el tema cleptòman de la Miriam, tot i que quan el veiés en persona li comentaria. Espero que no trigui gaire en venir a Barcelona. He trucat a telefònica per canviar el número, a veure si s´acabava tot. El nou número no el publicarien a cap pàgina pública, això em donava més tranquilitat.Havia de donar el meu nou número a la gent, però com tenen el mòbil, he decidit esperar. Les coses es començaven a arreglar.
Al migdia m´ha trucat la Miriam per quedar per la tarda quan plegués. No sabia si m´atabalarien les seves paraules, però seria distret. L´he portada a un bar proper al famós caixer. Tenia l´esperança de si es feia tard veure al suposat Igor. El que no tenia clar era què fer si realment era l´Igor. Potser ni em reconeix, potser es va trastocar d´un dia per un altra, i per això va marxar.I jo què faria? Potser seria la manera de tancar del tot aquesta història. Però abandonaria a l´Igor a la seva sort? Potser podria tornar a ser el que era abans… Igualment no l´hem vist. Han tancat el maleit caixer, i aquell home pots comptar on deu parar. Hauria d´haver entrat el primer dia que el vaig veure, però tenia por.
La Miriam estava contentíssima amb el seu noi. Havia estat encantador em deia. Van anar a sopar i tot. Ell no es va espantar quan li va dir que tenia fills, i diu que la va acompanyar a casa i es va acomiadar amb un dolç petonet als llavis. Me´n alegro per ella, perquè avui el que ha robat ha estat un cendrer. I això que ella no fuma. Quan ha vist que la veia m´ha picat l´ullet i com si res.
Cap a les vuit i pico han aparegut els Davids. La Miriam els havia trucat. No sé per què els presentaria. I en Quim és un bocamoll. Amb bona fe ha explicat el tema de les trucades a sa germana, i la Miriam els hi ha dit als Davids, així que ella ha marxat després a casa seva, i ells m´han portat a sopar. Avui no parlaven del Roger, potser ells també sospiten que és ell el pesat que m´ ho vol fer passar malament. S´han passat la nit fent brometes, i per variar el David A. s´ha tacat. Finalment he tret jo el tema sobre si creien que podia ser el Roger qui trucava. El David B. de seguida ha dit que no, però el David A. ha confessat que el veia molt tocat per la meva pèrdua, i que tot era possible. Jo els he dit que pel bé de tots intentéssin averiguar alguna cosa, perquè tenia un amic policia que m´ajudaria a fotre a la pressó a aquell indesitjable.
Hem canviat de tema, ells tampoc tenien la culpa de tot això, i a sobre que volien animar-me els pobres…
Avui estic més tranquila, espero que entre el vi que m´ha fet beure el David B., i que crec que acabaran les trucades podré dormir. Quedarà el tema penjat de l´Igor, però segurament no era ell l´indigent.


:::29.4.04:::

Reconec que estic espantada. Ahir no li vaig donar importància però avui em fa por. Si és algun desconegut em fa por, però si és algú conegut potser encara em fa més. De fet tot va començar ahir, quan vaig arribar a casa,després del sopar, al contestador hi havia un missatge on només es sentia unes fortes respiracions, típica brometa de nanos vaig pensar. Després se´m tallava internet, i vaig pensar que era qüestió de la línea, però potser era que algú trucava. Però aquesta tarda han tornat a trucar, i he sentit en directe les respiracions. He pensat que serien els mateixos nanos. He marxat sola al cinema, perquè no volia pensar més en el fantasma de l´Igor que em persegueix,i quan he tornat a casa, ara mateix, només obrir la porta trucaven. No sabia si despenjar, el número no l´identificava el domo, seria ell, i llavors he sentit unes terribles rialles. He penjat. Tinc por. Al contestador dues trucades més amb respiracions pervertides. No sé qui pot ser, bé de fet tinc un sospitós, tampoc tinc cap enemic. Bé, pensant-ho bé, potser si en tinc. Estic quasi segura que és en Roger. Vol que em sentir escaguerrinada i corri als seus braços protectors i varonils. No acaba de fer per ell, però diuen que les persones quan estan desesperades tenen comportaments inesperats. M´acabo de prendre un vodka per calmar-me, però tampoc vull beure gaire i perdre el control de tot. He seguit pensant i bé, si l´Igor és l´indigent, ell no trucaria. I si no ho és, tampoc crec que aparegui d´aquesta manera. Els Davids no farien una cosa així, com a molt encobririen en Roger i el farien entrar en raó. Estic per trucar-los perquè necessito companyia, i de passada dir-los que tinc un amic policia que s´encarregarà del tema, a veure si li fan por a en Roger i para. No els diré que sospito d´en Roger, ells l´aprecien tant, i després que ahir me´l van pintar com el meu home ideal en el sopar no estaria bé, però és que si és el Roger qui em truca, no tornaré a mirar-lo mai a la cara. Malparit. Estic dels nervis! La Miriam està una mica trastocada és cert, ahir mateix em vaig fixar que es posava al bolso la cullereta del cafè. Potser cada vegada que surt roba alguna cosa. Quin perill! I quin exemple per una mare de família i a sobre mestre de batxillerat. Però que robi cosetes no vol dir que es dediqui a fer trucades anònimes. A part està molt distreta amb el tema d´internet. I avui tenia la seva primera cita amb un noi del xat. Per això ahir casualment va aparèixer per casa meva per dinar amb mi. Perquè la seva escola no està precisament prop casa meva. Amb el noi en qüestió havien quedat per la tarda a una cafeteria, però potser a hores d´ara estaria robant-li alguna figureta al noi, mentres ell dorm després de fer el polvet. Ella em va dir que només volia quedar per xerrar, i que no volia fer tard per no abusar dels seus pares cangurs. Estava excitada però a l´hora amb una mica de por, i per si de cas li passava alguna cosa, em va donar el mòbil d´aquell noi, i una foto impressa, al darrera em posava totes les dades que sabia sobre ell. Em va insistir que si li passava alguna cosa el denunciés. Jo la vaig tranquilitzar, no veia el perill en estar en una cafeteria cèntrica plena de gent amb un desconegut. I total a la que li passen coses estranyes és a mi. M´estaran observant ara? Crec que aquesta nit desconnectaré el telèfon, i me´l faré canviar, serà el millor. A veure si així para. Hi ha per això una cosa que em va dir la Miriam que no em va fer gens de gràcia. Em va comentar que li havia parlat al seu psiquiatre de mi, o sigui al meravellós doctor Robert Quintanilla, ja és mala sort, i com si hi haguéssin moltes Ninotchkas pel món… En Robert li va dir que creia que la meva amistat li estava anant molt bé. Clar, la manera perfecta de saber de la meva vida. No podia explicar-li a la Miriam el que m´havia passat amb en Robert, però haig de pensar la manera de tallar que parlin de mi. Potser l´única manera és apartant-me de la Miriam, però ella tampoc en té la culpa. I jo, sense el Roger, sense poder confiar en els Davids, el Quim lluny, no vull quedar-me de nou sola en companyia dels records de l´Igor, el vodka i les trucadetes. Tinc por realment. No puc parar-ho. Em fa por pensar que potser algú observa les meves finestres. Tinc totes les persianes baixades. Em fa por entrar a la meva habitació sola, trobar-me el llit buid, tancar el llum…, m´aterra la idea. Estic pensant amb més gent que tingui el meu telèfon, i la veritat no sé. En Robert el psiquiatre no crec que sigui. Va ser ell qui no va voler seguir per culpa del seu problema. A la Laura no la veig des de l´enterrament. A l´últim sopar vaig veure que alguna cosa estranya passava amb aquell novio que té, però no sé per què hauria de trucar-me. A l´Helena, no li vaig seguir el seu joc, però crec que per ella només era un caprici sexual, i a part aquelles rialles eren d´home. Podien estar trucades clar. Segueixo pensant, i bé, clar que hi ha més gent que té el meu telèfon, com el Marcel el director de la residència, però després d´aquest cap de setmana luxuriós, si truqués trucaria directament per tornar a quedar. Estic cada cop més convençuda que és en Roger. Quin cabró! Doncs no penso impressionar-me per les seves maquiavèliques arts. A mi el que em preocupa ara és saber si l´Igor és l´home del caixer. Aquesta nit plovia i a part,no he tingut valor per passar. Li diré a la Miriam que m´acompanyi un dia. Clar que si després li explica al psiquiatre…Demà trucaré en Quim, a veure què m´aconsella. Espero que tingui més oblidada la nostra baralla. Aquest migdia no he averiguat quasi res fent de detectiu. Pels carrers del caixer no hi era l´home dels cartrons (em fa por dir-li Igor), potser va a captar pel centre de la ciutat. He pensat que entrar al banc no tenia sentit, no crec que l´home dels cartrons anés a mirar el saldo del seu compte. He entrat al bar del costat, estaven atabalats amb els dinars. He segut a la barra, i confessaré que he pres un vodka. Era difícil iniciar conversa amb algun dels cambrers, tots estaven molt enfeinats. Així que no he preguntat res. Era ridícul preguntar per un indigent


:::28.4.04:::

Avui sí que vaig a investigar per la zona del caixer, ara mateix, perquè m´he llevat tard. Ahir no em va ser possible anar al banc. Em van entretenir la veïna, la Filomena, que jo em pensava que era tonta, i veig que ha trobat com alegrar la seva vida. Fins i tot m´he posat gelosa, i després la visita inesperada de la Miriam per anar a dinar. Crec que està més sonada que jo. Per la nit, els Davids van insistir en quedar amb mi. Segur que el Roger els va obligar a quedar amb mi, per espiar-me. Jo els vaig portar a la mateixa pizzeria (al final em faran el carnet de sòcia), i així vaig poder passar de tornada pel caixer. I l´indegent hi era, però amb la cara tapada. Vaig dir als Davids que havia de treure diners, però ells van dir que anés pel matí, no fos que aquell home ens fes alguna cosa. Així que em vaig tornar a quedar amb l´intriga. Potser va ser producte de la meva imaginació, qui sap, i aquell home no es semblava res a l´Igor, però fins que no el vedi ben a prop no ho sabré. Em fa por anar sola una nit allà, sigui o ni sigui ell. Si ho és, suposo que no em faria mal, clar que potser ha perdut el cap... El més pràctic seria anar al banc a primera hora del matí, quan entrin els empleats, així em sentiria protegida. Però ara aniré a algun bar de per allà prop. Potser trobo l´ "Igor" bevent, o si trec als cambrers el tema dels indigents que dormen en caixers, potser els puc treure on van a dinar aquesta gent, potser hi ha algun menjador social proper; o qui sap, potser el suposat Igor està en alguna cantonada propera al caixer demanant diners, o .... Vaig a mirar. No hi ha més excuses. Encara que em trobi de nou la Filomena amb el negre, no em paro. I això que està com un tren el negre, encara que sigui sord. Es el negre que fa la neteja de la meva escala i d´altres de l´illa des de fa un mes. I jo sense enterar-me. I la Filomena que diu que li escalfa en el microones el menjar cada dia, i dinen plegats. Sospito que ell a canvi li fa alguna cosa. Hauré de fixar-me si es senten sorolls estranys als migdies. Ara sí que marxo a investigar. Espero que no sigui l´Igor. No m´agradaria que hagués acabat així


:::27.4.04:::

Amb els pensaments d´ahir abans de dormir, tenia por de tenir algun terrible malson, però he passat una apassionada nit de somnis eròtics on els protagonistes érem en Marcel i jo. Repetíem els jocs sexuals del passat cap de setmana i en practicàvem de nous. Tornava a estar lligada amb els ulls embenats. Ell jugava amb gel i el meu cos. I érem al jacuzzi, i era ple de gelat de maduixa, a mi m´encantava... I érem sobre la rentadora centrifugant movent-nos a un ritme accelerat. I em sostenia a pes en l´aire mentre assaboria el meu sexe, i jo creia morir en una cadena de multiorgasmes... Ha estat una nit intensa, m´he llevat com si tot fos real, creia que en el moment menys pensat apareixeria en Marcel per elevar-me de nou, però no hi era ni tampoc el podia trucar, perquè ja no seria el mateix. Havia estat una experiència irrepetible, basada en la sorpresa i ja està. Avui em tocava seguir amb els problemes d´ahir. He trucat en Quim. M´he excusat per tot. Ell estava seriós i callat. Sempre havia estat molt orgullós. Però de fet, tenia raó en tot el que m´havia dit. No tinc remei. Hem fet les paus, però no he estat capaç d´explicar-li res del que havia passat, ni que en Roger no volia que el deixés, ni aquell indigent amb la cara de l´Igor. Suposo que estarem uns dies distants, és normal, no vaig saber moderar la meva llengua, sobretot amb allò del Michel. No està bé treure els morts del seu descans.
He intentat tocar piano, però no puc, només penso en l´home del caixer. Vaig a mirar per allà. Sóc clienta de l´entitat a part, sempre podria preguntar als empleats de l´oficina si el coneixen, si fa dies que hi va. Però potser l´ Igor, si ho és clar, marxa abans que arribin a les 8 h els empleats del banc, i si jo el descubreixo, potser tanquen el caixer com molts altres. Aiii, no pot ser ell no. Si ell es guanyava molt bé la vida. No puc més. Vaig a aquell banc
Faré alguna consulta financera, qualsevol, si creuen que tens calés aquests comercials es llencen sobre teu com a feres. Serà fàcil preguntar per l´indigent




