Aquesta nit el llit l´he trobat més gran que mai. Necessitava que algú omplís aquell buit. Necessitava poder-me agafar a algú, sentir una altra presència que no fos la meva. Somiava i despertava sentint un alè calent d´algú a les meves espatlles, però obria els ulls i no hi havia ningú. Estic acostumada a viure sola des de la mort de la meva família, i m´agrada aquesta llibertat en tot, però molts dies m´agradaria una carícia, unes paraules, no només els meus monòlegs desvariants. Intento omplir aquesta mancança amb homes, uns m´aporten menys del que esperava d´ells, altres em donen altres coses, però tots acaben marxant. Uns s´hi estan més, d´altres només instants de sexe i plaer, i jo segueixo buscant. L´Igor semblava ser la fi d´aquesta recerca per la vida, però em deuria enganyar perquè va marxar sense una trista explicació, ni verbal ni escrita. No em penedeixo de la meva multitud de contactes, tots m´han fet sentir viva, encara que de diferents maneres
Aquesta nit em sentia especialment sola, i a part amb por. Em perseguia aquella pobra dona enganyada, i l´amargor del Dani.
M´he llevat suada i angoixada, seguia estant sola. He baixat a buscar el diari, temia trobar en la alguna tràgica notícia “Cistelleria del Casc Antic crema amb el seu propietari dins”, o “ Un home mata a la seva dona embarassada i després es suïcida. Deixa una carta per a una dona anomenada Ninona”… per sort el diari no portava cap notícia que m´indiqués la mort del Dani. Segurament avui estaria millor, i si el destí no ens jugava cap mala passada no ens retrobaríem més. Per sort, ell no sap on visc. He posat també la ràdio per si la notícia era més recent. Però res. No sé per què m´obsessiono amb aquestes tonteries
He pogut parlar amb en Quim, però poquet. Era a la feina. Diu que està millor, però que m´enyora molt. Que vagi a veure´l. No he gosat explicar-li les meves trobades, ni tampoc com em sentia, no volia molestar-lo, però la seva veu m´ha donat una mica de pau. Ha insistit que truqués a en Robert, i ho he fet. L´he enganxat en mig d´un dinar de feina. M´ha dit que no podia parlar gaire, però que per compensar-me em convidava a sopar el divendres. A les 21 h em recollirà a casa. M´ imagino que serà un sopar ben romàntic. De fet no el conec quasi, però aquest noi crec que arribarà a ser algú especial en la meva vida. M´he passat la resta del dia pensant en el divendres. Pel meu cap han passat tot de boniques possibles històries, i crec que seguiré així el dia fins que em dormi
Aquesta tarda tenia visita al ginecòleg. Una revisió normal i corrent. Però el que no m´esperava, era trobar-me a la sala d´espera una cara coneguda. L´he reconeguda només seure al seu davant. Era ella sí. Era la Marta dels meus malsons. La que sempre intentava matar-me. La dona del Daniel. El cor se m´ha accelerat. Ella mirava una revista. Estava embarassada. Ella deu haver notat la meva mirada perquè ha pujat la vista, però semblava que no em reconegués. Potser m´estava tornant boja. De fet aquella cara només l´havia vist en somnis. I ara la meva ment em feia creure que era la Marta aquella. De fet la noia anava millor vestida que en els somnis, portava els cabells castanys tenyits sense les canes, i no tenia aquella cara esquizofrènica que em perseguia, però pensava que començaria a riure d´aquella manera terrorífica Tenia ganes que em cridessin ja, o que la cridessin a ella. “Marta Coll” han cridat, i era ella. No podia resistir-ho. Allò era més que una coincidència. Però el que m´ha deixat gelada del tot ha estat veure en Daniel. Ell també ha quedat sorprès de la meva presència. “Ninona maca, sabia que et tornaria a veure” i m´ha agafat les mans ben fort mentre li rodolaven llàgrimes. Aquest noi estava pitjor que jo. Li he dit que entrés dins amb la seva dona, o es perdria la visita. Ell sense immutar-se ha segut al meu costat sense deixar-me les mans, i m´ha dit que li era igual, que només somiava amb trobar-me a mi, i que ara que el seu somni era real no em deixaria escapar de nou. Jo estava molt incòmode, no sabia si alçar la veu perquè em deixés estar la mà i entrés amb la seva dona. “Daniel, maco, ella t´espera. Jo sóc un record del passat” Havia de ser forta. Ell em besava les mans, les altres dones ens miraven. Deurien pensar que era la meva parella. Per sort m´han avisat. No teníem el mateix ginecòleg. M´he desfet de les mans del Daniel i l´he dedicat un somriure de comiat. “Espero que tingueu una criatura preciosa. A veure si feu la parelleta” El meu doctor m´ha fet la revisió. Jo de mentres només desitjava no trobar-me a la sortida amb ells. A la sala d´espera no hi eren. He baixat amb l´ascensor. I allà estava ell a la porteria. No sabia què fer per ajudar-lo. Estava obsessionat amb un assumpte de setze anys enrera. Allò no tenia sentit. I a part estava tot allò d´haver-la conegut a ella abans en somnis. Desitjava despertar i que tot fos un malson. Però no, en Daniel era ben real. Volia saber què feia allà, si estava embarassada, de qui? Li he dit que no l´importava, que ell s´havia de preocupar del nen que venia en camí, i no de mi. M´ha dit que ni sabia si era seu, que creia que la seva dona l´enganyava, i que a part des de la tarda que em va retrobar a la cistelleria, només podia pensar en mi. Que es masturbava pensant amb mi, i feia l´amor a la seva dona recordant-me a mi, i el que no em va poder donar aquell maleït dia de la nostra adolescència. Reconeixia que fins i tot era violent amb ella, però que sabia que a ella li agradava, com m´agradaria a mi. Sentir aquelles confessions al mig del carrer em feia quasi desmaiar. Jo volia ajudar al pobre Daniel i deixar-lo desfogar-se, però no sabia si era prudent. A part creia que no resistiria gaire més. I tenia por que aparegués ella amb una pistola i ens matés. Li he preguntat per la Marta, i m´ha dit que era en un taxi camí cap a casa. Això m´ha fet estar menys preocupada, però no sabia com desfer-me d´ell. La veritat és que em feia una mica de por. Sempre podia cridar, algú o altre m´ajudaria. Però què els diria? De moment allò només era un atac psicològic. Clar que cada vegada veia més clar que en Daniel necessitava ajuda d´un especialista, tenia una obsessió malaltisa amb mi. Tot el que deia no tenia sentit després de tants anys sense veure´ns. “Ninona, bonica, deixa´m besar-te, anem a algun lloc més íntim, et donaré tot el sexe que et mereixes” En Daniel volia besar-me, però jo m´he apartat i li he donat una bofetada, per veure si reaccionava. La gent que passava pel carrer ens mirava encuriosida. “ A tu mai et faria mal Ninona meva” deia entre plors. “Dona´m només una oportunitat de tenir-te, una nit” No tenia gens de ganes que em posés ni una mà a sobre. Em feia llàstima, però a l´hora por. Si li donava unes hores de sexe, després voldia repetir i repetir, i no creia tampoc que li fes cap bé. Havia de tenir força i marxar “Deixa´m marxar si us plau. Així no arreglem res. El nostre tren ja va passar.No ploris i ves amb la teva dona, amb la teva família. Ella t´estima. I no pensis més en mi. Si cal ajuda´t per un psicòleg. T´anirà bé” S´ha estirat al terra del carrer plorant, però jo havia de marxar. Per ell, per mi, per la seva dona... No sé si tindrà fàcil remei, però tampoc jo en tinc gaire i vaig tirant. Nomes desitjo no coincidir mai més amb ell. Quan he arribat a casa he trucat impacientment al Quim, però no m´ha agafat el mòbil. Deu estar desfet pobret, i jo li explicaria les meves historietes. No hi ha res pitjor que la mort. Ara una horrorosa idea m´ha vingut al cap. Espero que en Quim no faci cap tonteria. En tot cas no seria culpa meva. Igualment no puc deixar de pensar-hi, però ja tinc prous patiments a sobre. La meva presència l´exalta més. Ara m´haig de concentrar amb en Robert. Demà sí que el trucaré. Potser estic posant masses expectatives en un desconegut, però si no em busco alguna il.lusió no podré seguir
Avui torna a ploure sense parar, i em desespero. Sort que ahir no va ploure, i així vaig fugir una mica de la meva tortura interna. Encara que sigui sola, sortir de casa m´és beneficiós, i poder observar una mica la vida dels altres em distreu. De fet observo només una part d´ella, i la resta me l´imagino, però sempre és més distret que els meus pensaments repetitius sobre l´Igor, el Robert, en Quim, en Dani… o sobre d´altres que no puc ni recordar el seu nom.