Acabo de sopar amb en Roger. No l´acabo d´entendre. Volia deixar-ho amb ell però no m´ha deixat. De vegades em crec molt decidida, i després els altres acaben dominant-me. Igualment, ben mirat, el seu comportament és molt estrany. Jo he quedat per sopar amb ell, i dir-li amb tacte que el millor era que deixéssim la nostra relació. No volia fer-li mal, perquè sé que ho va passar malament amb la separació de la seva dona, per tant havia decidit dir-li la veritat, bé, tampoc tota la veritat, no feia falta dir-li que havia passat un cap de setmana de bogeria sexual que potser ell mai podria donar-me, però havia pensat dir-li, i és el que he fet, que jo era una dona ferida per l´amor, creia que aquesta era una bona frase, i que això em feia ser molt inestable, i que em veia incapaç durant una llarga temporada de fer feliç a ningú. La qüestió era dir-li que jo era la culpable de tot. Fins i tot he fet una mica d´assaig aquesta tarda. Havia de parlar jo, i no deixar-lo parlar a ell, perquè sabia que en Roger intentaria seguir. Durant la tarda he pensat en demanar consell als Davids que el coneixien més, però he pensat que no estava bé que ells sabéssin la notícia abans que en Roger. Al que sí he trucat ha estat a en Quim. Quan l´he explicat breument el meu cap de setmana ha rigut. M´ha dit “Ninona, no tens remei” Això m´ha fet una mica de mal. Li he dit que no em jutgés, que ell tampoc era cap sant, que havia trencat molts cors, i que tampoc mai havia estat capaç de comprometre´s amb ningú. Suposo que estava nerviosa. Ell també. Així que fins i tot li he dit que si en Michel fos viu, no hagués trigat gaire en cansar-se d´ell. No sé com ha anat tot al final, però el cas és que ens hem dit coses horribles, com mai, i tot per telèfon, i ell m´ha acabat penjant. Això ja m´ha fet perdre forces abans d´hora, i no he tingut més remei que recorrer al vodka per agafar ànims per la trobada amb en Roger. En Roger volia venir a casa meva, però li he dit que em venia de gust anar a sopar fora. Volia un territori neutral. No sabia com reaccionaria del cert, i si estavem sols a casa la cosa es podia posar més perillosa. Així que hem anat a una pizzeria tranquila prop casa meva. Durant el sopar, la conversa ha estat intrascendent. Hem parlat de com li anava la feina, què assajaven, com estava la Lluna, de fet jo feia bastantes preguntes, i el deixava parlar a ell. Quan ja acabàvem la pizza he decidit parlar. La cara li ha canviat per moments, i tenia els ulls húmids, a mi allò em trencava el cor, però havia de ser valenta, si seguia amb ell, li faria mal, molt mal, i allò no estava bé. Ell llavors ha començat a parlar. Ell ha dit que esperaria el que fes falta, que volia guarir-me les meves ferides d´amor. Jo li he dit que no, que no podia ser. I recordava les paraules d´en Quim, i li he dit que no tenia remei, que li faria mal, que no em coneixia prou, m´he rebaixat a dir-li que era una persona sense ideals ni cap projecte de futur, tot el que em venia al cap podia servir perquè ell m´odiés, però semblava que això encara li feia venir més ganes d´estar amb mi i ajudar-me. Li he dit que no volia que em fes de Santa Teresa de Calcuta. Al final havia d´enfadar-me he pensat. Li he dit que ell era un artista amb futur, i jo una artista frustrada, que vivia de la mentida immersa en l´alcohol. Però ni aquella confessió li servia. Se m´estaven esgotant els arguments. Li he dit que l´acabaria destruint com tot el que m´envoltava, que mirés com no tenia ni amics ni família. Ell ha dit que el tema de la meva família era cosa del destí, i el no tenir amics era perquè jo m´aillava, però que ell em tornaria a una vida feliç. Li he dit que m´agradaria però que no era possible, que no tenia gens de ganes de conèixer la seva filla, he pensat que allò seria prou impactant, però tampoc. Ha dit que hi havia temps per tot, i que la nena acabaria estimant-me. No sabia per on sortir. Li he dit que era una gandula que no treballava, que ja em quedava poc de l´assegurança de vida que havia cobrat dels meus pares, i que d´aquí poc m´hauria de mantenir.(No li he dit res de l´apartament de Sitges) Però ell ha dit que tenia un sou prou bo perquè no treballés mai si no volia. Així que al final li he dit que l´havia enganyat amb altres homes. Ell ha dit que no volia saber res, però que em perdonava. Jo no volia ferir-lo però pensava que era l´única esperança perquè reaccionés i pensés que realment no li convenia. Si no em veuria obligada a no contestar-li al telèfon, ni obrir-li la porta si venia a casa. M´ha agafat la mà i m´ha suplicat entre llàgrimes que no el deixés, que era el que més estimava del món. Li he dit que allò no era cert, que ell a qui més estimava era a la Lluna, i que a mi quasi no em coneixia. Però ell deia que ens estimava per un igual, que no li agradaria triar entre les dues. Li he dit que jo era només una il.lusió, un espegisme, un mitjà per treure´s la seva dona del cap, però ell ho negava i plorava. Realment està enamorat de mi com ningú ho ha estat mai potser, però era malaltís que malgrat tot el que li deia volgués seguir amb mi. He tornat a la càrrega dient-li que una nit havia estat amb un jove pelroig, però em deia que tothom pot tenir una relliscada, que el nostre era recent. Li he confessat que m´havia passat el cap de setmana revolcant-me amb un desconegut. Ell plorava, i em deia que preferiria que no hagués passat, però que no m´ ho tenia en compte, i que l´únic que volia era que no el deixés. Volia besar-me i l´he hagut d´apartar. Hem sortit de la pizzeria perquè cada vegada la gent sentia més curiositat per averiguar que ens passava. Volia acompanyar-me a casa, però li he dit que no, que havia de sortir de la meva vida, perquè no podíem seguir ni que com amics que era el millor. Llavors s´ha agenollat desesperat als meus peus tot plorant. Hagués volgut fugir com una covard, però no ho he fet. L´he aconseguit aixecar. Li he dit que féssim un passeig, que ens deixéssim uns dies de descans, sense veure´ns ni parlar-nos, i així tots dos podríem reflexionar. Era una manera de fugir per la meva part, però no era tan covard. Ens hem acomiadat. M´ha dit que ell em trucaria en deu dies, que se li faria etern, però que ell tenia molt clar que seguiria pensant el mateix, així que si jo el volia trucar abans ho fes. He anat cap a casa, llavors m´he desmuntat jo. Si no pateixo jo, faig patir als altres. Potser tenia raó en Quim. Havia de demanar-li perdó. Ell és l´únic que realment sap com sóc i tot i així m´estima. Anava plorant, les llàgrimes no em deixaven m´entelaven la visió. Passant per davant d´un caixer he vist un home dormint sobre uns cartrons. Un indigent segurament, però el cor m´ha fet un sotrec. L´home estava brut i portava una descuidada barba, però m´ha semblat reconèixer la cara de l´Igor. Suposo que en el meu estat no era capaç de veure bé, tot deu haver estat producte de la meva imaginació. He marxat corrents per si l´home despertava i em veia. M´ha fet por apropar-me més al vidre. M´he pres un parell de vodkas per dormir millor. Espero demà veure les coses més clares. Almenys descansaré uns dies d´en Roger. Parlaré amb en Quim, m´he passat amb ell, però espero poder arreglar les coses, i si cal aniré a veure´l a Bèlgica. Però ara el que em fa perdre més el cap és l´home del caixer. Podria ser que fos l´Igor? Em venen ganes de baixar al carrer a comprovar-ho, si era ell potser tindria la resposta a per què va desaparèixer. Però segurament no era ell. I si ho és em fa por, molta por


:::26.4.04:::

Vaig a dormir. Encara sóc al somni que va començar divendres. Crec que no veuré més a en Marcel, tampoc sé si vull, ni fa falta. Ha estat un cap de setmana on ens hem deixat arrossegar pel plaer i el desig. Crec que ni amb l´Igor vaig viure uns dies tan intensos. Els jocs sexuals d´en Marcel m´han deixat esgotada. Ara vull dormir i somiar. Estic en un núvol i no vull baixar. Demà torna a començar la meva avorrida vida. Encara no sé ni què faré amb en Roger.Tinc varies trucades seves al mòbil. No vull pensar, només vull recordar el que he sentit aquest cap de setmana a l´apartament de Salou d´en Marcel. No sé gaire d´ell ni la seva vida. Sospito que és casat, però li agrada tenir aquestes aventuretes de cap de setmana. Però m´ és igual. Em va escollir a mi per aquest cap de setmana, i m´ha fet sentir viu tot el meu cos com feia temps


:::23.4.04:::

Quin cel més vermellós havia ara quan tornava cap a casa. M´agradava. Potser un presagi de pluges, o simplement és el reflexe del munt de roses vermelles que corrien pels carrers avui, o qui sap, el vermell és color de passió, però també el color de l´infern. Vermells són els meus sentiments. No sé si està bé el que vaig a fer.
Aquest matí m´he llençat com altres catalans als carrers del centre de la ciutat. Feia un sol esclatant. He comprat un llibre pel Roger, no sé si llegeix gaire aquest noi (no el conec gaire encara) però era més fàcil comprar un llibre que un cd. Em vaig fixar que tenia el pis ple de cds de tots els estils. Jo ja havia rebut les meves primeres roses. En Quim cada any ho fa, mai falla, me les fa portar per Interflora. I jo també li envio un parell de llibres, clar que ja depèn més l´arribada en el dia de com va el correu. Havia quedat per dinar amb en Roger pel centre. Ell tenia un dia força atrafegat. Se m´ha presentat amb una rosa blava. Això m´ha sorprés. Ha dit que com era tan especial, em mereixia una rosa especial. M´ha dit que les ha vist i ha pensat que eren perfectes per a mi. Una rosa blava com el cel blau que deia que li feia viure. Jo he pensat que una rosa blava també era artificial, com l´amor artificial que sentia jo per ell, l´amor que vull creure que he trobat. I mentre jo sóc per a ell un cel blau, el d´aquesta tarda era roig.
En el dinar ha tret el tema de la nena, que la recollia aquest vespre. Jo li he dit que tenia moltes ganes de veure-la, però que tenia por que encara em pugués contagiar la varicela, i que potser era més prudent esperar. Li he dit que havia sentit casos de gent que l´agafava de gran i ho passava fatal.Ell ha dit que tenia raó, que si no l´havia passada, però que llavors no podríem veure´ns en tot el cap de setmana. Li he promés que ja ho recuperariem. La veritat és que jo la varicela ja l´havia passada, però necessitava una excusa, així tenia quinze dies més per evitar la nena.
Durant el dinar, a part he rebut l´esperada trucada d´en Marcel. No em podia creure que tingués tan mala sort. He estat seca, i he hagut de fingir que volia parlar amb ell sobre un anell de la tieta que no havia recuperat. En Marcel no entenia res, i s´excusava. En Roger no ha sospitat res. No sé perquè actuo així, mai havia arribat a dir tantes mentides en un dia. I un cop m´ha deixat en Roger he corregut a trucar a en Marcel. I de nou una altra mentida. Li he dit que ja recordava on era aquell anell, que ho sentia molt, que tan bé que s´havien portat tots els treballadors de la residència amb mi, i en especial ell. I llavors la llagrimeta, i que necessitava parlar amb algú, i… ara aniré a sopar amb ell. No sé per què actuo així. Hauria de ser honesta amb en Roger. No es pot viure amb mentides, però avui m´ha sortit així. Què significarà aquest cel roig? Què sóc capaç de fer? M´he pres un vodka per sentir.me millor. Les roses són al menjador. Són com del Barça. Quatre roses vermelles i en mig la blava d´en Roger. Li haurà portat també una rosa a la seva ex ?De quin color?




Avui el que ha trucat primer ha estat en Roger. M´ha despertat la veritat, i jo no estava de gaire bon humor. L´he intentat escoltar, però no tenia gaires ànims, crec que es disculpava, i jo l´he disculpat. M´ha dit que em vindria a recollir a casa a les 13.30 per dinar, que tenia la tarda lliure. Com feia el dia que feia, he tornat al llit. Avui no tenia ganes de res. M´he llevat justa per estar presentable pel dinar.
El Roger m´ ha sorprés. M´ha portat a casa seva. Només arribar m´ha donat un ram de roses vermelles. La taula estava parada molt cuca.Havia fet salsa amb salsa de bolets, i després llom amb pinya. I un vi excelent.Realment es volia disculpar. M´ha preguntat per com havia anat a la residència, què havia fet, m´ha dit que estava molt guapa… Tot allò que molts cops les noies volem sentir. M´he posat tonta. A part el vi m´excita. Així que l´he buscat allà mateix al menjador. Ha estat una tarda de bogeria fins que a les vuit m´ha dit que havia d´anar a veure la seva nena. M´ha tornat a comentar si voldria veure-la aquest cap de setmana. No sabia què contestar, i li he dit que sí. Ara em penedeixo. No sé que vull. Per una banda em deixo conquerir per les seves paraules, i em deixo arrossegar pel desig. Però després, quan sóc lluny d´ell, sembla que tampoc m´importi gaire, no el trobo a faltar, fins i tot si truqués en Marcel quedaria amb ell, i seria capaç d´enrotllar-me. Tot això em fa sentir força malament. Si estés l´Igor amb mi, tots aquests problemes no els tindria.M´acabo de prendre un vodka a la seva salut. Que li vagi molt bé allà on estigui, cabró! A mi ningú em deixa. Si me´l trobés no sé què faria. Per una banda crec que li trencaria la cara, em venen ganes de fer-li mal de veritat. Mai he estat violenta, però en aquest cas, la ràbia em supera. El torturaria si pugués per tornar-li tot el meu patiment. Però crec que el que finalment faria seria tirar-me als seus braços, sentir el seu cos junt al meu com sempre, besar-lo sense parar. Si algun dia me´l trobés….



:::22.4.04:::

El bon temps em fa sentir viva, amb ganes de fer coses. Tinc clar que l´Igor no tornarà però ja no m´importa. Deixaré enrera a ell i el vodka, i tornaré a brillar. Tot em sembla fàcil. Sóc capàç de tot. Tot té solució.No tindré malsons, i encara que enyori en Quim, quan el trobi a faltar, aniré a veure´l, hi ha moltes ofertes de vols barats. La Miriam trobarà un noi meravellós per internet, i també hauria de ser solvent clar, perquè es lliuri dels deutes del cabró del seu ex, s´enamoraran, tornarà a ser feliç, deixarà de robar a l´Ikea, i no li caldrà anar més a veure al Robert el psiquiatre. I jo... seguiré amb en Roger, cada dia em sembla més encantador, i coneixeré a la seva filla.... Es pitjor que et presentin a uns pares o a una filla? Mai m´he trobat en cap dels casos.
Com estava tan animada aquest matí, he decidit que era hora d´anar a Premià a recollir les coses de la pobreta tieta. Era una situació trista, però reconec que tenia un cert cuquet per retrobar al Marcel, el director de la residència. Sé que no està bé pensar així ara que sóc una dona no tant lliure. De fet la meva relació amb en Roger havia començat com una aventureta, i no sé com s´havia anat introduint a la meva vida. Bé, sí que ho sé, havia estat ell insistint per lograr-ho. I ara em presentarà la nena. Això sí que em desconcerta, si no em sento capaç de ser mare, encara menys de madrastra, perquè més o menys seria una cosa així. No seria la madrastra dolenta dels contes, no. No sé com seria, el cas és que això formalitzaria massa les coses, i no sé si vull.
A la residència m´han donat una bossa plena de roba de la tieta. Jo no sabia què fer-ne amb ella. He pensat que potser la podia aprofitar alguna altra dona de la residència. Era roba del dia a dia. També hi havia un joier petit. A dins hi havia petits tresors. La creu de quan ella va fer la comunió,l´anell de casament de la meva besàvia, unes arrecades que sempre es posava per Nadal... M´he posat a plorar com una bleda. No recordava aquelles joies, em portaven tants records.Pensava que serien amb totes les coses que guardava de la mare, en aquell armari que mai obro. He notat una mà sobre les meves espatlles, pensava que era en Marcel, però era una de les assistents de la residència. He intentat refer-me, el meu cap volava cap a la meva infantesa, però havia de tornar al present, o tornaria al pou, i no volia. Avui havia de ser un dia alegre. Li he preguntat a la dona pel director, però no hi era. I ho he fet, li he dit que m´agradaria parlar amb ell, que si li podia donar l´encàrrec. Li he deixat el meu mòbil. De fet, si ells no havien estripat la fitxa de la tieta encara el tindrien, però per si de cas. Ho he fet com una prova. Així potser podré veure si realment sóc capaç de mantenir una relació una mica estable amb en Roger.
He tornat a casa i he obert aquell maleit armari, avui em sentia amb prou valor per obrir-lo, però ha estat obrir-lo, veure els vestit de casament de la mama, i no podia mirar més, he deixat el joier de la tieta i he tornat a tancar. Necessitava un vodka. Me l´he pres de peu, davant la finestra, mirant el sol, la blavor del cel. Volia que truqués en Marcel, però només ha trucat la Miriam, volia tornar anar a mirar tendes, però li he dit que no podia. No puc aguantar els seus monòlegs amb tants pocs dies de diferència. Més tard ha trucat en Roger, em deia que tenia moltes ganes de veure´m. Jo tenia ganes de veure a algú, així que he anat a sopar a casa seva. Ha dit que prepararia alguna cosa especial. Encara no havia estat a casa seva. En Roger té un petit estudi a Sants. Es un piset acollidor i alegre, una mica desendreçat... Al final no ha preparat res. Ha trucat al telepizza. Ha dit que mentre no venien podíem aprofitar el temps, i ha començat a besar-me amb frenesí. Jo l´ he aturat. L´he dit que encara ens enganxarien en mal moment. A ell no li ha fet gràcia la meva negativa. Li he dit que volia parlar, que havia tingut un dia molt trist anant a recollir les coses de la tieta, i que si ell no ho entenia marxava. I he agafat la porta i he marxat. Ha estat un impuls. Ara em sento una mica malament, en tot cas demà el trucaré.



:::21.4.04:::

Avui m´ha trucat la Miriam. Volia que l´acompanyés a l´Ikea a la tarda. M´ha confessat que era una fanàtica de l´Ikea. De seguida li he dit que sí, agafaria idees per redecorar la casa. Després me n´he penedit una mica, no sabia si em convenia agafar més amistat amb la Miriam. De fet jo era amiga del Quim. A ella quasi no la coneixia. No era mala noia, però tenia de psiquiatre en Robert Quintanilla. Clar que ella era una maltractada per la vida. Aquell ex-marit. I a sobre els dos nens. Sort dels seus pares que li cuidaven. Ara els pares deuen estar contents si la veuen més animada a sortir, perquè crec que va estar força fotuda. I en Quim deu estar contentíssim de tenir controlades per una banda o altra a les seves dues nenes
La Miriam m´ha passat a recollir. Hem anat a l´Ikea de Badalona. Ella deia que es sentia millor en aquest, que per alguna cosa era el primer. Ella de fet no volia comprar res, només volia mirar. Jo m´ho he pres més seriosament. He agafat mides i preus de sofàs, de taules, de cadires. Estic per pintar el menjador d´un color taronja pàlid. De fet estic indecisa. Potser quedaria bé d´un color groguet. Les hores han passat volant. Hem estat de les últimes en marxar, i sense comprar res. La Miriam m´ha dit d´anar picar alguna cosa. Abans de baixar del cotxe ha obert el bolso, i amb un somriure d´orella a orella m´ha ensenyat una lampareta de l´Ikea. “T´agrada?. La propera setmana venim a per l´altra” Jo li he preguntat si l´havia robada “ .Ella m´ha dit que no era robar ben bé, que era com un joc. Així que m´ha semblat que no era la primera vegada que ho feia. Jo només de pensar que ens podien haver enganxat em moria de vergonya. Però per ella era una cosa ben natural. Seria cleptòmana? El que em faltava. Potser només era quan anava a l´Ikea. Mentre menjavem uns montaditos la Miriam xerrava animadament. Es veu que en Quim també li havia recomanat entrar al xat, i estava encantada. Ahir es veu que havia conegut a tres nois la mar de simpàtics. Estava decidida a quedar amb tots tres. A mi m´ha fet por tanta emoció. Jo també havia fet moltes bogeries, però almenys era amb gent a qui li veia la cara, podia captar la seva mirada, però allò de quedar amb desconeguts em semblava perillós, i més en algú com la Miriam. Així li vaig dir, però em va tractar de poc moderna i avorrida. Deia que ja veia que era de les que m´escandalitzava facilment. Què poc em coneix la Miriam. Em deia la Miriam que ja estava bé de ser dones tancades a casa esperant el príncep blau, que havíem de ser dones alliberades, que no pensava deixar-se enganyar per cap home més, que ella ara només els volia per passar l´estona, que ella ja tenia uns fills, i ara només volia passar-ho bé. Tot allò li diria en Robert? Semblava un discurs de psiquiatre sí, però ella se l´havia pres massa al peu de la lletra. Però jo què podia fer? Explicar-li a en Quim? De fet ella era prou grandeta, i si estava tan convençuda. Però i allò de la lampareta de l´Ikea? No sé si és millor els problemes dels altres o els meus



:::20.4.04:::

Ahir per la tarda, al sofà vaig tenir un horrible malson. Es veu que la idea d´en Roger de presentar-me la seva filla em va afectar, o no trobo cap altre explicació a aquell somni.
Estava a la platja passejant de la mà d´en Roger, a mi em costava molt avançar, em pesava molt el cos, feia calor, però no hi havia ningú més en aquella platja, només nosaltres dos. A mi se m´ enfonsaven els peus a terra cada vegada que feia una passa en aquella sorra humida. En Roger es parava i m´acariciava la panxa, i llavors veia que tenia una panxa enorme, no podia ni veure´m els peus, i ho entenia tot. Estava embarassada! Jo anava amb bikini lluint aquella immensa panxota i en Roger semblava orgullós, com si fos ell el responsable d´allò. Llavors sentia que alguna cosa es trencava dins meu, i començava a brollar un líquid per les meves cames. Hauria trencat aigües? I bé, això que passa en els somnis. Em trobava a una habitació blanca, seria un quiròfan suposo. En Roger era al meu costat, vestit de verd. Jo em trobava molt malament, però encara seguia tenint aquella panxa. S´acostava una dona vestida de verd. Tenia una mirada coneguda.Seria la ginecòloga? Era la meva amiga l´optimista que em somreia. Allò em va donar forces. I llavors em va semblar que sortia el nen. Era pelroig! La cara d´en Roger era per veure-la. “ Com pot ser? No hi ha cap pelroig a la meva família” Jo quasi no podia parlar del dolor que sentia, però li deia que a la meva sí. Horroritzada recordava la meva aventura del cotxe. Però allò no havia acabat. I la meva amiga l´optimista deia “Nena, hi ha un altre”. En Roger semblava emocionat de nou. I sortia un altre nen. Me l´ensenyaven, tenia la mateixa cara que en Quim. Jo seguia sentint el que suposo que són contraccions. N´hi haurien més? No m´ho podia creure, però la meva gran panxa era plena de criatures pel que semblava. El següent era un nen amb barba. Era clavadet a l´Alberto l´argentí. En Roger ja no hi era. La meva amiga l´optimista em deia que s´havia desmaiat però que era normal en els homes. Jo no sabia si estava desmaiat per tanta criatura o perquè l´últim tenia barba, però estava massa concentrada en parir criatures. Com seria el següent? No hi havia cap nena? Ja sortia un altre, llavors la cara de la meva amiga l´optimista canviava, em deia “Puta”, ensenyant-me la criatura. Era com el seu marit. Després fugia. Jo sentia totes les criatures bramar, però notava que allò no havia acabat. Qui més podia sortir de dins meu? M´haurien deixat sola. Una altra infermera s´acostava. No m´agradava la seva mirada. Ella feia una terrorífica rialla. Era la Marta, la dona d´en Daniel. Sempre acabava sortint en els meus malsons aquella donota. Però per què també a l´hospital? “Bruixa, vinc a buscar el que és meu” La Marta m´ensenyava una ampolla de vodka. “En vols, oi?” Jo sentia que sortia un altre petitó. Seria l´últim? La Marta l´estirava de mala gana. Li faria mal, pobret. “Ho sabia, aquest és d´en Daniel” La Marta el pegava i el nen plorava. Jo no podia moure´m, encara en quedaven. I no podia fer res pel meu fill. Llavors la Marta el llençava contra el terra i el trepitjava. Jo plorava en sentir tanta crueltat, i ella reia i reia. Li deia que el deixés en pau, que em matés si volia, però ella seguia i em deia que volia que visqués per portar tota aquella càrrega. Llavors obria l´ampolla de vodka i començava a ruixar-me tota. Primer per la cara, després els pits, la panxa i s´aturava sobre el cap de la següent criatura. “Para, para, a ell no” cridava jo. Aquella dona era boja. Per sort una figura verda masculina se l´emportava. Qui seria el meu salvador? Sentia lluny la rialla perversa de la Marta, i els plors de les criatures, i els dolors d´una nova arribada. Aquell home tornava. En Robert!. El mateix doctor Quintanilla. Un fill seu no podia ser. Allò era impossible. Era un petit Igor, potser li havia agradaria el vodka com al seu pare. En Robert estava molt seriós “Ninotchka, ja arriba l´últim” Me l´ensenyava. El nen portava un violí sota el braç. Aquest era el fill que en Roger esperava. Pobret! Ell desmaiat ves a saber on. En Robert em feia un petó al front i plorava. « Jo mai et podré donar un fill »
Em vaig despertar molt angoixada. Tenia mal d´esquena. Em vaig mirar la panxa. Estava com sempre. Tot era un malson, un llarg i espantós malson. Em vaig preparar un vodka. Encara era de dia. Estava espantada. Vaig trucar a en Quim. Tenia el mòbil apagat. No sabia on seria en Roger, potser tocava, potser amb la nena. No volia trucar-lo. Només el truco en moments de desesperació. El meu cap donava voltes al somni. Tindria algun significat allò? Passaven les hores. Finalment li vaig demanar a en Roger que vingués a casa. No li vaig explicar el somni. Només volia estar amb algú. No volia estar sola en el meu món irreal d´angoixes i vodka. No vam parlar. Amb una excitació incontrolada em vaig llençar sobre en Roger. Totes les meves pors les transformava en desig i passió. Les meves mans, la meva llengua, els meus llavis xuclaven energia d´en Roger. El meu cos sobre el seu, el seu sobre el meu, era una càrrega explosiva que en Roger no podia controlar fins que va acabar extasiat. No pensava deixar-lo dormir aquella nit. Volia més i més. El deixava descansar el just per tornar a començar. M´he llevat abans que ell. Roncava, ho havia oblidat. L´he despertat a petonets . Estava esgotat. Jo em trobava molt millor després d´aquella nit. Li he preguntat per la nena. Llavors ha recordat que li havia promès anar-hi. Hem quedat en trucar-nos més tard. Jo em sentia una dona nova. He sortit a passejar. Feia bon dia, encara que per la tarda s´ha girat vent. Estava contenta. M´he comprat roses vermelles i margarides blanques. Havia d´alegrar la meva casa. Fins i tot he estat simpàtica amb la veïna, la Filomena. L´he trobada a l´escala, i m´he passat crec que més d´una hora parlant amb ella. Es una dona força trempada pels setanta anys que té. Estic pensant en redecorar la meva casa. Vull donar-li vida. Avui estic animada. En Roger ha trucat. Li he dit que descansés, que jo també necessitava descans. De fet, em sentia capaç d´una altra nit com l´anterior, però crec que ell no ho hagués aguantat. Sóc feliç avui. Em sento capaç de tot. No em fa por res. Ni penso dependre mai més de ningú