Ahir vaig agafar el metro, una cosa ben corrent per a alguna gent, però per a mi tot és diferent, o potser és el que em crec jo. M´agrada agafar la línea 2 del metro, que al ser nova té amplis vestíbuls i grans escales. Ahir en baixar per les escales de l´estació de Passeig de Gràcia vaig sentir com pujaven les notes d´un saxofó interpretant Summertime. Mentre anava baixant les escales, amb aquella música de fons, una sensació de glamour em va anar atrapant, i no vaig poder evitar començar a cantar. Em vaig quedar a mitja escala, com si encara fos una gran diva, i la gent es parava a baix a escoltar-me. Quan va acabar la cançó tothom va començar a aplaudir. I jo saludava exultant al meu públic. El noi del saxofó em somreia des de baix. La gent esperava una altra, però jo vaig continuar baixant les escales per saludar al noi. “Vos sois un angel?” Era argentí i es deia Alberto. Tenia uns ulls ben negres. Portava barba. A mi mai m´han agradat els homes amb barba, però a ell li sentava francament bé. No era molt més alt que jo, que tampoc sóc una torre, però sí que faig el meu metro setanta. Ell volia que cantés alguna cançó més amb ell, i deia que després em convidava a sopar en agraiment. Em vaig deixar convencer pel seu dolç parlar. Realment els argentins són molt melosos, i a mi em feien falta boniques paraules. Vam tornar a repetir el Summertime. Ell tocava molt bé la veritat. De nou una rotllana de gent. I després “ Send in the clowns” . Però jo vaig dir que ja n´hi havia prou. Ell va insistir en anar a prendre una cerveseta. Finalment van ser tres, i després tant si com no em va fer anar a sopar a casa seva. Ell compartia pis amb dos argentins més, però va dir-me que no arribarien fins tard. Va preparar una truita amb blat de moro i pa amb tomàquet, i una altra cervesa. Reiem molt. Estava molt a gust amb ell. Em va dir que feia només sis mesos que estava aquí. Ara treballava de missatger i part de tocar en el metro, de tant en quant actuava amb un grup per alguna sala de Catalunya. Jo quasi no li vaig explicar res de mi. M´agradava més sentir-lo a ell. Parlava d´aquella manera. I fins i tot em va parlar una mica en català i força bé. Això ja em va robar el cor del tot, i entre que no estic acostumada a la cervesa, i les seves paraules carinyoses, em vaig trobar els seus llavis recorrent-me el cos. Jo també el desitjava, i vam anar cap a la seva habitació. M´acariciava primer amb dolçor. Em va anar despullant, i el meu cos anava transformant-se en un volcà de sensacions imparables. Quan vam acabar m´abraçava i amb el so de fons de les seves paraules em vaig adormir. Em vaig despertar passades unes hores suposo. Ell estava junt a mi, i en sentir el meu despertar un altre cop em va fer entrar en el desig, un desig aquest cop salvatge que ens va portar a un esclat irrefrenable. I de nou el cansament ens va tornar a vencer. El següent despertar ha estat menys dolç. Era el so del seu despertador. M´he espantat però ell m´ ha calmat amb els seus petons. “No os asusteis mi angel. Debo ir a trabajar” M´he vestit i en arribar al menjador he trobat un paio en calçotets que ha grunyit “así que vos sois la conchuda que gritaba toda la noche” M´he posat vermella. No m´ha agradat gens aquell home. Era el company de pis de l´Alberto “Linda, mañana pasese por mi cama, prometo pagar por adelantado” Se m´ha ofuscat el cap, he agafat l´abric i el bolso i he corregut escales avall. Aquell cridava “No se vaya mi amor. No se enfade”, però jo no mirava enrera fins arribar al carrer. Estava a Junta de Comerç, havia d´anar a buscar el carrer Hospital. Per la finestra semblava que l´Alberto em cridava, però jo no volia saber res més d´ells. He corregut , he passat pel Romea i fins les Rambles, i un cop allà he entrat en una cafeteria per si de cas intentavem seguir-me. He obert el bolso, per sort estava el moneder i el mòbil. Tenia una trucada perduda a les 22.15. Merda, era el Robert. M´he demanat un cafè amb un rajolí de vodka. Ho necessitava. I un croisant. Un dia era un dia. He anat al lavabo per arreglar-me una mica. He fullejat el diari sense interés. No sabia per què havia marxat tan ràpid. De fer l´Alberto era un noi encantador, i m´havia fet sentir molt bé, però aquell company de pis. He agafat un taxi per anar a casa, tenia por de trobar-los. I un cop a casa m´he banyat per intentar relaxar-me i he tornat a agafar el llit. Per la tarda he dubtat sobre si trucar a en Robert. He segut davant el piano però he acabat al sofà amb l´ampolla de vodka i Casablanca. Volia tornar a plorar i plorar. No sé per què em sento tan malament. Fer l´amor normalment em dóna energies. Es com si xuclés tota l´energia positiva del meu amant. Ells queden cansats, mentre que jo em llevo renovada i plena de vida. Però avui potser hi ha altres factors. La pluja que sento caure a fora repicant els vidres de les finestres. I aquell home horrorós tractant-me de puta. Jo no em sento cap prostituta, si no cobraria no? A part només ho faig amb homes que m´agraden. I si dos persones volen unir-se per donar-se dolçor, companyia parlant el llenguatge del sexe, no hi veig res de dolent. Deu ser bonic trobar una persona per a tota la vida. Jo li seria fidel, almenys això crec. Però de moment no l´he trobada. Jo crec que seria capaç d´entregar el meu amor només a una persona. De fet els mesos que vaig estar amb l´Igor els meus ulls no van fixar-se en ningú més. Però em va deixar. I he tornat a la meva búsqueda per allunyar-me de la solitud, i d´aquesta bogeria mental que em destrueix poc a poc. Potser el Robert és aquest home. Demà el trucaré
El somni de l´angel, aquests dies de tranquilitat amb en Quim. Avui vull recordar aquests meravellosos i dolços dies. Els nostres passejos per Girona i els seus ponts, pel preciós barri jueu O la nit que vam acabar en un karaoke decadent sent les estrelles del local. Com en els vells temps. Van ser uns dies de repetir experiències. D´oblidar-nos del Michel, de l´Igor, el Robert… Estavem només nosaltres. No teniem horari. Anavem al nostre ritme. Tot va ser improvisat. En Quim portava el cotxe, i segons ens semblava paravem Vam estar també a la costa Brava. Per Roses i per Cadaqués. Passejar per les seves platges i els seus carrerons. Prendre´ns la nostra mariscada. A tot li trobavem l´encant. Observavem el paisatge, reiem o de vegades estavem en silenci, però sempre l´un amb altre, i sense patiments. També vam anar una nit a ballar. I vam jugar als dards. Per variar no en vaig acertar quasi cap, i em vaig carregar no sé quantes punxes. I en Quim somreia satisfet de la seva victòria, tot i que ell sap que només em guanya a mi. I també moltes estones de sexe ardent. Coneixiem prou el cos un de l´altre, i a mi em feia gemegar d´una manera que quedarien escandalitzats els veïns de l´hotel.Crec que a part de l´Igor, ningú més ha aconseguit elevar-me en una cadena tan seguida de multiorgasmes que acabo quasi desmaiada. En Quim si em volia picar em deia tot acariciant-me “Ninona meva ets perfecta, llàstima que siguis una dona” Llavors jo l´atacava mossegant-lo o fent-li xuclets al coll fins deixar-li marca, cosa que ell odiava. Es tan agradable fer l´amor amb ell. I com sempre deia “ Sóc un gay atrapat per la dona més maca del món” Potser m´ ho diu perquè no oblidés la seva homosexualitat Però sóc conscient del que hi ha amb en Quim. I no canvio la nostra relació per res del món. Llàstima que aquests dies acabéssin amb aquella desafortunada trucada. Quim, àngel meu, t´estimo. Vine aviat a Barcelona, que aquí ningú em compren.
Crec que no he tingut malsons. Només recordo haver sommiat amb en Quim. Era un angel amb ales. Estava molt maco vestit de blanc, la veritat. Jo treballava en aquella horrible sabateria on havia treballat als setze anys. Era una tarda d´estiu. I el calor era sufocant. La senyora Montserrat, la mestressa de la botiga em feia muntar i desmuntar l´aparador al seu caprici. Jo tenia molta molta calor. Suava sense parar. I llavors apareixia l´ àngel Quim que em salvava de tot allò. M´estenia la seva allargada mà. Jo li donava, i sortiem al carrer per alçar-nos cap al cel davant l´astorada mirada de la bruixa aquella. I com reiem en Quim i jo. Era divertit anar volant per sobre els edificis del vell barri de Gràcia. Podia veure els terrats de totes les cases, i en Quim m´anava explicant qui vivia a cada casa. Hem seguit el vol baixant pel Passeig de Gràcia. Caram, la Pedrera. I allò era la Plaça Catalunya. Amb quina cara ens miraven els coloms. Estaven ben sorpresos. En Quim volava tranquilament, però de cop i volta ens va fer pujar més per jugar entre els núvols de cotó, perquè era realment cotó fluix allò, quina gràcia. Vam seguir el camí de les Rambles. Quin ambient a baix! I Colom, per fi el vaig veure ben proper. El port, i va tumbar cap a la Barceloneta. I un cop a la platja el Quim ens va tornar de peus al terra. I em va dir “Senyoreta, aquí té el mar. Oi que després d´aquest bonic passeig no vol desapareixer dins d´ell?Vostè mateixa, però molta gent la trobariem a faltar” Llavors m´he despertat, i he recordat els meus negres pensaments d´ahir. I ara aquest somni, era com si en Quim em vulgués animar telepàticament des de Brussel.les. M´he pres el dia amb calma, tot i la pluja desesperant de fora. He tocat el piano, he cantat, he mirat una mica la tele (quin fàstic!) També he trucat a en Quim. Estava bé. Diu que haig d´anar a veure´l a Bèlgica, i escapar-nos uns dies per allà a l´aventura. Però no sé, amb el fred que deu fer… Potser més endavant. El cas és que m´alegra que ell estigui millor. I jo també estic molt millor. No sabia si trucar a en Robert, segurament ara em tocava a mi. Ell ja havia trucat. Però prefereixo esperar uns dies. Avui havia el perill que la pluja em trastoqués, i fes qualsevol cosa irreflexivament. Així que potser demà, o la setmana vinent
Un altre cop pluja. Al migdia i especialment a la tarda. El mal temps sempre acaba deprimint-me. Em porta a pensaments foscos, tristos records. M´he tornat a posar al piano fins que aquesta pluja m´ ha fet parar. Plovia molt, i m´imaginava agafant el cotxe, els vidres entelats, molts cotxes a la carretera i quasi sense visibilitat. Anava cap a Arenys o algun poble del Maresme i em posava al mig de la riera. El meu cotxe estava ple de les flors que havia comprat. I jo m´estirava i només havia d´esperar que les aigües em portéssin cap el mar i per fi desapareixia. Em sentia com Ofèlia, que entre flors i aigua mort romànticament. Em semblava una visió dolça , però ben pensat seria massa angoixant. L´aigua anava entrant poc a poc dins el cotxe, i jo intentant xuclar l´oxígen restant per mantenir-me en vida, fins que les aigües salades i amb fang anéssin cobrint-me i entrant també per tots els orificis del meu cos, fins inflar-me com un monstre. I després... Això de somniar desperta és encara pitjor. Una miqueta de vodka per animar-me. Què faria jo visquent en un país fred i de clima plujós?No ho resistiria.