:::18.4.04:::

Ahir va ser un dia estrany. A les 10 h del matí em va despertar en Roger. Tenia ganes de veure´m em va dir. Jo no en tenia cap. Pensava que havia estat amb la seva ex tota la nit. I si no hi havia estat encara era pitjor, perquè jo si havia estat amb aquell pelroig. Volia fer fora en Roger, però l´he deixat entrar. Li he dit que tenia molta son, que dormíssim. Ell venia tot carinyós. Com jo estava tan esquerpa, s´ha molestat una mica. M´ha dit si no li preguntava per la nena. No ho havia fet. Però ja no ho recordava. En Roger m´ha dit que estava millor. M´ha dit que havia pensat en mi durant la nit molts cops. Jo callada escoltava. Estaria mentint? M´ha dit que divendres nit tocava, però després va voler anar amb la nena perquè sabia que els divendres nit l´amiguet de la seva dona la visitava, i creia que aquell home no tenia paciència per la seva filla, que per la tarda havien discutit d´allò amb la seva ex. Jo anava escoltant les seves paraules, i entre poc que havia dormit i el culpable que em sentia no sabia què dir. En Roger era molt bona persona, i jo… només sabia pensar en mi. Ell ho havia passat tan malament amb la seva dona, i ara havia de topar-se amb mi, la vida no era justa amb ell.Jo no sabia si m´agradava prou en Roger, no sé a qui espero. Sé que l´Igor no tornarà, i algú com ell és impossible. Necessito una estabilitat, i en Roger me la podria donar. Em podia fiar d´ell, ell de mi no. Però no ho faria més. No li explicaria la meva última aventura nocturna. Li faria mal, i no s´ho mereixia. El que em va fer tornar al seu discurs va ser quan va dir que el proper cap de setmana que li tocava la nena, li agradaria que la veiés. Va dir que com portàvem una mica de temps junts, era normal que conegués l´altra persona que compartia el seu cor. El seu cor era de la Lluna(la nena) i de la bonica Ninotchka. Aquestes van ser les seves paraules. Em vaig quedar ben glaçada. Però l´únic que vaig fer va ser somriure. Què covard sóc, però no vaig saber reaccionar. En Roger seguia carinyós i em vaig deixar portar. Em vaig llevar a l´hora de dinar. En Roger era a la cuina. Estava preparant el dinar. Allò em feia sentir cada vegada més malament. Per una banda li volia dir que marxés de la meva vida, que li acabaria fent mal, però per altra em feia sentir a gust, em feia companyia. Era tan carinyós. El problema és que jo no estava enamorada, almenys de moment, no sentia el mateix que amb l´Igor, ni el mateix quan era joveneta i perdia el cap per en Quim… Jo parlava poc en el dinar. En Roger estava preocupat. Em deia que sentia deixar-me per la nena. Però que li feia tanta pena veure-la tan plena de granets. Jo li vaig dir que tranquil, que el primer era el primer. Després de dinar va marxar a veure la Lluna, i per sort em vaig quedar sola.
Els Davids em van trucar per si volia anar a sopar a casa seva. Es veu que el Roger els havia dit que era amb la nena malalta. Potser em volia tenir controlada, però vaig pensar que no seria el millor que podia fer.
Més tard em va trucar la Miriam, la germana d´en Quim. Volia saber com havia acabat la nit. Vaig mentir, i li vaig dir que al cap de poc de marxar ella havia anat a casa. Ella estava tan feliç. Deia que es sentia una dona nova, i que volia que tornéssim a sortir. Que ho havia passat tan bé. Ha insistit que no es podia quedar a casa, que era molt feliç. Li he dit que jo ja tenia un sopar. M´ha fet pena, i he trucat als Davids per si podia portar a una amiga, i és clar, ells encantats.
La Miriam em va venir a buscar en cotxe a les 20 h. Realment si feia una altra cara. Em va preguntar excitada que tal eren els meus amics. Jo per si de cas li he dit que molt macos, però que molt gays. M´alegrava que fos feliç, però jo tenia una empanada mental amb n Roger que em volia presentar a la seva filla… El sopar va estar molt bé. La Miriam estava divertida com mai, i els Davids també estaven molt alegres. Jo vaig intentar unir-me a la diversió del grup bevent força vi. Els Davids havien anat divendres al Liceu a veure el ballet. A partir d´aquí van explicar a la Miriam que tenien una acadèmia de ball.Van començar a explicar anècdotes de la seva acadèmia de dansa, perquè jo pensava que només era per gent que es volia dedicar, però feien classes per a tota mena de gent i nivells.La Miriam es va animar a apuntar-se al grup de dansa del ventre. Com era d´hora més o menys, els Davids ens van portar a un centre que coneixien ells on feien balls de saló. Sort que jo en sabia més o menys perquè els altres tres eren els reis de la pista. Jo vaig caure en pecat, vaig demanar vodka i ens vam passar la nit ballant, bevent i rient. Quan van tancar, els Davids van insistir en anar a casa seva per fer l´última copa. Deien que ho havien passat genial amb nosaltres. La Miriam tenia la cara radiant. Jo anava fent la veritat. Finalment vam acabar dormint a l´habitació de convidats dels Davids. La Miriam no estava per conduir. Jo tampoc clar. Cap a les dues ha trucat en Roger al mòbil. Estava preocupat perquè no m´havia trobat a casa. L´he tranquilitzat dient que estava a casa els Davids. Volia que dinéssim junts. He inventat una excusa d´un dinar amb una antiga amiga, que he fet servir per marxar a casa dels Davids. La Miriam s´ha quedat. Es divertiran més sense mi. I jo aquesta tarda reflexionaré o aniré al cinema. Necessito estar una mica sola. Per què em faig la vida tan complicada? Per què no puc ser feliç com ho és tanta gent?


:::17.4.04:::

Ahir vaig animar-me a fer un sopar especial per en Roger. Es mereixia algun detall després de com m´havia donat suport amb això de la tieta. Com no sóc una gran cuinera vaig comprar tot fet. Un rotllo de gall dindi amb panses que només s´havia d´escalfar al microones, i una salsa de bolets. Feia el seu efecte i podia colar que ho havia fet jo. Per acompanyar un bon vi. En Roger va quedar encantat del sopar. No vaig trigar en tenir-lo recorrent el meu cos, ple de desig, i intentant fer-me gaudir sense parar. En Roger cada dia s´esforça més i més. Vaig adormir-me abans que ronqués. Ha estat agradable despertar aquest matí i veure la seva mirada somrient al meu costat. “Bon dia maca” Avui he despertat en agradable companyia. Llavors pensava que potser el nostre podria funcionar. En Roger havia de marxar. Plovia molt. Jo malgrat tot estava feliç i riallera. Algú entrava amb força a la meva vida. M´he posat al piano, i crec que he millorat amb les poques hores que he dedicat ultimament. Després he vocalitzat i m´he animat a cantar òpera. He agafat l´àrea de la Tosca. Perfecte quasi tota menys aquell final. El sexe em fa trobar millor el suport i em destensiona.
He trucat a en Quim. Li havia de dir que estava molt animada. A ell cada vegada li aneven millor les coses amb en Jean. Tot era meravellós.
En Roger m´ha trucat a mitja tarda. La seva nena tenia varicela. Es veu que hi ha una passa. Pobreta. Com la seva ex li donava permís per anar-la a veure, em volia avisar que arribaria tard . Jo em moria de ganes de tornar a ser amb ell, però l´entenia.
Després una altra trucada. Era el dia del telèfon? Era la Miriam, la germana d´en Quim. Volia saber com estava. M´ha proposat d´anar a menjar alguna cosa, i com sabia que en Roger arribaria tard, he decidit quedar. Ella també s´havia portat bé venint al funeral. Em queia bé encara que no fóssim amigues. Tampoc haviem tingut massa tracte sovint. La nostra relació es basava amb la meva amistat amb en Quim. Hem anat a un restaurant xinès. A la Miriam li encanten. I m´ha obligat a menjar amb palillos. No és que sigui una experta en el tema, però com en Quim sempre m´ho feia, al final em defenc amb els palillos. La Miriam en teoria volia quedar amb mi per a animar-me, però he acabat animant.la jo a ella. Pobreta. Es cert que al final he desconnectat una mica. Sabia que si seguia escoltant-la la felicitat que jo tenia aquell dia acabaria de desapareixer. Jo em dedicava a beure vi. Fins i tot com excusa, m´he aixecat a comprar tabac. Necessitava fugir d´allà. Desitjava que em truqués en Roger dient-me que ja sortia de casa la seva ex. Només m´han fet retornar al monòleg de la Miriam les paraules Doctor Quintanilla. Horror! Era el seu psiquiatre! No sabia amb quin motiu en Quim li havia demanat la seva direcció per donar-me-la a mi. Però en Quim era prou prudent com per dir-li que la volia hora amb el psiquiatre era jo. Llavors si que volia allunyar-me de la Miriam. No pensava explicar-li res. A veure si en alguna sessió, en el divà del Robert Quintanilla, la Miriam parlava de l´amistat naixent amb la pobra Ninotchka, amiga del seu germà, sense família…Es veu que en Robert li deia que havia de deixar-se anar, i obrir-se als demés explicant les seves penes. I la Miriam ho estava fent. M´estava omplint el cap. I de mentres, per donar-li aquell consell, en Robert, el meravellós però impotent sense remei Robert cobrava, i s´estalviava que la Miriam el taladrés com m´ho estava fent a mi. Finalment ha trucat en Roger. Però m´ha dit que no venia, que la nena tenia moltes picors, i volia estar amb ella, i que com la seva ex el deixava quedar, doncs passaria la nit allà. Això podria entendrir el cor a moltes dones “quin bon pare” “homes així no hi ha” “això és sensibilitat”, etc. Però jo li he donat la segona lectura “La meva ex ha tallat amb el manso, va calenta i vol follar amb mi. Com encara me l´estimo, i tu ets una amant capriciosa que mai sé per on sortiràs, vaig al llit amb ella, que li ensenyaré el que tu m´has ensenyat. “ Allò em semblava el més creible. Què era tota aquella excusa de la nena amb varicela? Què mentider el violinista! La Miriam seguia parlant. Ara ja no del seu ex, parlava d´un novio que vivia a un poble de Lleida i … Allò era insoportable. No em quedava vi i portava varies cigarretes. L´única idea era anar al lavabo. Era ple de noies amb diademes amb una polla al cap. Un comiat de soltera. He preguntat on anaven a fer mal. Els he caigut simpàtica i han insistit que hi anés amb elles, i que portés la meva amiga si volia. Hem pujat a un cotxe i ens han portar a una disco, crec que pel Clot, no m´he fixat gaire. Estava plena d´altres comiats de solter i soltera. He anat a la barra a demanar dos vodkes amb taronja. Esperava que amb la música i la beguda la Miriam no tingués més ganes de seguir parlant. La música era pachanguera total. Allà tothom anava sortidíssim i carregat de beguda. Es notava en l´ambient. Les mirades et despullaven, i tothom anava fent la seva selecció. No hemtrigar a tenir uns quants nois fent-nos rotllana a mi i la Miriam. La Miriam semblava la mar de divertida. Parlava amb tots. Eren jovenets. Tindrien uns 23 anys.He anat a la barra de nou acompanyada d´ un parell d´ells. En tornar, la Miriam estava morrejant-se amb un d´ells. Suposo que li convenia. Jo seguia fumant, bebent i ballant amb els altres. Eren força divertits. Passada una estona se m´ha acostat la Miriam. Em deia que si no em sabia greu marxaria amb aquell nano. Però que si volia podia acompanyar-los. El nano li havia dit que podia amb les dues. Quina barra! Voler lligar amb mi també d´aquella manera. No he fet cap comentari a la Miriam, i li he dit que disfrutés. Altres noies del “meu grup” també s´havien deixat lligar per les colles de solters. Jo he pensat que cediria davant d´un alt pelroig. Ja no debia “fidelitat” a en Roger. Aquell estaria revolcant-se amb la seva ex. El pelroig s´ha sentit content d´emportar-se al trofeu de la nit, o sigui jo. Jo els havia mentit en varies coses. Avui tenia llicència per mentir. En Roger m´havia mentit. Avui que m´havia llevat convençuda que la meva vida prendria un rumb estable amb en Roger, i ara ell ja estava en braços de la seva ex, i la pobra filla plorant rabiosa de dolor per la varicela.Quina imatge! Al pelroig li havia dit que vivia amb els meus pares, m´ havia tret 4 anys, em feia dir Maria, i jo que sé quantes més… El pelroig també vivia amb els pares, així que només podiem anar al cotxe a no ser que jo digués que els meus pares eren fora aquell cap de setmana. M´excitava la idea de fer- ho amb un jove pelroig dins d´un cotxe, feia anys que no feia servir un cotxe. A la merda el Roger i el seu violí! M´ha portat a la carretera de les Aigües. El pelroig anava ben preparat. Ha posat uns cartrons parasol als vidres del davant i del darrera del cotxe. M´ha deixat veure una caixa de condons. El pelroig estava excitadíssimRealment un cotxe és una mica incòmode, però té la seva gràcia. Ha estat ràpid però satisfactori. Ja era quasi de dia.M´ha acompanyat a casa. Jo he baixat cinc travessies abans del cotxe perquè no sabés on vivia. I ja torno a ser a caseta. A veure si la Miriam ho estarà passant be. Jo em sento una mica culpable per si en Roger realment està cuidant a la nena. Però no té sentit. Demà no voldrà venir a dormir a casa meva. El meu destí és aquest, anar tantejant el mercat masculí sense fruits


:::15.4.04:::

Avui és un dia de reflexió. No hi ha eleccions demà. Es un dia de reflexió personal. Jo no tinc cap monestir on reflexionar, però tinc el meu propi santuari, o sigui casa meva, on de tant en tant venen fidels a fer-me ofrenes. Tot es pot mirar de moltes maneres…
Avui no tenia ganes d´anar a Premià a recollir les coses de la tieta. De fet em feia por veure al director, en Marcel, i acabant-me embolicant de nou. Sóc així, ja ho sé, no tinc remei. El cas és que en Marcel em fa més gràcia que en Roger, deu ser per allò del desconegut. O no ho sé, potser és qüestió de la química de les persones. Igualment en Marcel no va venir ahir a l´enterrament. No estaria tan interessat com creia, o potser va veure que ho tindria difícil, i no va tenir ganes d´esforçar-se més. El tòpic diu que si el primer dia folles, ja no et prenen seriosament, però tampoc crec que sigui així sempre. També diuen que si els fas esperar, i et fas la indecisa, més van darrera teu. Però també està el cas de la gent que vol coses fàcils i no té paciència. Jo no li veig la gràcia a anar fingint pel món. S´ha de ser més pràctic, no? Clar que una mica de romanticisme també és bonic. Un altre tòpic és que quan creus que tens la parella assegurada i confiada, li fas menys cas. I llavors què?, t´has de passar la vida fent veure que no estàs plenament enamorada de la teva parella perquè no et deixi de prestar atenció? Trobo que el món de l´amor, el sexe, la parella són massa teatrals. Mai res és clar. Tampoc sé per què em preocupo, si poques vegades arribo a l´estadi de tenir una parella amb una mica de perspectiva. No m´haig de preocupar per mantenir-les interessades, em quedo a la primera fase. A la meva vida, tot és tan fugaç. L´Igor crec que deu ser amb la persona que més he durat. En Quim no compta perquè tindria més la categoria d´amic que d´amant.
No sé si ordenar la meva vida amorosa, o la meva vida professional, o la meva vida social, potser l´hauria d´ordenar tota. Res té sentit. Hauria de seguir un ordre i anar-me concentrant en cada aspecte seguint etapes? O vaig fent, com sempre, improvisant, pensant que demà serà un altre dia, que la vida sempre et porta sorpreses…
Avui li diré al Roger el violinista que es quedi a dormir a casa meva. Potser no vol després de tants menyspreus. Ho vull intentar. Si començo dient que ho vull intentar, deu ser que no ho desitjo, no? Quin embolic, però si no es prova no es sap.Hi ha el perill de ferir a l´altre. Tot és massa difícil. Avui el trucaré jo, quedarem, i ja veurem




Avui ha vingut ben d´hora en Roger a recollir-me. No sé per què anàvem tan d´hora.Ell és l´únic que vindria. Ell i els músics, però aquests cobrant. Clar que en Roger també és músic. Ah, i el capellà. De fet era per la tieta. Per si em podia veure
He dormit d´una tirada,poc però seguit, pensava que passaria més mala nit. Camí de Sanxo d´Avila en Roger m´ha preguntat qui era en Robert. Jo m´he quedat ben parada. Li he dit que ningú. Un noi que havia conegut, però res més. Avui era un dia de dol, no era un dia de posar-se gelós. En Roger ha seguit. “Ahir em vas anomenar Robert varis cops. Ho recordes?” Jo li he dit que eren noms ben semblants. La veritat és que no recordava que digués Robert ni Roger. Potser mentre érem al llit… Es cert que m´agradaria molt més tenir en Robert al costat que al Roger, però m´havia resignat. En Robert seguirà fent de psiquiatre, aconsellant a pacients, i així evitant el seu problema sexual. I per evitar-lo es perdria moltes coses a la vida, però jo no hi podia fer res. Li he dit a en Roger que havia d´entendre que estava molt afectada per la mort de la tieta, però que ell era molt important per a mi, i li he tocat la cuixa. El tacte dóna més credibilitat a unes paraules. No li estava mentint, perquè és important per a mi, m´està ajudant, però potser ell espera més de mi. En tot cas jo aquest matí no estava per atacs de gelos. Igualment crec que li deuria dir més d´una vegada, rellegint el que vaig escriure ahir, no vaig parar de dir-li Robert. I no em vaig adonar. No entenc per què el subconscient ens traeix sempre… En Roger després de dir-li que era algú important a la meva vida ha parat. Hem arribat a Sanxo d´Avila. La tieta encara era allà. De fet era el normal, si no l´haguéssim trobat, si que hagués estat sorprenent. Han arribat flors de part d´en Quim. Què maco! Ell sap que no m´ agraden les corones. I allà estàvem en Roger i jo sentats. Li he explicat que als meus pares i a la meva mare els havíem incinerat. La mama sempre deia que volia que les seves cendres fossin a Montserrat. Els altres no havien dit res, així que en Quim i jo vam pensar que el millor era que estessin tots junts. Ara feia temps que no anava a Montserrat. Després de nou en silenci. En Roger m´acariciava els cabells. I jo que li canviava el nom, no el deixava quedar a dormir a casa meva. Però que haig de fer amb ell… I llavors la sorpresa. Ha arribat la germana d´en Quim. Ara feia uns anys que no la veia. Pobreta no ha tingut gaire sort a la vida tampoc. No sé ben bé la història, en Quim és molt discret, però sembla ser que el seu ex-marit la va deixar plena de deutes. Tenia un petit negoci, però la seva mala gestió, i potser altres problemes que en Quim no m´havia explicat, jo crec que havia caigut en el món de la droga, el cas és que la va arrossegar a ella a signar préstecs, avals… No feia massa bona cara pobreta. Em va fer dos petons.”Ninona maca, en Quim m´ho ha dit, ho sento molt” I llavors han entrat els Davids. Al final encara seriem gent. La tieta estaria contenta. Jo he començat a plorar de nou. Després han vingut la Laura i l´Helena. I la Clara a qui feia anys que no veia. M´he passat la resta d´estona plorant. No sé si plorava per la tieta, o per veure que havia gent que em venia a recolzar, o perquè últimament tot em va com em va, però no podia parar, tot i que en Roger no es movia del meu costat. Veure´l tan pendent de mi, encara em feia plorar més. La cerimònia ha estat maca. No puc recordar quines peces han interpretat. Sé que ha estat maca, tots ho han dit, però jo era com a un altre món. Després ens han portat cap a Montjuich. Només han vingut la germana d´en Quim, el David B. i en Roger, la resta havien de marxar. I pobreta tieta, l´han tancada allà per sempre. Es sentiria sola? Ja no podria sentir més sarsueles.
Han insistit en anar a dinar. Jo no tenia gens de gana. M´han portat a una pizzeria, però quasi no he menjat. En Roger havia de treballar per la tarda. Crec que assajava. No ho sé. M´ha dit que em trucaria. Jo he demanat al David B. que ens portés a casa a la germana d´en Quim i després a mi. Volia estar sola, que és el meu estat habitual. M´ he tirat al llit a plorar una mica més i m´he adormit. M´ha despertat l´insistent timbre de la porta. Era en Roger, era tard. L´he fet passar. Estava preocupat. Jo no tenia ganes de res, però agraïa la seva companyia. No parlàvem. A mi no em molestava la situació. Volia silenci, però he notat que ell estava incòmode. Al final m´ha dit si volia que es quedés a dormir a casa. Li he dit que no. A ell li ha dolgut la meva resposta, però ha marxat sense protestar. Em sento culpable per la meva actitud amb ell, però no vull complicar més la situació. En Roger no em farà sentir mai com quan estava amb l´Igor. Ni tampoc em desperta els mateixos sentiments que em va fer sentir el Robert amb dos dies de veure´l. No el puc enganyar. Potser hauria de provar. No sé. Avui és dia de dol.