Volia trucar al Robert, però amb el dia que portava no m´he atrevit. M´he dedicat a mirar per la finestra com una voyeur. Mirant la pluja, mirant el terra mullat, la gent passar... fins que he deixat la ment com en blanc, i m´he despertat plorant al terra, tremolant de fred.
Demà haig de tornar a contactar amb la realitat. Trucaré a en Robert, o si no aniré al cinema o al teatre, o on sigui, encara que hi vagi sola. Tinc massa orgull per trucar els antics coneguts després de tant temps. I menys a la meva amiga l´optimista. Amb ella no és orgull, amb ella és perquè tinc por que llegeixi la veritat del seu matrimoni en la meva cara. Res, sortiré i em divertiré que és dissabte. Clar que per a mi tots els dies són iguals. Sóc un paràsit social que viu de la mort de la seva família. Sí, gràcies a la carretera i les assegurances de vida, així em trobo. Potser si treballés quaranta hores a la setmana o més, tindria menys temps per pensar... De fet no sempre he estat un paràsit. Va haver-hi uns anys que aquells diners em van servir per començar la meva vida artística. Però després de l´Igor m´he tornat un zero a l´esquerra. Una vergonya social. De fet a mi la societat m´és igual, o almenys això crec. Em salto bastantes normes del que es considerat correcte. Però és tan relatiu discernir entre el correcte i el no correcte. Jo, això sí, he procurat no fer mal a ningú. Clar que de vegades fereixes a la gent sense adonar- te´n, però jo pateixo. No he estat mai una insensible, oi què no? La meva vida és un desastre. Potser hauria de quedar-me aquí tancada per no fer mal a ningú més, per no arrossegar-los al meu pou fosc. No hauria de trucar a en Robert. Només em puc permetre amants d´una nit, que no tinguin temps a enamorar-se de mi, ni els pugui impregnar la meva trista amargor. O qui sap si hauria de buscar l´Igor. Es la meva única sortida? El meu crani és un volcà a punt d´esclatar. Tinc por d´anar sola al llit i passar una nit de malsons. Tinc por de sortir al carrer. Tinc por a tot. Fins i tot jo mateixa em faig por.
Avui m´he llevat amb prou humor per trucar al tècnic de la nevera i fer neteja d´aquest espant de casa. L´olor de carn descongelada no me la treia de sobre ni obrint finestres, ni amb lleixiu. Era com l´olor de la mort que em persegueix. Com si tots els morts vulguéssin endur-me amb ells. No penso en la mort com una cosa dolça. De fet m´esgarrifa només pensar en la meva desintegració. Com si ara no estés quasi com morta, buida d´alegries. Però en alguns moments encara sóc capaç de sentir-me viva, i veure la vida amb colors vius, encara que cada cop sóc més conscients, que nosaltres, cada persona hem de ser els encarregats de pintar el nostre propi paisatge, escollir els colors, i si no trobem els que ens agraden, anar-los a buscar. Si ens quedem en un racó ofegats, el vent i la pluja esborraran l´alegria del nostre propi paisatge. He pensat en posar flors a casa. A mi m´agraden molt, encara que la seva vida sigui efímera. Potser tan efímera com la meva vida, que va i ve a dies. Però havia d´esperar al tècnic, que miraculosament han dit que vindrien cap a la una del matí. Evidentment a les tres encara no havien vingut, i quan he trucat m´han dit que passaria cap quarts de cinc, que han estat les cinc. I res, que la nevera no té solució. Una fuita de gas interna. I això que no tenia ni un any. Aquesta és la meva trista sort. Però si ho miro de la banda positiva, estrenaré nevera de nou, perquè demà em portaran una nova.
Al migdia he trucat al Quim. Estava més sencer del que em pensava. Com sempre tot eren bones paraules cap a mi. M´ha dit que millor que no hagués anat, perquè no hagués pogut estar per mi. I que sorprenentment la germana del Michel l´havia deixat llegir unes paraules en la cerimònia. S´havia disculpat per tot, sabia que havia estat injusta.Ara ell estava més tranquil. Aquesta nit la passarà en el pis d´ell. Li deixen un parell de setmanes perquè pugui acomiadar-se dels records com ell vulgui. Després desmuntaran el pis. La germana està força afectada també. En Quim m´ha dit que pensa seguir treballant a Brusel.les, que finalment ha cregut que serà el millor. Jo m´havia fet la il.lusió que tornaria a viure a Barcelona, però suposo que ja s´ha arrelat a aquella ciutat. Igualment anirà venint per veure´m. I ens hem promès mantenir el contacte telefònic. Vol que truqui al Robert, diu que sembla un home de seny. No sé llavors si em convé. O millor dit, no sé si aguantaria una persona com jo…. El cas és que en Quim se´n sortirà sense el Michel. Li costarà, però ho farà. Ara només falta que jo també pugui sortir.
Ha plogut quan marxava el tècnic de la nevera, però jo necessitava posar flors. Així que tot i la meva fòbia a la pluja, he agafat el paraigües i cap a la floristeria. M´he mullat bastant, però he aconseguit un preciós ram de roses vermelles i un altre de margarides blanques. Les roses perquè em tornin l´amor a la vida, perquè em recordin que encara puc sentir passions, i sortir de la monotonia de la solitud i el vodka. Les margarides blanques per retrobar la puresa i la innocència. Per tornar-me a sentir la nena feliç que jugava a nines, i la seva mare la cridava com Ninona, Ninona. Potser ara que pateixo tant, des d´algun lloc ma mare també em crida per donar-me esperances. No els agradaria veure´m d´aquesta manera. Un boig del volant els va privar de la vida a ells. No és just que jo mateixa em privi d´ella. Ara aniré a tocar el piano, a veure si encara me´n recordo.Mai he estat una concertista privilegiada, però haig d´aconseguir defendrem de nou. I després cantaré. Haig de tornar a la vida. I qui sap si fins i tot trucaré a en Robert. Ja ho veurem. Ja no plou.
Em sento fatal, pitjor que mai. No he estat capaç ni d´anar a fer costat al Quim, encara que ell estigui amb altres amics d´allà, hauria d´haver anat. Però no suporto els enterraments, i sóc tant egoista que he preferit quedar-me aquí abandonant a unes poques de les persones que m´estimen per com sóc. Ho haviem estat passant tan bé aquests dies. Han estat fantàstics, una evasió de tot. Amb el cotxe del Quim per aquí i per allà, sense rumb, improvisant al moment… Pensar en això em fa recordar de nou al Quim. Ell ho entendrà que no vagi, però no tinc cap justificació. Em veia tot el viatge en avió vomitant al lavabo, i després plorant a l´enterrament, sent una càrrega més pel Quim. Encara hagués caigut rodona pels terres. Estic en un estat deplorable, la veritat. I la meva casa igual. Se m´ha espatllat la nevera, i fins ara mateix no he estat capaç de llençar tot a les escombraries. El suc regalimant del congelador, em feia pensar en sang. M´he adormiscat a estones i tot han estat malsons. Tinc els calaixons de la nevera a la banyera amb lleixiu. Encara m´intoxicaré. Em feia por baixar amb escombraries al carrer i tornar-me a trobar a aquells desgraciats. Com si haguéssin d´estar-me esperant. Estic desesperada. Això és un turment. No sé quin sentit donar a la meva vida.
El diumenge em va trucar en Robert quan erem a Girona, a l´habitació de l´hotel. Vaig mentir. Només a mitges. Li vaig dir que estava consolant a una amiga amb bastant problemes, quan realment en aquells moments en Quim consolava el meu cos en una habitació amb olor a hores de sexe. Podria trucar demà al Robert perquè potser aquella nit màgica al Llantiol amb Sondheim pot portar a alguna cosa més. Però ni tinc forces ni per quedar amb ell. Ara mateix no vull buscar cap ilusió a la meva vida. Només sento dolor i malestar. Si morís ningú em ploraria. Bé, el Quim sí. I suposo que les tietes. No puc disgutar més al Quim.Haig de resistir No em vull autocompadir. Pitjor està en Quim que mai més podrà estar amb el seu estimat. Jo només sóc una noia abandonada com moltes altres. Intentaré dormir. Potser encara arribaria demà a Brusel.les. Qui sap. El cap em dóna voltes, i no em queda vodka ni tabac. Un bany m´aniria bé, però estan els maleits calaixons del congelador. Crec que demà hauria de trucar a un tècnic per la nevera. Aniré al llit i intentaré pensar en alguna cosa bona. M´imaginaré que l´Igor és el meu costat abraçant-me, i sentiré l´escalfor del seu cos contra el meu mentres m´acaricia com sempre feia perquè em dormís
Acabem de tornar farà una horeta. Ho hem passat molt bé, fins que la realitat ens ha despertat cruelment del nostre somni. De fet era una realitat anunciada. Aquesta nit ha mort el Michel. Quan l´han trucat aquest matí, en Quim ha començat a plorar i després a donar cops a les parets, a tirar tot pel terra. M´ha fet por. He intentat calmar-lo. Ell m´ha abraçat tant fort que quasi no podia ni respirar. Passada una hora ha dit que havia de marxar cap a Brusel.les. A mi no em deixa acompanyar-lo, diu que ja he patit prou. Però ja ho veurem, no puc suportar estar aquí sola de nou, sabent que ell està destroçat a Bèlgica. Hem tornat cap Barcelona. He decidit agafar jo el cotxe, tot i que feia temps que no conduia perquè el veia massa excitat. Ha agafat les coses de casa meva i ha marxat en taxi cap a l´aeroport. Jo ara que estic sola també ploro. No puc més. M´he pres dos vodkas però no m´ajuden gens. Haig de fer alguna cosa
Ahir va arribar en Quim. Jo em vaig passar el dia preparant-me per a l´ocasió. Havia d´aprofitar que tenia una il.lusió per tornar a mirar endavant. Deixar la meva solitud uns dies, i estar en companyia d´algú de veritat, que m´estima com sóc, que no m´utilitzarà.
Vaig anar a la perruqueria, em vaig fer una neteja de cutis. Vaig anar a comprar els millors formatges que tant ens agradaven, uns quants ibèrics, pa , bon vi. Vaig parar la taula perquè quedés tot ben bonic, i vaig encendre unes espelmetes. Ell era dels que sabia apreciar tots els detallets.Estava tan contenta de tenir-lo amb mi uns dies.