:::14.4.04:::

“Martes y trece, ni te cases ni te embarques” Això diu la dita. No deia res sobre “no te mueras”. Portarà mala sort morir-se en dimarts 13? La tia Maria no ho deuria pensar això, i a primera hora del matí se´n ha anat. No m´ha donat temps a visitar-la més sovint, no m´ha deixat cuidar-la més, no he hagut de buscar algun acompanyant per fer-lo passat pel meu futur marit, tot ha estat massa ràpid. Potser estava esperant la meva visita per morir en pau. Hi ha gent que explica històries d´aquesta mena. Malalts terminals que quan arriba el germà que viu a l´altra punta de món moren, o que quan veuen abraçar-se dos fills barallats moren... Potser la tia Maria m´esperava a mi. M´han trucat a les 9 h del matí. Feia poc que ella havia mort dolçament. Un atac de cor se l´ha enduta. Diuen que no ha patit gens, que han estat pocs minuts. Jo igualment m´he quedat molt sorpresa. No m´ho esperava, encara que era una cosa que feia anys que podia passar. M´he posat a plorar. El meu primer impuls quan he penjat ha estat trucar al Quim, però no volia preocupar-lo. Acabava de marxar de Barcelona, i a part, encara no li he pogut acabar de perdonar que em deixés plantada dissabte nit. Tampoc tinc raó, però ja em passarà. Es qüestió de dies. Així que m´he armat de valor, m´he arreglat el més ràpid possible i he marxat cap a la residència de Premià. Havia d´anar sola, perquè com tinc una família tan curta, per no dir curtíssima, vaja, que només quedo jo aquí. Està a part la tieta d´Amèrica, la germana de la meva mare, però està ben lluny, i la tieta Maria era tieta del meu pare, així que no feia falta avisar a la tia Sara.
A la residència tots han estat molt amables amb mi. M´han portat a veure-la. No semblava que hagués patit, però a mi m´ha agafat molta plorera. Després m´ha rebut el director. Per sort la tia Maria tenia una assegurança que li cobria tot. No havia de preocupar-me de res. L´únic era triar com volia que la vestissin. A la tarda la portarien a Sanxo d´Avila. El director de la residència m´ha preguntat si no tenia més família. Jo he tornat a plorar sense parar. Semblava que tingués l´aixeta oberta. Em notava els ulls ben vermells. Sort que no m´havia pintat. Tenia un mal de cap terrible de tant plorar. M´he posat les ulleres de sol i li he dit que no es preocupés, que tenia molts amics, i que algun o altre vindria. He agafat el cotxe i quasi no mirava la carretera, seguia plorant. No sé si plorava per la tia Maria o perquè em trobava encara més sola que mai. He aparcat el cotxe a casa, necessitava pujar a menjar alguna cosa. He menjat una poma, però he vist la xocolata de Bèlgica i me l´he acabada compulsivament. Havia una capseta de bombons, que tampoc han durat res. Després m´he pres un vodka. Avui el necessitava. No es mor cada dia l´única família propera que et queda. He agafat un taxi fins Sanxo d´Avila, no volia conduir més. La tieta encara no hi era clar. A les 18 h l´exposarien. No sé per a qui l´exposarien. Podia intentar trucar a les antigues veïnes de Gràcia, però amb els anys que havien passat, les veïnes de tota la vida serien s mortes o en residències. Així que res. Estaríem soletes unes hores. Almenys jo seria amb ella per donar-li el comiat. He encarregat unes flors a la tenda del costat. Les corones no m´agraden. Per les rodalies d´allà trobes tot el necessari per a un enterrament. He entrat a un bar. Tenia ganes de vomitar, la xocolata no m´havia sentat bé. He demanat un vodka amb taronja. La taronja va bé per les indigestions. El vodka no ho sé, però he pensat que m´animaria, i com tampoc el prenia sol, seria poca cosa. Al bar he mirat al diari per no acabar plorant més. He llegit que donarien permís per matar no sé quantes foques al Canadà. No és que sigui una ecologista fervent, però això m´ha fet tornar a plorar i he hagut de sortir al carrer. Feia bon dia almenys. Les hores no passaven. Volia que arribés ja la tieta. He anat cap Sanxo d´Avila. M´han dit que la cerimònia seria a les 11.30. No era mala hora he pensat. De fet, només m´havia d´anar bé a mi. Seria molt trist que estés jo sola a la capella? M´han proposat si volia que a la cerimònia cantessin i toquessin músics. No m´ha semblat mala idea. Segur que la tieta encara tenia alguns estalvis, i si no ho faria jo. A la tieta li encantaria tenir música al seu funeral. No sabia si preguntar si podien fer alguna sarsuela, potser no era el més adequat, però alguna peça més dramàtica potser no quedaria malament. M´he animat i he decidit que volia que vinguessin els màxims possibles a tocar i cantar. Ja no recordo quanta gent seran. Així no em sentiria tan sola. He pensat que jo potser també podria unir-me als cants, però no estava segura de si podria fer-ho. Això dels cants a la cerimònia m´ha animat. Hi hauria capellà clar, la tia Maria era creient. A les 18 h era jo a la capella, érem jo i la tieta. He tancat la porta. Aquella hora els passadissos començaven animar-se. Suposo que la gent anava sortint de les feines, i anava a veure al mort de torn. Pels passadissos es veia gent desconsolada, que eren els afectats més directes, però després, tota la resta de gent estava en animades converses, doncs en els tanatoris es retroben antics coneguts, es veuen parents que només et trobes a casaments, i sempre deu ser un al·licient per a molta gent anar-hi. Jo en canvi no retrobaria a ningú. Era impossible perquè tampoc havia avisat a ningú. He pensat trucar a en Quim per la nit i dir-li, no vull recordar-li que fa poc ell era a un tanatori amb en Michel en cos present. Ais, aquestes expressions em fan entrar esgarrifances. M´he mirat la tieta. L´havien deixada maca, però ja no semblava ella. Els morts perden l´expressió. Es millor intentar guardar el record de les persones en vida, que no de quan jeuen al taüt. Era tètric estar allà sola, però no volia deixar la tieta. He pensat que potser hauria de trucar en Robert el violinista perquè vingués demà a l´enterrament. Diuen que els morts poden veure el seu propi enterrament. Així, la tieta em veuria acompanyada, i es creuria que era el meu futur marit, tal com li vaig mentir l´últim dia que la vaig veure. Si no era a ell, no sabia a qui dir-li. Potser als Davids, però no volia molestar a ningú.
Sobre les 19 h han trucat a la porta. Qui seria? Algú que s´havia enterat telepàticament? Algú que s´equivocaria? Era el director de la residència. M´ha deixat parada la seva aparició. “Està sola?. Tenia uns assumptes per aquí a prop, i m´he acostat per veure si estava millor” M´he fixat llavors que era un home força atractiu. Més gran que jo, i amb algunes canes que li donaven un toc interessant. Ja sé que no són coses a pensar en un tanatori, però la seva mirada em desconcertava. Ell tampoc havia vingut per consolar a la neboda d´una interna seva, ell havia vingut perquè li havia agradat. El que passa que pel matí jo no me´n havia adonat. L´he fet passar a la sala perquè veiés a la tieta. Es el correcte, no? Jo no tinc gaire pràctica en això. Per la mort de la meva família estava tan malament que no recordo res de res. En Quim em sostenia. La tieta Sara d´Amèrica va arribar pels pèls. Aquell cop hi havia molta gent. Molts amics dels pares, companys de ma germana, coneguts meus.... Era molt diferent a ara. El director de la residència em va dir que li digués Marcel. Jo no sabia si inventar-me alguna història sobre els meus amics, inventar-me un marit en una reunió ineludible a Bèlgica, o dir que acabava d´arribar un mes de Bèlgica perquè m´havia separat de la meva parella que vivia allà, o simplement posar-me a plorar i explicar-li tota la veritat. En Marcel semblava amable, però potser massa. Les seves intencions en venir a Sanxo d´Avila eren interessades, però jo apreciava no estar sola consumint-me en aquella sala. Així almenys no acabaria fent viatges al bar per anar bevent vodkes. No era plan d´arribar a l´enterrament feta una piltrafa, encara que em sentia amb ganes de destruir-me jo mateixa. Finalment li he dit a en Marcel que no havia avisat a cap amic perquè tothom anava massa enfeinat. També li he explicat que no tenia família, l´accident, coses que em costen explicar. Li he parlat de la tieta, i els meus records d´infància. Ell m´escoltava embadalit. M´he estalviat d´explicar-li altres passatges de la meva vida. Li he comentat que havia contractat els serveis dels músics per la cerimònia. Ell m´ha confessat que cantava en un cor amateur. Al cap d´una hora crec que ha trucat en Robert. En Marcel respectuós ha sortit de la sala. Li he explicat tot al Robert, i ha insistit en venir al moment. Li he dit que em vingués a recollir, però que em volia quedar fins les 22 h que tancaven. He dit a en Marcel que si volia marxés, que un amic vindria a recollir-me, que havia estat molt amable, però no volia fer-li perdre més temps. En Marcel m´ha dit que no li importava gens, que malgrat les circumstàncies li havia encantat conèixer una noia com jo, m´ha donat la seva targeta pel que volgués, i m´ha recordat que havia d´anar a la residència a recollir els objectes de la tieta. Ha dit que si podia demà vindria a la cerimònia, però ja li he dit que no calia. M´ha donat la mà i ha marxat. Crec que he fet bé d´acomiadar-lo. No em vull complicar la vida amb més homes. En Robert no ha trigat gaire. M´ha renyat per no avisar-lo abans. Volia portar-me a sopar. Jo no tenia ganes, però finalment m´ha portat un entrepà. M´ha acompanyat a casa. Volia pujar. Per una banda necessitava la companyia d´algú, però per una altra banda pensar que el tindria roncant al meu costat no em venia gens de gust. M´ha besat, i li he dit que si volia pugés una estona. Feia estona que no plorava. Estar amb algú realment m´anava bé, però això és egoista per part meva. Sóc com sóc i he deixat que en Robert em fes l´amor. Jo avui no estava gaire activa, però el moviment hormonal m´ha deixat bastant millor. Passada una estoneta li he dit al Robert que millor que marxés a casa seva. No sé si hi estava d´acord, però suposo que donat el dia que portava no m´ho ha discutit. Ara acaba de marxar. Demà em recollirà per anar al funeral. No sé si m´estic portant bé amb en Robert. Però avui no és un dia per pensar-hi. La tieta se´n ha anat. Tothom m´acaba deixant.


:::13.4.04:::

Ahir va ser un dia estrany. No sé a quina hora va arribar en Quim. Recordo despertar i veure´l al meu costat dormint. Es va llevar abans que jo, i va tenir el detall de preparar una mica de dinar, com si es sentís culpable. Però tampoc va treure el tema. Jo estava poc xerraire. Parlavem com per compromís. Jo si parlava li hagués dit de tot, que era el que tenia ganes de dir-li. Finalment, mentre feia cafè li he preguntat què tal li havia anat amb el seu ex. Ell només va respondre que bé. Em va preguntar si em trobava bé. Deia que per la nit havia parlat entre somnis. Jo no recordava res. L´ambient era una mica asfixiant. Va preguntar-me si volia fer alguna cosa, però jo no volia fer res. Ell es va posar a l´ordinador i jo vaig posar-me al sofà a mirar la tele, i vaig acabar dormint de nou. Jo ahir tenia ganes que en Quim marxés de casa meva, no volia veure´l. Em feia sentir dèbil l´haver.me posat tan gelosa. Pensava que eren uns sentiments que tenia superats, que tenia ben clares les nostres regles. Quan em vaig despertar en Quim encara era a l´ordinador. Em va dir que m´havia instalat un programa de xat, i em va ensenyar com anava. Encara no hi he entrat. Però ja ho provaré, com tinc tant de temps lliure. Després em va dir que potser m´aniria bé comprar-me un gosset o un gat, que ell em regalava un. Això no sé per què em va exaltar, i vaig saltar per aquí com podia haver saltat per una altra banda, li vaig dir que si es pensava que no era capaç d´aconseguir cap companyia humana.Ell va dir que no era això. Però jo li vaig dir que ja veia que no em suportava, que segur que creia que era una borratxa mig xalada. Vaig dir moltes coses. Ell deia que em serenés, però jo seguia i seguia. Ell deia que m´estimava molt, que ja ho sabia, que sempre seria la seva millor amiga. Llavors li vaig dir que per què m´havia abandonat el dissabte nit per anar amb aquell capullo. Ell va dir que si hagués sabut que em sentava tan malament no ho hagués fet, però que havia d´entendre que ell també estava passant una mala temporada. No sé què més li vaig dir, crec que em vaig passar una mica. Ell pobret no atacava.Vaig decidir marxar, li vaig dir que necessitava estar sola una mica, i sense que reaccionés ja era fora al carrer. Vaig passejar. No volia estar discutida amb en Quim, el meu únic amic, encara que ell visqués a Bèlgica. No vaig ser ni deu minuts fora. En arribar a casa en Quim plorava. Mai havíem discutit. Jo el vaig abraçar i també em vaig posar a plorar. Quin drama! Vam decidir anar a alguna banda, a passejar i després sopar o cinema, no sabiem. Vam agafar el cotxe. Jo vaig tenir una idea. Podíem anar al Llantiol. El Robert m´havia dit que feien un espectacle musical a les 23 h els diumenges. Potser encara el trobariem. Al Quim no li vaig dir que potser trobariem en Robert, si no potser no hi hagués volgut anar. Però en Robert no hi era, però vam passar una estona molt agradable. A mi el cos se´m anava a dalt l´escenari. Tenia ganes de cantar i unir-me als actors. L´obra era en el fons una crítica del “mundillo teatral”. Els actors eren desconeguts però amb gran talent, i no vaig poder evitar felicitar-los al final. Hi havia un que em va atreure força. Crec que sóc una coqueta sense remei. Al marxar en Quim reia.”Ninona, reina, si vols jo desapareixo. Ets un encant i sempre fas caure els homes als teus peus” Jo li vaig dir que no. Que volia disfrutar amb ell l´última nit. Vam anar a fer una copeta (vodka no), i cap a casa. En Quim no em va tocar ni un pèl. Suposo que en el fons encara teniem al cap el mal ambient viscut durant el dia. Jo tampoc vaig fer res.Bé sí, vaig fer allò que li molestava sempre. Li vaig posar els meus peus glaçats sobre les cames. Ell sempre crida, i diu que no entèn com puc tenir els peus tan freds… I avui ha marxat. L´ he portat a l´aeroport, i m´he tornat a quedar soleta. La tarda no era gaire bona. No tenia gaires ànims de res. Avui em tocava pensar què faria. En teoria havia de buscar nous objectius a la meva vida. A casa he intentat posar-me al piano, però no he tingut paciència. He cantat una mica. I després m´he posat a dormir. Ultimament dormo molt. Això no deu ser bo. M´ha despertat en Roger, el violinista. Ja no tenia la criatura. Deia que es moria de ganes de veure´m. S´estarà enamorant de mi? Només em faltava aquesta. Volia saber com m´havien anat aquests dies, es preocupa per mi. Es maco en Roger, però ja està. I com a defectes té que ronca i que és pare separat. Li he dit que ja quedariem demà. No vull veure a ningú. En Quim m´ha trucat per dir-me que ja estava a casa. Ha insistit en que li dec una visita. Ja veurem, suposo que hi aniré aviat. No sé ni què faré demà


:::11.4.04:::

Em sento fatal. Estic sola a casa. A saber què estarà fent en Quim. Estic gelosa suposo, i a part borratxa, després dels tequiles del sopar, les cerveses de després, i el parell de vodkes que m´acabo de prendre…
La culpa la tenen els maleits Davids. Han trucat per si volia sortir amb ells aquesta nit. Els he dit que tenia uns amics a casa aquests dies, i que no sabia què fariem, però en Quim em feia senyals que els digués que sí. He pensat que estaria bé presentar-los, i a part sabia que riuriem. Ens han portat a un mexicà, i per començar ja ens hem pres un tequila. Hem demanat una mica de tot per compartir. El David A. fins i tot ha compartit amb la camisa, pobret, li ha quedat ben plena de taques. El David B. el renyava, dient que després era ell qui li havia de treure les taques. Per baixar avall tot el que havíem menjat, hem pres un altre tequila, i ells un altre més. En Quim no m´ha deixat prendre´m més. No sé qui es pensa que és. Deu estar preocupat per mi, però ell sap que el meu problema és el vodka. Clar que li hauria d´haver agraït perquè és ben fort allò. Quan en Quim ha anat al lavabo, el David B. no ha trigat gens en preguntar quina mena de relació teniem en Quim i jo. Deia que no li dirien res al Roger el violinista. Sempre tan cotilla en David, és incorregible. Jo he rigut i els he dit que era un amic de molts anys i prou. Suposo que llavors encara no havien endevinat la seva homosexualitat. En Quim sembla molt masculí. No com el David B. que no pot dissimular les seves plomes.Per sort, en Quim ha tornat ràpid i ha acabat l´interrogatori.
Han proposat d´anar a alguns locals d´ambient per l´Eixample. Al primer lloc no ens han deixat entrar per culpa meva. Es un incovenient ser dona segons on vulguis anar. El David B. s´ ha enfadat amb el de la porta, però ja li he dit que no valia la pena. Hem acabat ballant a l´Arena. Jo he decidit beure cervesa perquè m´ha semblat que era el millor després dels tequiles. No es que m´agradi gaire, però he cregut que com té pocs graus, era el millor.
I llavors ha passat la desgràcia. En Quim ha trobat un ex seu. Han estat parlant molta estona, i després s´ha acostat per presentar-lo als altres dos. Jo ja el coneixia. Han anat a la barra, i en David B. m´ha picat l´ullet dient-me “crec que el teu amic avui suca”. He somrigut, però no m´ha fet gens de gràcia el comentari. M´he sentit ben tonta per posar-me així, però només volia buscar-los per veure què feien. Estarien al quartet fosc? No creia que en Quim marxés amb ell sense avisar. Passada una mitja hora, ha aparegut en Quim. Li he dit que em trobava bastant malament per les cerveses i que només volia tornar a casa. Ell m´ha dit que si no m´importava tornar amb els Davids, perquè es volia quedar més estona amb el seu ex. Jo volia dir-li que clar que m´importava, però no he dit res. No tinc cap dret. A part és normal que prefereixi a un home abans que a mi. Encara no sé per què li agrada fer l´amor amb mi sent gay. Podria ser que fos bisexual, però tampoc va amb altres noies. No sé com va començar aquell dia que em deia que marxava a Bèlgica, potser era un consol a la fi de la nostra amistat dependent de tant anys .Sabiem que la distància trencaria una mica aquell fort lligam, no podria ser tant intens. I bé, sempre he tornat bojos als homes que fan l´amor amb mi. Diuen que transmeto tanta descàrrega energètica que els fa addictes al meu cos. Però no sé de què em serveix tot això si acabo sempre sola.
Els Davids m´han portat a casa, i aquí estic. Sola de nou, com sempre. No li puc retreure res a en Quim. Necessita alegries per superar la mort d´en Michel. I jo l´únic que li explico sóc desgràcies. I ara per acabar-ho d´arreglar m´he pres un parell de vodkas. Voldria que l´Igor fos amb mi bebent aquesta nit. Tots van fugint de la meva vida. Així que dec ser jo la culpable que em passi això. Vaig al llit. En Quim qui sap a quina hora tornarà, si és que torna. Ojalà haguéssim marxat a fora. Ara estariem tots dos junts dormint a un hotelet. Però i què?, en Quim marxa dilluns de nou, tampoc és la solució a la meva vida.


:::10.4.04:::

Ahir en Quim estava recuperat del tot de la seva indisposició. Els seus petonets per despertar-me em van treure la son que portava ben ràpid. El sexe ens ajuda a oblidar les nostres tristeses. Després abraçats, vaig tenir el valor per explicar-li la meva dramàtica visita al psiquiatre. En Quim flipava. Li vaig demanar que sobretot no li digués res a la seva germana, perquè era un tema molt delicat, i jo no li vull fer cap mal a en Robert. En Quim no deia res, només m´acariciava perquè em tranquilitzés mentre anava parlant.
Em va aconsellar que millor que l´oblidés, perquè estava segur que en Robert no em deixaria acostar-me més. I no va insistir en buscar-me un altre psicòleg buff. Ja li vaig dir que deixaria el vodka, i que pensava buscar algun projecte per omplir la meva vida.
En Quim també tenia coses que explicar. Em va dir que havia sortit un parell de nits a sopar amb un company de feina i que la segona nit havia acabat dormint a la casa d´ell. En Quim es sentia culpable per tot plegat, perquè deia que no feia res que havia mort en Michel, i ja estava en braços d´un altre. En Quim no sabia què sentia. Sabia que ell era una persona que necessitava tenir parella, i li feia por precipitar-se, perquè potser només buscava un substitut. I a part, li semblava que estava sent infidel amb en Michel.
Em va dir que fer l´amor en mi no li feia sentir malament, amb mi era diferent, perquè la nostra relació venia de feia anys, i era un sexe amistós, i a part jo era una dona, i segur que en Michel podria entendre-ho allà on fos, però es sentia fatal per haver-se enamorat una mica pel Jean.Tots aquells aclariments em va deixar una mica més entristida. Què volia dir amb allò de sexe amistós??
En Quim també estava ben embolicat.Plorava. Jo li vaig dir que pel temps passat no es preocupés, que per desgràcia en Michel havia mort, però ell no, així que no estava obligat a guardar-li el do. Em va costar dir aquelles paraules perquè sabia que tenia un altre competidor per dir-ho d´alguna manera. En el fons estava una mica gelosa d´aquell Jean. Em tornava a prendre la meva recent exclusivitat. Però sabia que aquest Jean podia anar-li bé a en Quim, i jo sempre el seguiria tenint.El que passa que si aquella relació prosperava, vindria menys a Barcelona, i vindria acompanyat d´en Jean, o si venia sol, no vindria a alegrar el meu llit. Però són les nostres regles, i sabia que tornaria a aparèixer algú. En Quim és massa maco…
Ahir feia un bon matí, un dia inesperat comparat amb la pluja de dijous, però no teniem ganes de fer gaire cosa. Semblava que sentíssim el futur comiat de la nostra relació sexual, i les nostres hormones demanéssin més i més. Per la nit sí que vam sortir a sopar, no havíem dinat, i teniem ganes de menjar uns bons patés i formatges, i de beure vi. Vam passejar agafadets de la mà pels carrers del barri Gòtic com dos enamorats. Quina pena que no li agradés jo. Vam passar per Santa Maria del Mar per arribar al Passeig del Born. De petita sempre havia pensat que quan fos gran em casaria a Santa Maria del Mar. Es una església tan majestuosa. Seria fantàstic que en Quim fos esperant-me a l´altar. I a mi em podria entrar el David B., a ell podriem dir-li que fos el padrí. Quines ximpleries! El vi em va fer posar romàntica. Havia de posar els peus a terra. Però ahir mentre preniem un daiquiri pel Born, agafava la mà a en Quim, estava ben carinyoseta, volia que tothom creiés que era meu. Un somni d´una nit. Jo sempre amagant-me en somnis, fantasies, irrealitats… Una altra nit de molt sexe, i ara fa poc que ens hem llevat. Ell ha anat corrents a dinar a casa sa germana, havia de veure la família. Quan torni ja veurem què fem, potser al final ens animem a marxar fora


:::9.4.04:::

Avui encara estava trista, pensava en la meva vida sense cap objectiu fixe. A què estic dedicant la meva vida? Què hi faig aquí? Si desapareixés, em trobaria a faltar algú? Penso que no. Moltes persones s´han creuat a la meva vida, però les he deixat perdre, o ells han volgut perdre´m de vista. Diuen que el que deixa rastre de la teva presència en el món, és haver escrit un llibre, plantat un arbre o tenir un fill. I jo no he fet cap de les tres. Però ni deixaré rastre en projectes més petits. Haig de buscar algun objectiu a la vida, però un objectiu que pugui assolir.Jo volia donar art al món, però potser seria feliç només donant amor a la gent. Una mica d´amor he anat donant en els meus contactes sexuals, però això ben bé no sé si comptaria. He decidit que avui no pensava més. Avui arribava en Quim. Em moria de ganes de veure´l . Venia només per animar-me. Vindria obligat? No sé. Avui plovia, però en Quim es mereixia que anés a buscar-lo en cotxe a l´aeroport. Sempre que plou se m´entelen els vidres del cotxe, i això em posa frenètica. Arribava per la tarda. Estava tan maco com sempre. Seria un bon pare pels meus fills.. De vegades somio que formem una família, però és només un somni. Jo sóc només la seva amiga, aquestes són les regles, i de vegades la seva amant.Però ell trobarà un altre home. I a part, quines tonteries dic. Ser mare! Quina mena de mare seria? Un fill no és la solució a una vida com la meva. A més a més, crec que dec ser estèril. Em vaig passar l´adolescència fumant tabac mentolat, i això diuen que influeix. De fet com es sap si ets estèril ? Això no és hereditari. Jo alguna bogeria he fet, però mai he tingut por a quedar-me embarassada. De joveneta al principi sí que patia. Però fa anys que no tinc por. Seria ben estrany descubrir que estic embarassada. De fet no sé si vull ser mare. Anys per ser-ho em queden, encara que diuen que el rellotge biològic va corrent. Però a mi no m´espanta. Deu ser antinatural no tenir instint de ser mare? Prou de pensar en això.
Hem deixat la maleta d´en Quim a casa meva, i hem anat a sopar fora. Amb la meva tristor, jo no havia tingut el detall d´anar a comprar cap mena de sopar especial. Sóc una desagraida. L´he trobat amb poques ganes de parlar. No tindria el dia. No es pot estar sempre alegre clar. Ell tenia ganes d´anar al cinema, així que hem anat als Icària. Hem pres un entrepà ràpid, i a veure una película argentina. No estava del tot malament, tot i que m´ha semblat una còpia de Thelma i Louise adaptada. Es podria haver tret molt més partit. Clar que potser jo tampoc tenia ganes d´anar al cinema. Jo tenia ganes de parlar amb en Quim, de buidar tota la càrrega emocional desl últims dies, però ell no em semblava receptiu, així que he pensat que teniem dies. Ell tampoc ho està passant bé, però a ell li costa treure les coses. De tornada cap a casa m´ ha demanat que conduís jo. L´entrepà no li ha acabat de sentar bé. I pobret, ha arribat ben marejat. Li he fet unes herbetes, però res. No podia dormir. Jo estava cansada, i m´he adormit. L´he sentit despertar-se i estava al lavabo vomitant. Ha vomitat un parell de cops. Ara crec que s´ha adormit. Espero que li hagi passat. A mi m´ha desvetllat la veritat. Més val que torni al seu costat, a veure què fa. Es una pena que es trobi malament, perquè tinc unes ganes terribles de sexe amb ell.Potser hauré de prendre´m un vodka amb una mica de xocolata de Bèlgica que ha portat abans de tornar al llit.