En Quim va arribar a casa meva vora les 10 h de la nit. Venia directe de l´aeroport amb les maletes. Ell a Barcelona ja no tenia el pis de lloguer. Quan venia anava a casa els pares, o de sa germana, o a la meva, o si volia més independència, com els últims cops que venia amb en Michel, d´hotel. Ens vam abraçar ben fort només obrir la porta. “Ninona meva, com et trobo a faltar” Però no era només la il.lusió per retrobar-nos, tenia una mirada trista i absent. Potser jo ho estava passant malament, però ell estava encara pitjor. No em podia enganyar, ni callar. Feia cinc dies que el Michel, la seva parella, estava en coma per un accident de tràfic. Quin horror! No hi havia cap mena d´esperança per a ell. Tenia lesions cerebrals i el cos migdesfet. En Quim plorava i tremolava. Ja portaven dos anys junts, tenien les seves baralles, però en Quim que creia que per fi havia trobat l´estabilitat, i ara això... A sobre en Quim ara no era ningú. Aquesta és una de les “ventatges” de ser gay. Els pares del Michel, ja de setanta i pico anys no sabien de la seva homosexualitat, però la seva germana sí, i em principi tenien bones relacions, però havia deixat en Quim de banda. Només el primer dia el va deixar entrar a veure´l a l´hospital. A part, li va fer tornar les claus del pis del Michel, i el va amenaçar en denunciar-lo si trepitjava el pis. Ells dos no vivien junts, però anaven canviant alternant els dos pisos segons els dies. En Quim estava desfet, i amb raó. A part del cop de la pèrdua del Michel, la reacció de la germana encara li havia fet més mal. Em deia que li agradaria anar ni que fos un parell de dies a aquell pis on tants bons moments havien passat, i poder-se acomiadar tranquilament dels seus records amb en Michel. No volia res, només una mica de respecte. Jo no sabia què dir-li, només podia anar-lo acariciant, i plorar amb ell. La carretera s´enduia el Quim igual que ho havia fet amb la meva família. En Quim sabia que estava reobrint la meva ferida. Ell va ser qui em va donar les forces per seguir vivint quan tenia dinou anys, i va passar allò. Jo havia esborrat de la meva ment aquell dia. Aquell dia i tot el que podia recordar-m´ho dels anys anteriors. Era com si mai hagués tingut pares o germana, com si sempre hagués estat sola a la vida, amb l´única família de la meva tieta d´Amèrica (la germana de ma mare, que des de que jo vaig néixer ja vivia allà amb el seu marit). I després tenia a la tia Maria per part del meu pare, una tieta d´ell soltera que s´estava consumint en una residència de Premià. I encara que no erem de la mateixa sang, podria dir que en Quim era com un germà
Ni el vi ni el formatge ens van alegrar la nit. Teniem massa dolor a dins. En Quim volia que l´animés, que li expliqués com m´anava tot. No sabia si era prudent explicar-li la meva situació, però vaig començar amb la desaparició de l´Igor, per seguir amb el meu desencís de viure, les meves fugides en el vodka.... fins acabar amb el Robert que no trucava. En Quim deia que per què no l´havia trucat, o havia anat a Brusel.les a veure´l, que sabia que sempre podia comptar amb ell, i que no volia que patís sola.
Va ser una nit de les més tristes de la meva vida. Totes les portes tancades i sense possibilitats d´obri-les aparentment. Hem dormit moltes hores en el nostre mar de llàgrimes, abraçats com si no vulguéssim que res ens fes tornar a la cruel realitat.
Ara l´he fet anar a veure a la seva germana i als nebodets. Ell que tenia família l´havia de cuidar. La vida segueix. Es tracta de buscar les petites alegries, com diu la meva amiga l´optimista.
Aquest vespre sortirem. Si ens quedem a casa ens enfonsarem.Va ser un miracle que ahir no bebés vodka, clar que el vi ens va deixar també tocadets
Si segueix fent bon temps, demà sortirem a passar uns dies a fora. Es el que necessitem. Qui sap si la Costa Brava, o al Montseny, o... Aniré improvisant. Començaré pensant en aquesta nit. I per cert, en Robert segueix sense trucar
Avui era un altre dia d´espera. Podia tornar a provar d´agafar un tren per distreure´m, o passejar, però no tenia ganes de res. Només era qüestió de deixar passar el temps. Al final m´he decidit a baixar, però només a l´estanc. No he observat res ni he intentat distreure´m. He tornat a casa, i m´he dedicat a fumar i beure. De fons, per martiritzar-me m´he posat alguna gravació meva, per sentir-me cantar com mai ho tornaré a fer. Suposo que algun dia hauré de buscar-me alguna feina de nou, tinc encara diners per permetre´m una temporada sabàtica, però algun dia s´acabarien i hauria de pensar què fer. Sempre estava l´opció de llogar una habitació. I tornar a fer correccions de llibres de música per editorials. Però avui no tenia ganes de pensar-hi. Era un dia per deprimir-se. A mitja tarda ha sonat el mòbil. Un número desconegut! Seria en Robert? El cor em bategava amb força. “Hola Ninona, no puc creure que agafis el mòbil. Deu ser que telepàticament has intuit que era urgent” Aquella veu no era del Robert, era en Quim. El tenia oblidat pobret. Ell seguia parlant com sempre. “ Tens alguna cosa a fer aquesta setmana?” He pensat que m´agradaria tenir alguna cosa a fer amb el Robert, però no ho semblava. El cas és que el Quim s´ha agafat uns dies lliures i arriba demà des de Brusel.les, i ja vol quedar per anar a sopar. En Quim, el meu millor amic. Jo també tinc moltes ganes de veure´l. L´últim cop que va venir només vam quedar un dia els dos solets. Vam quedar un altre perquè ell conegués l´Igor, i ell em va presentar el Michael, el seu últim novio. No sé si encara deuen estar junts. En tot cas, en Quim venia sol. L´ niria a buscar a l´aeroport, però fa mesos que no condueixo. Em fa una mica de por. I amb tot vodka al cos. Ara mateix em costa escriure. No tinc gaires forces, i mira que pel meu cap estant passant molts dels moments que he viscut amb el Quim. Ens vam conéixer en un curset de teatre quan encara feia batxillerat. A mi em va atraure de seguida aquell atractiu noi. Ja havia superat el trauma de la meva primera experiència amb en Dani , i no havia noi que es resistís als meus tendres encants. El Quim i jo ens vam fer inseparables, però no entenia per què no s´acabava de llençar, fins que un dia em va confesar la seva homosexualitat. Vaig passar una temporada en que em dedicava a intentar donar-li gelos, quan de fet a ell li era igual. Ell deia que m´estimava com una germana o més, i que l´únic que el feia patir era veure´m unida a nois que no em feien feliç. Van haver de passar almenys un parell d´anys perquè jo me´n adonés que la meva relació amb ell era a la millor que es podia aspirar. Mai trobaria tant afecte, carinyo, comprensió com amb ell. En canvi, amb els seus idilis de vegades era cruel. No expressament. Però era inestable com jo en els temes amorosos, i a part tenia els desitjos de la companyia de parella i de llibertat que es contraposaven. Per això la nostra relació era la ideal. Sense sexe, això sí. Però ens compreniem i ens comprenem encara tant bé. Ens podem llegir el pensament amb una mirada, una ganyota, un somriure… Hi havia temporades en que sempre que podiem ens passavem les hores junts. Ell va anar a la universitat i no va continuar amb la vida bohemia com jo, però la nostra unió no la podia trencar ningú. Alguna gent fins i tot es pensava que manteniem alguna relació secreta, però no era el cas.Fins i tot algunes de les nostres parelles no podien entendre aquella relació. Molts anys de contacte quasi diari, ni que fos per telèfon. Molts moments a recordar. Escapades de cap de setmana, visites a molts restaurants, era el nostre esport preferit anar a provar nous llocs, nous plats. Clar que si voliem animar-nos un dia trist, el millor era un sopar amb un bon vi negre, patés i formatges. Ell era el meu crític més sincer quan era dalt l´escenari. Ens escoltavem les penes, normalment amoroses.Viviem molts moments del dia a dia. Teniem potser una relació gaire bé malaltisa. Erem massa dependents un de l´altre, i després fugiem d´altres relacions. Seriem un cas d´estudi psicològic suposo. Va ser un cop dur per a mi quan em va dir fa sis anys que marxava a treballar a Brusel.les, però que necessitava un canvi, que Barcelona l´estava ofegant. Deia que l´únic que el retenia a Barcelona era jo, però que necessitava marxar. Encara ho recordo.Va venir a casa meva. Venia a sopar. No era un sopar especial. Era com altres dies que ens haviem trucat per sopar junts. Em va fer seure al sofà només arribar, i va començar a dir-m´ho. Vam acabar plorant abraçats sense parar. Ell volia consolar-me, però no podia. I llavors va ser quan em va començar a besar als llavis. Vaig deixar de plorar. “Ninona, bonica, tinc ganes d´estar amb tu d´una altra manera, si tu vols clar. Pensaràs que sóc un gay ben estrany, i el cert es que només he estat amb una noia i bastant malament una vegada, però crec que amb serà especial” Vaig pensar que era com trencar el nostre pacte d´eterna amistat, però a mi també em venia de gust. No podia seguir quieteta amb les carícies que m´estava fent. I aquella nit no vam sopar. Vam fer l´amor com bojos, perquè en Quim i jo ens estimavem i ens estimem molt. Va ser una nit molt bonica. Vam seguir quedant les dues setmanes abans de marxar, però fins l´última nit no vam tornar a repetir. Es el secret de la nostra relació, molt amor, i llibertat, però a l´hora compromís. Es difícil d´explicar. Però les nostres ocasionals trobades sexuals crec que han fet que la nostra estimació augmentés.En aquests anys jo només he anat un parell de vegades a veure´l a Brusel.les. Ell ha anat venint per Barcelona, i llavors ens tornavem a fer inseparables aquells dies. No sempre acabavem unint els nostros cossos. Depenia també de les nostres altres relacions. Però el viure en diferents païssos ha fet que sabem menys de les nostres vides. I ultimament la veritat, jo estic tan desencantada, que no volia donar-li més mals de cap. A ell tampoc li anava gaire bé amb el Michael, aquestes eren les seves últimes notícies. Així que un per l´altre. Però demà el tornaré a veure. Crec que aquests sis dies que està aquí només viuré per ell. Ja pot trucar el Robert, que haurà d´esperar uns dies. Estic per proposar-li al Quim de marxar uns dies fora, i fugir de la ciutat, i de la meva casa.
El Robert però no ha trucat, encara podia fer-ho, però va ser només un miratge en el meu fosc món. Sort que demà arriba en Quim per retornar-me a la vida
Avui he passat una nit fatal, d´aquelles que et lleves mil vegades i no hi ha manera de descansar. Tots els sorolls em molestaven, i donava voltes intentant trobar la posició adequada, però no era cap. Al final m´he llevat molt més d´hora de l´habitual. He mirat el mòbil, i cap missatge ni res. Havia de buscar-me alguna activitat per deixar de pensar en en Robert. M´he dutxat i m´he maquillat a consciència, d´una manera natural, però tapant les horribles ulleres que portava. Dubtava en com vestir-me, si pensava sortir, havia d´estar preparada per a una cita urgent amb en Robert. No acabava de sentir-me prou atractiva amb res. Tampoc era qüestió d´anar massa arreglada, però havia de trobar un modelet que el captivés. Al final he sortit de casa. No podia quedar-me ofegada en els meus pensaments de nou. No sé com m´he trobat pujada a un tren amb destinació Granollers. Un cop en el vagó he patit fins Sant Andreu Comptal pel tema de la cobertura. Però ell no havia trucat. Montcada i Reixach, La Llagosta, Mollet- Sant Fost. I allà he baixat. Tampoc sé per què. No era cap lloc especial, però ja n´ he tingut prou de tren. He sortit de l ´estació, i he vist que estava com a les afores. He tirat a la dreta una mica, però de seguida he decidit agafar el carrer Berenguer III. He pensat que no coneixia a cap home que es digués Berenguer, això podia ser un bon senyal. Pensanat-ho ara, la decisió no tenia res d´especial, però de vegades faig aquesta mena de raonaments sense sentit, com si els noms dels carrers vulguéssin dir alguna cosa, o si veure un cotxe amb tots els números de la matricula igual portés bona sort, o ... tant se val ,semblava que aquell carrer em duria cap al centre. El carrer no era especialment lleig ni bonic. Estava animat pel soroll dels nens que sortien d´una escola. Era l´hora de dinar. He seguit caminant fins trobar-me a la Rambla. De fet pretenia passejar per un lloc diferent per observar i distreure´m, però al final he acabat de nou passejant sense rumb amb el cap fixat amb en Robert. Què deuria estar fent en aquells moments? Estaria treballant? Tindria alguna reunió? Es preparia per a un dinar de compromís amb alguna bonica clienta? Només desitjava que sonés el maleit mòbil, i em trobava passejant per uns carrers desconeguts, com si això servís d´alguna cosa. He tornat cap a l´estació just en el moment en que ha marxat el meu tren. Ara em tocava esperar mitja hora en aquella estació que no tenia res d´interessant. No em venia de gust estar al bar de l´estació. He tornat al carrer. Just al davant de l´estació hi havia un bar. He entrat, però no millorava gaire respecte el de l´estació. He segut a un taburet de la barra. Les taules eren plenes d´homes treballadors fent el menú. A la barra algun feia un entrepà, altres cafès. Tots em miraven clar. No crec que fos pel meu encant. Segur que haguéssin mirat a qualsevol mena de dona. A part amb la gorra que m´havia plantat i les ulleres de sol, poc de mi es veia. He demanat un tallat. No tenia ganes de menjar, i menys allà. He agafat el diari, i he decidit deixar que em veiéssin els ulls, més que res per poder llegir. Dos de la barra parlaven amb el cambrer sobre les eleccions. Es veu que el tema té més interés que el futbol. Em miraven per incloure´m a la conversa. Jo en aquells moments l´únic que volia era que em truqués el Robert, però he acabat parlant amb ells, era una distracció i una manera de deixar d´estar sola per uns minuts. Als homes els podia veure encantats de parlar amb mi, la noia misteriosa del barret, ho sabia. Jo tornava a somriure, i fer aquella caiguda d´ulls que tant èxit m´ha donat sempre. Sóc una coqueta incorregible, ho confeso. Un dels homes , el que portava barba m´ha ofert una cigarreta. Feia uns quatre anys que no fumava, però avui em venia molt de gust. I me l´he fumat. He agafat poc fum. El primer contacte del tabac amb la meva gola ha estat aspre, tot i que quasi no he xuclat la cigarreta, però a mesura que anava consumint la cigarreta, retornaven a la meva ment els antics plaers del tabac, que junt amb els glopets del tallat, em feien sentir molt millor. S´ha anat animant la conversa. M´ he inventat una història que els ha encantat. Els he dit que era periodista, i que ara estava escribint un llibre basat en entrevistes i fets reals sobre la infidelitat masculina i femenina a Catalunya. Els ha encantat pensar que podien sortir en el meu llibre, sempre que fos de manera anònima. No sé per què m´he inventat això, però trobo que ha estat una mentida pietosa perquè ells ho han passat la mar de bé. No han trigat a explicar-me els cops que havien posat banyes a les seves dones amb detalls, i comentaris que podrien semblar barroers, però en aquells moments tot era divertit . El de la barba vinga a convidar-me a fumar, i l´altre, el calb amb ulleres, a pagar rondes de xupitos. Ells els prenien de wisky, i jo de vodka. Com reiem. Evidentment he perdut el tren. El calb amb ulleres ha acabat posant-me la mà a la cuixa, però li he dit que jo no podia interactuar amb els entrevistats, que no era ètic. A les 16.30, m´han abandonat. Es veu que el calb tenia un taller a la vora, que feia estona que havia d´obrir. El de la barba era el seu empleat. Volien que anés al taller per seguir amb la conversa, i ensenyar-me l´habitacioneta on el calb fornicava amb la seva amant. Però he cregut que ja n´hi havia prou. A part el record del Robert que no trucava m´ha tornat al cap. He agafat el tren de nou. He agrait la bona estona que m´havien fet passar aquell parell. Després tot ha estat pensar de nou en els meus desenganys amorosos. I avui tampoc ha trucat. Potser podia trucar jo, però el meu orgull sempre m´ha dominat. I si en Robert no trucava podia buscar-me a qualsevol altre. Clar que quantes nits em duraria.
Ara mateix em fumaria una cigarreta, o dues, o tot un paquet, però no tinc tabac. Prop de casa hi ha una benzinera oberta de nits, però la veritat em fa por trobar-me als nois de les claus del contenidor o qualsevol altra mena de desaprensiu. Es una sort perquè no sé si em veig amb cor de lluitar contra el tabac, el vodka, el desamor...Serà millor intentar dormir. Potser demà rebo l´esperada trucada.
Avui he estat tot el dia pendent del telèfon com una adolescent. Quan em trucaria el Robert? Potser esperava a mitjans de setmana per quedar pel cap de setmana. Però jo estic impacient. Necessito veure´l de nou, i creure que tot plegat no és un somni, que no és una irrealitat que el meu subsconcient ha creat per fer.me sortir el pou. No tinc espera, m´agradaria que les coses anéssin ràpid. Voldria que el temps corrés esbojarradament fins el dia en que aquell maleit Robert em tornés a trucar. Si es que truca clar. Potser em va acompanyar a casa per llàstima. Em deuria veure plorant tota l´estona, dèbil, i… Quina inseguretat! Això abans no em passava. Sempre he estat una mena de femme fatale en el fons. I ara, com m´haig de veure! Tot el dia pendent d´una trucada de mòbil. Potser després quedavem, i tot xerrant descubria que era una persona repugnant . Però no ho semblava, i jo normalment encerto a primera vista, o almenys abans. No sé què prefereixo, pensar en per què va desapareixer l´Igor i que mai hi haurà algú com ell, o aquesta espera ansiosa per retrobar en Robert, el tendre noi que em consolava ahir. Tampoc han passat tantes hores. Però ell ni truca, ni m´envia un missatge, ni res de res. Es deu haver oblidat de mi. O em recorda massa bé, i per això no truca. Potser l´hauria d´haver fet pujar a casa, i donar-li motius per tornar a trucar. Hi ha homes que si no veuen les coses fàcils ho deixen estar. En canvi d´altres, quan més te´ls vols treure de sobre, ells més insisteixen. No els acabaré d´entendre mai. Això és el tòpic vulgar entre els dos sexes, i potser la realitat és que tota la gent té un món interior especial, i no és qüestió de generalitzar entre homes i dones. Estic segura que moltes noies tampoc entendrien la meva manera d´actuar. Fins i tot jo tampoc m´acabo d´entendre ni sóc capaç de preveure el que puc acabar fent.
He fet la taula de tai-chi per intentar calmar-me, però estava molt desconcentrada. Quasi no era capaç de mantenir l´equilibri. L´ampolla de vodka semblava que em cridés, però avui no pensava tastar-lo. M´he fet el propòsit de beure´n poquet, i no cada dia. Només en ocasions especials.
He pensat en anar al cinema, així passejaria i em distreuria. Però no volia apagar el mòbil. Volia contestar-li a la primera, i forçar una trobada avui mateix. Primer pensava en dir-li d´anar a dinar, després a fer un cafè, després a sopar…. i les hores han anat passat. Així m´he distret imaginant on podriem anar a dinar. Potser a un restaurant a la Barceloneta? No volia anar a cap lloc ple de gent de despatxos amb un menú estipulat. També he pensat que la seva feina potser no li permetria gaire estona per dinar. De fet no sabia de què treballava. Seria psicòleg i per això havia sabut com tractar-me? Seria propietari d´ una galeria d´art? Un noi que li agradava la pintura, la música, el teatre… O potser era periodista, i estava ahir al Llantiol per fer alguna crítica de l´espectacle, qui sap , tenia una veu molt maca, potser fins i tot treballava a la ràdio… Quines ganes tinc de saber més d´ell, però sobretot el que em moro de ganes és de veure´l, i sentir la calidesa de la seva mirada, i que em faci sentir especial de nou.