:::8.4.04:::

No he dormit gaire aquesta nit, estava molt trista, molt. M´he aixecat i m´he mirat al mirall. Ja no era la Ninotchka d´abans. Tenia la cara cada cop més allargada, i unes ulleres negres sota els ulls. No reconeixia que aquella cara fos la meva. Em semblava que mirava a una estranya, però aquella del mirall era jo. Què em diria la meva amiga l´optimista avui? “ Quan es tanca una porta, s´obre una finestra” (frase copiada de Sonrisas y lágrimas) , o diria “ Després d´una mala temporada sempre ve una bona” Suposo que a aquesta frase li falta la continuació “i després una altra de dolenta, i una bona…” això seguint una llei alternativa, però en el meu cas potser serien tres de dolentes, una de bona. Algú s´estava quedant les temporades bones que em toquen.
Avui no volia beure vodka, volia demostrar-me que era capaç de fer-ho, i li diria a en Quim, i el tranquilitzaria. Havia de marxar de casa, i he agafat el cotxe. Plovisquejava una mica, però avui no tenia por de conduir, estava massa trista per tenir altres sentiments. M´he trobat a Montgat, a la carretera de la costa, i he recordat que la tieta Maria era a Premià, a la residència. Si ma mare visqués segur que em renyaria per no anar-la a veure, tot i que fos tieta del meu pare. La meva mare sempre em deia que s´havia de donar carinyo a la gent gran. Feia mesos que no hi anava, de fet, des que l´Igor em va deixar. He menjat una mica a un bar de Premià, no havia menjat res des d´ahir a l´hora de dinar, i així he fet temps fins l´horari de visites de tarda. No sabia si la tieta em recordaria. Era gran i una ambòlia l´havia deixada mig paralitzada i sense parla. M´han portat amb ella. Com el dia havia millorat, amb la cadira de rodes l´he portada al jardinet. L´he fet un petó i li he agafat la mà. Em mirava com si em reconeixés. Alguna cosa havia d´explicar-li pobra dona. La meva vida no, si podia comprendre alguna cosa encara li agafaria un cobriment. Li he somrigut. “Tieta, perdona´m per deixar-te tan soleta. Ja saps la vida bohèmia. He estat uns mesos de temporada a Madrid. Com m´hagués agradat que vinguéssis a veure´m. T´hauria encantat. Representavem «Los bohemios ». Recordes aquella cançó de la Cossette “ La niña de ojos azules”? “
Jo sabia que a la tieta sempre li havia agradat molt la sarsuela.M´ha semblat que li podia agradar que jo fos una cantant de sarsuela, encara que no n´hagués fet mai cap. Recordo quan era petita, i els pares em portaven al seu piset de Gràcia. La trobavem cosint. Era modista. I sempre ho feia en companyia de discos de sarsuelas. Quan arribavem anava a la cuina, obria l´armari de dalt i treia un pot amb uns caramels durs de maduixa, i ens donava un parell a mi i a la meva germana. Ens donava un got de Fanta de taronja. La mare no ens deixava prendre Coca-cola. Ens deixava les seves nines de drap per jugar. I més tard sempre ens donava coca que feia ella amb xocolata. A nosaltres ens agradava molt anar a casa la tieta Maria.Quan em vaig posar a estudiar cant i teatre, ella va estar encantada, deia que sempre havia vist un talent en mi. Llàstima que mai em veiés dalt d´un escenari, perquè llavors va tenir l´ambòlia. Els meus pares van posar-li una dona que la cuidava, però en morir ells, no sé si del disgust, va tenir una altra ambòlia, i en Quim em va dir que el millor era posar-la a una residència. I així portava anys la tia Maria. Al principi anava a veure-la cada setmana, després cada mes o cada dos mesos. I ara, mai.
“Tieta he conegut a un noi molt especial. Es diu Robert. Es metge. Segur que t´agradaria. M´ha demanat que em casi amb ell, i jo he accepat. Ja el portaré perquè al coneguis. Aquest juny ens casarem. Em posaré el vestit que tu li vas fer a la mama quan es va casar. Estaré tan maca! Em fa molta ilusió posar-me aquest vestit. Ja et portaré les fotos”
La tieta em somreia, semblava tan feliç malgrat aquells anys de lenta agonia.
“Ara estic actuant a Barcelona. Fem “Cançó d´amor i guerra” Ja me la sabia quasi sencera. Tu em vas ensenyar El Vallespir.” He començat a cantar-la “Ning nang ning nang, ja la campana torna a sonar…” La tia Maria movia la boca com si també volgués cantar-la, i les llàgrimes li rodolaven per la cara. Potser l´estava emocionant massa, i això no era bo. He parat i l´he abraçada. “Tornaré aviat tieta.Molt aviat”
Jo també estava plorant. Tinc els sentiments a flor de pell. He conduit fins a Barcelona. Mentre conduia ha trucat el Roger el violinista, però no l´he agafat. No volia tenir un accident. En arribar he llegit el seu sms “M´agradaria veure avui a la noia més maca del món. Aquests dies tinc a la nena. La meva dona i el seu fulano marxen de viatge romàntic de Setmana Santa. Digue´m alguna cosa. Un petó” He esperat que fos tard per trucar-lo. No volia veure a ningú, però tampoc volia ser desagradable amb ell. Era un bon noi, tot i que ronqués massa fort.No es mereixia cap mal, ell també ho estava passant malament amb la separació. L´he desitjat una bona Setmana. Li he dit que potser marxava alguns dies fora, però que ja el trucaria la propera setmana, que tenia ganes de veure´l.De fet no tinc ganes de veure a ningú, però avui tinc el dia de mentides pietoses. I demà arriba en Quim. A ell és l´únic que li deixo destorbar la meva solitud.



:::7.4.04:::

En Quim m´ha trucat al migdia per saber com estava. M´ha dit que sobretot no fallés al psiquiatra, i que l´hora que tenia finalment era a les 20 h, perquè representava que jo era una urgència. Carai, si que em veia malament en Quim. Ja li he dit que estava molt millor, i que potser no feia falta que vingués dijous, però realment desitjava tornar-lo a veure. Ell va contestar que amb qui millor que jo podia passar les vacances de Setmana Santa. Va parlar d´en Michel de nou i es va posar a plorar. Pobre Quim, era jo qui havia de cuidar-lo.
La tarda se m´ha fet llarga. Estava nerviosa amb això d´anar al psiquiatre. No tenia clar quina actitut havia de prendre. Esperava que fos un home de mitjana edat i calmat, una espècie de pare. He hagut d´agafar els ferrocarrils catalans perquè la consulta estava a la zona alta. Faltaven un quart d´hora i he entrat a prendre un tallat, quasi no havia dinat. A la consulta hi treballaven dos metges he vist. Una noia agradable però seria m´ha fet passar a la sala d´espera. No ha trigat res en avisar-me. Deurien tenir ganes de plegar. El Quintanilla tindria el cap com un bombo a aquestes hores, esperava que no m´entretingués. No tenia ni idea de quan podia durar la visita. Mitja hora? Quan he obert la porta, el món m´ha caigut a sobre. Què era allò? Quina broma de mal gust em feia en Quim. No sabia si apretar a correr i fugir, o anar a trencar-li la cara al Quintanilla. La ràbia em dominava creia que em desmaiaria . Per la cara del doctor, he comprés que per a ell també era una sorpresa la meva arribada “Ninotchka, com m´has trobat?” Llavors si que he anat cap en Robert i volia trencar-li el nas d´un cop de puny mentre cridava como una salvatge, però ell m´ha agafat dels canyells i em feia mal. “Deixa´m. Jo només venia a tractar-me, però no crec que siguis el psiquiatre adequat cabró” Volia cridar, estava rabiosa, ell no em deixava d´apretar els canyells, però m´ha besat, i jo enlloc de mossegar-li la llengua, o intentar-li fer mal d´alguna manera, m´he relaxat i he seguit el joc dels seus petons. Ha deixat anar els meus braços per acariciar-me els cabells com aquell dia al Llantiol, i jo tremolava . Ha segut sobre el seu silló i jo sobre d ´ell m´he tret el jersei perquè ell toqués els meus pits. Me´ls ha tocat amb suavetat, mentre em besava el coll, i jo era feliç com mai. Li he descordat la camisa per poder tocar el seu tors i besar-lo. Els nostres ulls blaus s´han fusionat en una mirada electritzant. Podia veure el seu desig i em feia posar nerviosa. “Ninotchka, et desitjo molt, no pots imaginar-te quant, però ens podrien trobar, no és el lloc més adequat” Jo no li he fet cas i he tornat a fer-li petons humids. Ell em volia apartar, però no ha pogut. Ha besat els meus pits, i després la seva mà ha lliscat entre les meves cames. Jo era desig ardent, com si fes anys que no hagués fet l´amor amb ningú. Volia tocar el seu penis, però la meva mà buscava i no trobava res, alguna cosa no funcionava. Llavors m´ ha apartat bruscament. “Ara ja saps perquè et donava excuses. No volia que passés això amb tu, però no tinc remei. Sóc impotent. Vesteix-te i deixa´m” . Jo no entenia res. En Robert plorava. Jo m´he acostat a consolar-lo, però ell insistia que marxés. Li he dit que no pensava marxar. Que m´agradava molt i allò no era un impediment, que li expliqués què passava. Ell deia que no era per falta de ganes, però que no li responia i no podia fer-hi res. Jo no el conec gaire, però volia ajudar a aquell home perquè m´agradava molt.Li he dit que no m´importava, que esperaria el que calgués, que segur que algun sexòleg podria ajudar-lo. Ell negava el cap. No et puc fer això Ninotchka. Jo sóc psiquiatre, i crec que no tinc remei. Jo també plorava, i l´he abraçat. L´he abraçat conscient que potser mai tornaria a fer-ho. Li he dit que ell era una persona que podia tenir esperança, per la seva professió hauria vist gent amb molts problemes que els superava. Ell em mirava migsomrient, “Ninotchka t´ho agraeixo, però el meu problema no té solució” Jo no m´atrevia a preguntar-li de què li venia aquella disfunció. Potser era per alguna malaltia que havia patit, però creia que normalment era psicològic, però no sabia per on anar. “Robert, jo no sé què sents tu, però a mi em pots donar plaer de moltes altres maneres, ja saps que no és només la penetració” Però ell no deia res. No m´ he atrevit a continuar per aquí, però era potser la meva última oportunitat amb un Robert. Una història que no havia ni començat. Ell ha dit de marxar. Jo li he dit que anéssim a sopar, però ell ha dit que no. Li he dit que fos un sopar de comiat si volia. Però res. Jo volia explicar-li la meva vida, bé un petit resum d´ella, que veiés que tampoc era cap de meravella de dona, que tenia pors, defectes, però que l´estimaria. Volia explicar-li que havia perdut la meva família, que havia conegut un gran amor, però em va deixar, que a part d´en Quim no em quedava cap antic amic, que m´abstreia bebent vodka, que ja no cantava ni actuava, volia explicar-li tantes coses, però en Robert no m´escoltaria. Ha estat molt trist deixar-lo. Ell ha dit que si passavem més estona junts, més costaria separar.nos, i que no volia que patís. Jo li he dit que el que em feia patir més era perdre´l perquè no volgués compartir el seu problema. He intentat pensar què diria la meva amiga l´optimista, però en Robert m´ha fet un petonet i ha marxat “No em vinguis a buscar mai més, respecta la meva decisió”
He pujat a un autobús que no sabia cap on anava. Era ja fosc. No sabia quina hora era. No volia anar a casa a consumir-me. Tampoc volia anar a cap bar de copes i acabar amb qualsevol desaprensiu per oblidar-me. Tampoc volia obrir el mòbil, què li diria a en Quim? Em sabia greu explicar-li les intimitats d´en Robert, i més sabent que era el psiquiatre de la seva germana. Li diria que tot bé, i en tot cas dijous li explicaria millor. Sort que ve dijous.Ha acabat el trajecte del bus, l´he agafat de nou per tornar on era. Volia plorar. Sempre acabo perdent a qui més estimo. Només em queda en Quim, encara que sigui lluny. No vull anar a cap més psiquiatre, haig de superar-ho jo sola. Haig de buscar algun projecte que m´ompli la vida, buscar alguna nova ilusió. No sé el què, però quan marxi en Quim ja pensaré. No em refereixo a cap home. Està el Roger el violinista, però no puc carregar-li les meves penes. No sé què fer amb ell. Demà serà un altre dia. Per sort la nevera funciona



Pensaments de l'Artista Desconeguda


La meva vida i miracles, el teatre musical i el vodka...


Ninotchka en tu idioma





Escriu-me
E-mail Ninotchka
Trobo interessant...
Catapings
Gattaca
Mes Marge
Converses
Quaderns
alatrencada
turoparc
Khalina
L'aeropla...
Cromets
Enric Granados
Donot's Blog
formaire
Cansoner
El declivi de Nigmad
Club Bohemi
Gemma Blog
Kena Xe
Jun
Hosting Blogger
Blogwise
Diarist.net
Arxius
2004/02 2004/03 2004/04 2004/05 2004/06 2004/07 2004/08 2004/09 2004/10 2004/11 2004/12 2005/01 2005/02 2005/03 2005/04 2005/05 2005/06 2005/07 2005/08 2005/09 2005/10 2005/11 2005/12 2006/01 2006/02 2006/03 2006/07 2006/08 2006/09 2006/10 2006/11 2006/12 2007/01 2007/02 2007/03 2007/04 2008/08
GeoURL