A hores d´ara avui ja no trucarà, hauré d´esperar a demà
Després del dia ploraner i cassolà que vaig tenir dissabte, avui he decidit sortir al carrer i passejar. Potser trobaria algú interessant amb qui parlar i oblidar. Deixaria de veure només les parets de les meva casa. Si més no crearia nous records, encara que fossin només records de la gent que passejava per la ciutat. Agafar noves energies, carregar-me de l´ambient de diumenge. Però anant pel carrer he copsat que era un diumenge diferent, no era el típic diumenge on la gent passejava per gaudir de les últimes hores del cap de setmana, altres es disposaven a anar al cinema o al teatre o al Liceu, no era el diumenge típic on els adolescents anaven a la discoteca, i les senyores lluien del bracet del seu marit el seu últim modelet, era un diumenge marcat per les eleccions, la tristesa per les víctimes de l´atemptat, la indignació de la gent per la desinformació i manipulació sobre el tema. Volent fugir d´aquesta realitat que encara em trencava més per dins, m´he trobat de nou amb el cap pensant en el meu Igor, i els meus peus pel carrer carrer Hospital. En aquella zona, Barcelona agafa un color diferent, és com si et trasl.ladéssis a un altre país per un ràpid tunel. Els carrers són plens d´homes àrabs que passegen, o en grups xerren als portals, que miren a les noies del país de dalt a baix. Alguns vestits amb la roba dels seus païssos.Tendes i bars de gent d´altres nacionalitats. He arribat a la Rambla del Raval. I llavors he recordat el Llantiol. Quin teatret més bonic. Sempre he pensat que era una joieta a mantenir dins Barcelona. M´he acostat fins al carrer Riereta, sempre m´havia fet gràcia aquest nom. I allà estaven les seves llums convidant-te a entrar. Feia temps que no hi anava. Havia un grupet de gent a la porta i sense pensar-ho m´he acostat somrient a un grupet, i m´he dirigit a un dels nois, clar. Avui pensava permetre que el món gaudís de la meva presència alegre i seductora. Sóc una artista i per tant podia amagar la meva amargor. Li he preguntat al noi què feien. Amb tota mena de detalls m´ha explicat sobre que anava l´espectacle, i ha insistit que estava molt bé. He pensat que coneixia a algun dels actors, i per això tanta propaganda.L´altra possibilitat era que li interessés jo, però sempre s´ha d´optar per la pitjor possibilitat. Tanta entrega en el seu discurs sobre l´obra es mereixia un premi. A part, tot eren cançons de Sondheim, que a mi m´agrada força, així que he decidit quedar-me. Ell seguia parlant-me. M´ha dit que seiés amb ell i els seus amics. Els he mirat. Eren tres.Un noi i una noia que semblaven parella.El tercer podia ser la parella del que parlava amb mi. El noi es deia Robert. M´ha presentat als amics, que han semblat encantats que em quedés amb ells. El tercer em somreia, i m´ha semblat que no era la parella del Robert. Hem entrat al Llantiol. M´ha fet tanta il.lusió entrar-hi de nou. Hem segut a una de les tauletes de primera fila. La noia ha començat a donar-me conversa i fer-me preguntes. Jo no tenia ganes d´explicar la meva vida, així que he fugit cap a la barra. El Robert m´ha seguit, ha dit que portariem les begudes per a tots. Confesaré que no he pogut estar-me de demanar-me un vodka. Potser no era una bona idea, però ha estat impulsiu i irracional. Però només per un pensava que no passaria res. A part el Robert m´estava posant nerviosa. Feia temps que no em passava una cosa així. Normalment no era jo la que desviava la mirada als homes, eren ells que no podien aguantar la mirada electritzant dels meus ulls blaus. Però aquell Robert tenia uns ulls blaus que em perdien. En Robert ha insistit en convidar-me, i jo he acceptat. Hem anat a la taula, i per sort han fet fosc i m´he lliurat de les preguntes de la noia. Han començat al piano amb un tema de Follies, i a mi ja se m´han humitejat els ulls.I a mida que anava avançant l´espectacle cada cop estava més i més emocionada. I seguint el meu dia ploraner d´ahir, he començat a sentir el gust de les meves llàgrimes salades rodolant per les meves galtes. Era un espectacle molt íntim.Només un piano i la veu de la noia interpretant cançons d´amor i desamor. Entre cançó i cançó uns textos que feien aturar una mica les meves llàgrimes. Tampoc totes les cançons eren dramàtiques, però jo estic tant tova, que ja tot em feia plorar.
En Robert semblava disfrutar molt de l´espectacle.Semblava conéixer totes les cançons. En el Every day a little death de « A little night music » s´ha girat cap a mi. Amb la seva mà ha eixugat amb tendresa les meves llàgrimes mentre somreia, després ha agafat les meves mans fredes i me les ha escalfar amb les seves. Em feia sentir bé en Robert, encara que de tant en quant tornava a plorar. Quan he sentit els primers acords del Send in the clowns la meva plorera ha tornat a fer-se més evident. En Robert m´ha acaronat el cap, i me´l ha fet recolzar a les seves espatlles. Allò m´ha fet calmar una miqueta. Però és que aquella cançó em feia recordar tot el meu patetisme dels darrers temps. Però encara no estava perduda . Un desconegut anomenat Robert tocava els meus cabells , i com deia l´última cançó de l´espectacle “Sentir-se viu”, i jo encara em sentia viva, ni que fos per plorar.
Acabat l´espectacle he anat al lavabo per mirar si tenia els ulls massa vermells. Amb el meu maquillatge d´emergència he aconseguit ser de nou l´atractiva Ninotchka. Fora el lavabo m´esperava en Robert sol. M´ha dit que els seus amics tenien pressa i havien marxat. Que ell m´esperava per si no tenia com tornar a casa. M´ ha demanat si volia anar a sopar alguna cosa o prendre alguna coseta. No eren encara dos quarts d´onze. Jo tenia ganes d´estar una estoneta més amb ell, però no volia trencar la màgia dels moments que haviem viscut al Llantiol. Li he dit que estava bastant cansada i que matinava al dia següent, cosa que era mentida, però no tenia millor excusa. Hem anat cap el seu cotxe. Ell pel camí em parlava amb entusiasme de l´espectacle. Jo només somreia , tot i que ell conduint poc podia mirar-me. I hem arribat a la porta de casa meva. Ha parat el motor del cotxe. M´ha dit que tenia moltes ganes de poder-me conéixer millor. M´ha dit que no sabia si era molt sensible o si havia patit molt, però que li agradaria esbrinar què hi havia en aquelles llàgrimes. Ens hem donat els mòbils. Per un moment dubtava si convidar-lo a pujar a prendre una copa a casa meva. Però sabia que era millor esperar, si el portava a casa potser tot quedava en una nit de sexe i prou, i en aquells moments sentia que la nostra unió mereixia ser més especial. A part, amb els dies que portava, encara acabaria plorant en el moment menys esperat, i no sé què en pensaria ell. Li he dit que esperava la seva trucada. He anat a fer-li un petó a la galta però ell ha girat la cara per fer-me un suau petonet als llavis. L´he somrigut de nou i he baixat del cotxe. Un cop a casa he tornat a plorar sense parar. Ha estat una nit tant especial. No em vull fer il-lusions. Però sento una nova llum dins meu. El cor em batega ara amb un nou nom “Robert, Robert”.
Avui m´he llevat molt malament. Del shock de l´aventura de les claus se m´ha avançat la regla. Normalment em sento bastant xafada, però aquest cop més que mai. No tenia ganes de fer res. Només plorar. Potser necessitava parlar amb ningú, fugir de les meves cabòries, però últimament tots els meus contactes amb el món extern eren tant destructius que em feien tornar a la meva llar de records i món irreal. No volia beure vodka de bon matí. Tenia arcades. Sento ser tant desagradable, però així estava. Al final no he trobat millor manera d´animar-me que engegant el DVD. Les pel.lícules que he vist m´han fet plorar encara més, però sembla que després de tant plorar em sento millor, encara que amb mal de cap. He vist “Memòries d´Africa”, “ Casablanca” i “West side story” Tot d´històries d´amor frustrades, com la meva amb l´Igor. Potser es podria fer una pel.lícula de la nostra història. Clar que en el fons la nostra és bastant vulgar. El noi es cansa de la seva parella i la deixa. Massa avorrit realment, però tant trist. L´únic que li pot donar una mica d´exotisme és que ell era rus. Hem de ser una mica cínics amb nosaltres mateixos. També es podria fer Ninotchka, el musical! No sona malament la veritat. I jo mateixa m´interpretaria. Seria molt realista, oi? Clar que no sé si seria comercial, per què a part del títol, la resta serien cançons molt dramàtiques. Ja desvariejo, i això que avui estic seca. No he begut gens de vodka, i a part no he parat de plorar… Voldria plorar una mica més. No sé quin DVD veure ara. Vull fugir en les històries dels altres i evadir-me dels meus records
Estic degenerant poc a poc. Tinc proves. Ahir mateix, ja anava a intentar dormir una mica en el llit, però al passar per la cuina vaig veure un racó ple d´ampolles buides de vodka. Allò no podia estar així. I si venia algú, què pensaria? Que era una col.leccionista d´ampolles clòniques o simplement que era una borratxa sense remei. Si sortia de dia, segur que em trobaria algun veí davant del contenidor, així que tot i que anava en camisola i mitjonets liles, vaig posar-me l´abric, unes xancles, i vaig omplir dues bosses de plàstic d´ampolles, i de passada vaig agafar la bosseta d´escombraries. Molt cívicament vaig tirar les ampolles al contenidor de vidre, i després no tant cívicament, perquè era fora d´hores, vaig tirar la bosseta d´escombraries. El que va passar, és que sense adonar-me, a part de les escombraries, vaig llençar també les claus al contenidor. Ja era mala sort. Vaig tornar a mirar cap a dins. Per sort hi havia només unes quantes bosses, les dels d´última hora. I les meves claus. Almenys no hauria de remenar entre la merda per trobar-les, però no hi havia manera d´agafar-les si no era entrant. Quin fàstic! Feia una olor repugnant. A part, l´hora que era, no podia demanar ajuda a ningú. I no podia passar-me tota la nit allà fora. No tenia ni diners, ni mòbil ni res. I a sobre, sota l´abric només portava la camisola. Encara em faria mal saltant amb les xancles. Portava encara la pesadesa del vodka, i no estava gaire àgil.Em veia entrant al contenidor, i que aquest es tancava i quedava allà atrapada fins que vingués al cap d´unes hores algun veí a llençar les escombraries. Quin ensurt que li donaria al pobre! Encara es pensaria que era una homeless i avisaria a la policia… O que era una actriu de la càmara oculta…M´estava agafant fred. No passava ningú, i si passés, què li diria? Per què no entra al contenidor a agafar.me les claus? Era una situació ben penosa: La Ninotchka saltant dins els contenidors. Realment del meu glamour no en quedava ni rastre. Vaig veure dues figures acostar-se. Eren dos nois d´uns vint anys, si hi arribaven, amb pinta de jugadors de rugby. Semblaven dos nens de papà bastant passats de voltes. I jo era una pobreta noia sense claus carregada de vodka. No sabia si dissimular o demanar ajut. Però un d´ells va parlar el primer “què fas aquí tan soleta?” Així que els vaig explicar el meu drama. Un es va posar a riure com un boig. Va dir-me que ell només m´aguantaria la tapa, que no entrava allà ni per diners. A l´altre li vaig fer més pena. I va dir que com que anava tant borratxo li era igual tot, i que per una bella dama, es feia el que fes falta. Jo li vaig somriure el més coquetament que vaig poder en senyal d´agraïment. En un moment ja tenia les claus a les meves mans. Li vaig donar les gràcies. No tenia diners per donar-lis ni res, així que vaig girar per anar cap a casa; quan de cop i volta el noi que s´havia burlat de mi em va aturar. “no et pensaràs que les claus són a canvi de res, oi maca?” I ja tenia la seva boca fastigosa contra la meva. Jo no tenia forces per treure-me´l de sobre. Em tenia ben agafada i jo només vaig poder tancar els ulls per no veure la seva cara, mentre notava la seva llengua babosa introduint-se dins meu. Volia que parés, però només podia plorar. Per anar borratxo tenia una força brutal. Em va arrencar els botons de l´abric, i vaig sentir les seves mans brutes magrejant.me els pits. El vaig intentar pegar, esgarrapar, però em va posar les mans a l´esquena, subjectant-les amb fermesa, mentre l´altra la ficava al meu´entrecuix fent-me mal. Per sort l´altre finalment va reaccionar i el va fer parar . “Para cabró, li estàs fent mal. Això és una violació” Va parar un moment, i no sé com vaig poder desfer.me d´ell i començar a correr amb les xancles cap a casa. No volia girar-me a mirar. Per sort, vaig sentir que deia “ Si això és el que els hi dóna més morbo” . Com vaig poder vaig arribar a casa i vaig tancar la porta. Em sentia molt humiliada. No podia parar de plorar. Em vaig ficar a la dutxa per treure´m l´olor d´aquell fill de puta. Em vaig haver de servir un vodka per poder dormir una mica. Avui quan m´he llevat he pensat que potser hauria de denunciar-lo, però no podia recordar la seva cara. Només recordava la mala estona que havia passat. Tenia de record una pansa als llavis i morats als braços. Al final no l´ he denunciat. No volia donar detalls sobre que havia baixat a tirar ampolles buides de vodka en camisó per sentir-me millor. Si l´enxampaven i anavem a judici, s´acabaria dient que jo l´havia provocat. Es senten molts casos on la víctima després del calvari, acaba sent culpabilitzada Potser sóc una covard, però sóc tantes coses que no voldria ser
Avui ha estat un dia encara més trist del normal a la meva vida. A part del meu destroçat món interior, el sentir les últimes notícies a la ràdio encara m´ha deprimit més. Totes les guerres, atemptats, tota aquesta mena de notícies em deixen feta pols, però quan ho veus tant a prop, i a sobre són producte de la bogeria humana...Mirar la televisió avui era al final inaguantable, era carregar-te i no poder fer res. M´he sentit molt simple per viure tant tancada en les meves neures ultimament, per sentir-me el melic del món, quan hi ha gent que pateix tant. No he pogut estar-me de servir-me un vodka de nou per reanimar.me. No podia parar de plorar per mi, per l´Igor, per les víctimes de l´atemptat d´avui, per les dones maltractades, per la gent amb malalties terminals, pels marroquins sense llar després dels terratremols, per la gent que viu amb la por del seu país en guerra... Realment el món era una merda ben mirat. El que seguint els meus consells de la meva amiga l´optimista, havia de mirar la part bona de la vida. Havia de mirar les coses bones que ens alegraven la vida. Clar, així ella no es deu mirar al mirall per no veure´s les banyes que li fa el seu encantador marit. Només mira les alegries que li dóna al llit. I jo ara mateix quines coses bones tenia? La copa de vodka, jaja. Desconectada dels amics, de la vida artística, sense un amor de veritat...També tenia bons records. I un cotxe vell per estimbar-me per alguna carretera de mala mort. Clar que encara podia quedar feta un quadre de per vida. De fet sóc una infeliç de la vida, però no vull abandonar-la. No em penso suicidar. Potser em perdria altres bons moments. I si tornava l´Igor? Potser fins i tot hi havia alguna explicació que em convencés. Clar que si tornés ja mai seria igual. Però qui sap, mai se sap quines altres persones puc conéixer. Potser algú tornava a donar sentit a la meva vida. He tancat la tele, m´he preparat un altre vodka, i m´he posat a mirar albums de fotos. En tinc molts. He començat pel primer. Del dia que vaig néixer. Era un bebé ben bufó jeje. El meu bateig, quins ulls tan grans tenia , i com somreia... Això m´entendria. I he seguit mirant i mirant. De la infantesa. Amiguets i amiguetes que no sabia res d´ells. Què seria de les seves vides? Alguns quasi els havia oblidat. Cada fotografia m´evocava diferents records: els festivals de l´escola, divertits Carnestoltes, estius a la platja o a la muntanya. Bebia i anava girant fulls, mirant , recordant. M´he despertat dormida sobre la torre Eiffel. Quina tortículis m´ha agafat per cert... He hagut de parar per fer alguns estiraments, però el cap em pesava i em marejava. Ai París , París, diuen que és la ciutat de la llum. Per mi, és la cité de l´amour. Haig de tornar-hi
Avui ha tornat a ser un dia gris i de pluja d´aquells que tant em deprimeixen. La meva nit no havia estat gaire bona. No recordo ben bé què he sommiat. Només sé que corria i corria, i aquella tal Marta del somni de l´altre dia em perseguia amb una serra mecànica. Per sort la meva ment havia esborrat les esgarrifances de la nit. Potser hauria d´anar a preguntar-li al Daniel com es deia la seva dona, i si es deia Marta, que m´ensenyés una fotografia. Allò no tenia ni cap ni peus. Potser estava embogint. Han trucat a la porta i avui m´ha donat per obrir. M´ ha semblat que era com quan trucava l´Igor, però clar no era ell. Era un noi força atractiu que pretenia que em fes de la seva companyia telefònica. Al principi he fet veure que l´escoltava quan de fet em perdia dins la seva mirada. Però al final no callava. Jo li he dit que quasi no trucava, així que no m´interessava. Ell seguia insistint. Per un moment he començat a coquetejar amb ell. Per què sempre acabo igual? Però he pensat que més valia parar de fer-ho, així que quan ell ja es creia que anava a signar el contracte, li he dit que quasi millor que no. Que al meu marit no li agradaria. (Ara a sobre deia mentires). Ell ha seguit intentant-ho i llavors m´ he posat desagradable com mai. No sé d´on m´ha sortit tanta ràbia. Crec que fins i tot he cridat. No puc recordar les paraules perquè em sortien ben de dins…. I aquells bonics ulls s´han aigualit. Jo la veritat és que no puc resistir els plors d´un home, així que l´he fet entrar a casa i li he servit un vodka (no tenia res més a mà. Jo no he begut). Ell s´ha anat calmant. M´ha demanat perdó avergonyit. Jo li he tret ferro a l´assumpte i li he fet explicar anècdotes del seu treball. (Per un dia la boja fa de psicòloga). Ha estat una estona agradable xerrar amb algú la veritat. Passada una hora li he dit que havia de tornar a treballar. Ell m´ha proposat anar un dia a sopar. Però li he dit que no podia, que al meu marit no li faria gràcia. Ell ha somrigut, però m´ha dit que era una pena perquè era un encant “m´has fet plorar i riure en poca estona” Ens hem quedat mirant-nos un a l´altre, cada cop més a prop. He pensat en llençar-me als seus braços. Semblava tant dolç, però més valia que no. Jo sempre ho acabava espatllant tot, així que he girat la cara, li he fet un petó a la galta, i he anat a obrir-li la porta. I ha marxat. M´he tornat a quedar sola de nou.
Aquesta nit he dormit tant bé. Avui m´he llevat d´un bon humor increible. He decidit que era el dia perfecte per tornar a fer tai-chi només llevar-me. Uns quants exercicis de respiració i després tota la taula dels quaranta moviments. Creia que seria incapaç de recordar-la, però sorprenentment els moviments fluien, i podia sentir com renovava l´energia, i em sentia de nou forta.
Per la tarda he pensat que potser era el moment de tornar a retrobar als meus amics, que veiéssin que no els havia oblidat. He pensat en trucar a la meva amiga l´optimista. Es un encant de dona. Sempre alegre com ja havia comentat, i això que la seva feina no és precisament gaire animada. Ella treballa d´infermera d´un hospital en l´ àrea de malalts terminals de cancer. Jo realment no crec que aguantés ni un dia allà, per això realment admiro persones com ella, que amb la seva alegria acompanyen a la gent a marxar d´aquest món amb totes les atencions possibles. Tenia ganes de trucar-la. No tenia ni idea si li tocava dia lliure o no. Ella treballa dia si, dia no dotze hores seguides. De més jove feia torn nocturn, però faria quatre anys que tenia el torn de dia. Podriem anar de compres o anar a prendre un cafè i acabar sopant tot xerrant com sempre acabavem fent. El seu marit ja estava acostumat a si que si quedava amb mi, podiar arribar a les tantes. Volia trucar-la i explicar-li tot el que m´havia passat. Ella sabia la meva història amb l´Igor amb pèls i senyals, excepte el meu trist final. Ella sabia que ell havia desaparegut, però passat un mes més o menys vaig deixar de contestar les seves trucades i ja no era només per sentir-me enfonsada en la desesperació i el vodka. Hi havia més raons. Sobre un mes després de la desaparició de l´Igor, es casava una amiga de les dues. Jo no tenia gaires ganes d´anar-hi, però vaig animar-me finalment. Em vaig vestir ben guapa i provocativa. Em vaig posar un escot d´aquells que fan patir als homes. Em vaig pintar realçant els meus ulls blaus, i realment vaig fer una obra d´art amagant les ulleres de les males nits que passava. Després de la núvia, perquè tocava, vaig ser la reina de la festa. Tothom volia ballar amb mi. Vaig ballar amb tot de familiars i amics que no coneixia. Alguns amb l´excusa de la beguda i el ball he de dir que m´agafaven amb força i fins i tot em van tocar el cul. Jo m´havia proposat no beure vodka per no malmetre la meva radiant bellesa que tantes hores m´havia costat, Però clar entre els vins de l´àpat, el cava, el xupito, i les copes que m´anaven portant els meus balladors, vaig acabar realment com una cuba. I a part, almenys al vodka estava acostumada, però a aquella barreja explosiva no.El dia després del casament em vaig despertar en un llit estrany. Entrava una mica de llum per les escletxes de la finestra. No es sentien sorolls de cotxes, només el cantar dels ocells. Jo anava nua i tenia un desconegut al costat. Almenys la closca del seu cap no m´era familiar. Ell semblava anar despullat també. Tenia una esquena ample i uns braços musculats, . Almenys no havia triat malament, fins i tot semblava més sensual que l´Igor, que ja era dir. Tenia una set espantosa i el cap em pesava molt. Vaig decidir aixecar.me a investigar on seria la cuina, quan el meu acompanyant es va girar. En veure la seva cara no m´ho podia creure. Era el marit de la meva amiga optimista! “Hola bonica” em va dir tot somrient.Debia estar a la seva casa de camp, però què hi feia jo allà, i on era la meva amiga? Debia tocar-li hospital clar.Jo li vaig preguntar què havia passat. Ell em va dir que res, però que no seria per falta de ganes d´ell, però es veu que jo anava massa borratxa. Jo era incapaç de reaccionar de cap manera. Li vaig demanar aigua per apagar aquella set, i així donar.me temps per pensar com sortir d´aquell embolic. Ell sense tapar el seu atlètic cos, va tornar amb un got d´aigua, i una ampolla de vodka somrient. “Té bonica, beu aigua, i després la millor el millor alivi per una ressaca, és una miqueta més d´alcohol. Ahir em vas dir que necessitaves un vodka quan veniem cap aquí” Com podia comportar-se com un ligue qualsevol? No recordava que la seva dona i jo erem amigues feia anys? Jo mai havia tingut aventures amb parelles d´amigues meves. Ho trobava de molt mal gust. Però es veu que borratxa no controlava ja ni això. Però en aquell moment encara podia tirar enrera, era el moment de fugir. Vaig beure l´aigua, i després em vaig servir una mica de vodka, potser tenia raó. Ell seguia clavant els seus ulls negres en els meus somrient. Realment la meva amiga tenia un marit molt guapo. Però era el seu marit. Ell va seure al llit al meu costat. Jo no era capaç de moure´m. Va acostar els seus llavis als meus i em va començar a fer petons dolços i humits. Jo vaig tancar els ulls i em creia que era l´Igor que em besava. Va començar a acariciar el meu cos i abraçar-me. Com necessitava jo els braços d´un home. Les seves mans lliscaven pel meu cos produient-me una excitació increible. Els meus mugrons eren durs com pedres després de les seves pessigadetes. Vaig mirar-li la cara. Era el marit de la meva amiga l´optimista, no era l´Igor, però m´agradava tant com em tractava. I llavors vaig acabar d´entendre perquè era tant optimista la meva amiga (això pot semblar un comentari massa sarcàstic donada la situació, però va ser el que vaig pensar) Els seus dits van introduir-se placenterament dins la meva humitat, i ja només podia emetre xisclets de plaer. No podia tornar enrera. Vaig deixar de ser passiva, i vaig respondre-li amb tota la meva excitació i ens vam entregar plenament a totes les meravelles del sexe. Vam acabar rendits i dormits abraçats l´un amb l´altre. El següent despertar va ser més brusc. El marit de la meva amiga patia perquè ella plegava a les vuit. Havia d´anar-la a recollir a la feina a Barcelona. En el cotxe em va explicar que ella havia marxat abans del casament perquè treballava. I que ell li havia promés que acabada la festa em portaria a casa meva, i després aniria a dormir a la casa de camp perquè volia arreglar el jardí. Si sabés la pobreta. Em vaig sentir fatalment culpable. Volia plorar però no em sortia cap llàgrima. Ell em va dir que per fi havia aconseguit el seu somni, que sempre havia volgut fer-me l´amor, però que la realitat havia superat qualsevol expectativa. Jo li vaig dir que preferia no parlar més a la vida d´allò, que havia estat un error perquè jo estava en una època baixa, però que no podia fer-li més mal a la meva amiga. Ell va riure. Seria sarcàtic! Em va dir que no era la primera dona ni seria l´última dona amb qui enganyava la meva amiga. Deia que ell a la meva amiga se l´estimava molt i que mai la deixaria, però que necessitava buscar altres emocions a la vida. I que de fet li donava més morbo quan més perill hi havia que la meva amiga s´enterés. Però que no volia que ella se´n assebentés perquè mai voldria fer-li mal. Aquelles confessions potser eren per deixar-me més tranquila, però encara em van regirar més l´estòmac. La imatge de la meva amiga amb els malalts terminals, mentre ell es dedicava a penetrar cossos d´altres dones se´m feia insuportable. Em va deixar a casa meva, i li vaig dir que no volia veure´l mai més. Però al cap de dues setmanes ja el tenia picant a la porta de casa meva. Un altre diumenge que ella deuria treballar. Jo no volia obrir-li la porta, però em va dir que necessitava parlar amb mi. I de fet el que necessitava de mi era una altra cosa. Jo vaig ser dèbil, i no vaig resistir ni cinc minuts les meves negatives. Estava tant sola! El segon cop, amb ell ja fora casa, encara em vaig sentir pitjor. No només destroçava la meva vida, ara em dedicava a espatllar altres. Amb la meva amiga només vaig poder parlar un cop per telèfon després del primer episodi. Després no li he agafat mai més. Només vaig ser capaç d´escriure-li un mail dient-li que em sentia fatal després d´això de l´Igor, i que no volia saber res de ningú. Que deixés de ser una xafardera amb la meva vida amorosa, que ja era jo prou gran per arreglar-me-les. Vaig ser molt dura amb ella, per tapar els meus remordiments. Igualment em vaig deixar visitar pel seu marit dos o tres cops més. Ell apareixia quan menys ho esperava, no sé quines excuses li donaria a ella. I jo el deixava que em portés al paradís sexual, fins que un dia no el vaig deixar entrar. Li vaig dir que estava acompanyada, que marxés. Ell va cridar que era una puteta barata, i que total no era cap meravella al llit. Suposo que tot era la ràbia del moment, mai cap home se m´ha queixat. El cas és que aquell dia vaig posar seny per fi i vaig acabar el que mai havia d´haver començat. Aquell dia em vaig emborratxar en la meva soledat merescuda i vaig sommiar que l´Igor tornava a ser amb mi, però no va tornar clar. Com comprendreu, després de recordar tot això no he pogut trucar a la meva amiga l´optimista. Havia de ser sincera i dir-li que el seu marit es follava a qualsevol tia, i fins i tot a mi? O havia de callar per recobrar la seva amistat? No l´he trucada, però tampoc he begut vodka. He sortit de casa corrents i he anat a carregar-me de roba de primavera. No fa encara el temps, però m´haig de preparar per ser la glamourosa Ninotchka de sempre, encara que havent perdut una amiga
Aquesta tarda ha començat a ploure, i jo que odio la pluja, m´ha agafat un mal de cap insuportable. Per sort ha estat un núvol, i com el cap em bullia, i no volia prendre una altra copeta de vodka, he agafat el paraigües per si de cas i m´he posat a passejar. Necessitava sentir el vent fred acaronant-me les galtes. La gent caminava pel carrer fent dins la seva rutina. Almenys això em semblava, quan de cop i volta he vist una parelleta joveneta besant-se. Més endavant caminava agafada una parella de mitjana edat. Segueixo caminant i em creuo amb un atractiu que esperava a algú. M´ha mirat, o almenys això m´ha semblat. M´he tornat a sentir dona, i he començat a caminar coquetament . M´he girat per tornar-li la mirada, però ell estava abraçant a una noia. Deuria ser la que esperava. I m´he tornat a sentir ben desgraciada. Què passava? Plovia una mica i els enamorats com cargols sortien a ensumar la frescor de l´aiguat? Tothom semblava molt feliç, tothom tenia l´amor de la seva vida, i jo res de res. Fins i tot dubto si algun cop he trobat el veritable amor. Les meves parelles m´havien durat relativament poc. Alguna més que altra, però en el fons per molt que diguéssin que estaven bojos per a mi, només em tenien com a una aventura, o potser era aquella deessa que deia el Daniel, però un cop em tenien, ja era una mortal més que els avorria. Jo creia que l´Igor era el meu gran amor, però va marxar sense ni dir adéu. He seguit caminant fins a la platja. Potser no era el lloc més adequat per una noia sola en l´ample sentit de la paraula. Fins i tot no sé si encara tinc amics. No els contesto les trucades, ni els mails, no vaig a les seves trobades. Seria lògic que no vulguin saber res de mi. Però em fa vergonya que vegin que la gran Ninotchka és una dona amargada, que ja no irradia cap mena d´energia, i que només migviu envoltada de vodka, records i ara aquestes breus ratlles. Tampoc vull ser una càrrega per ells, si no torno a ser la triomfadora de sempre, més val que no em vegin. Els faria patir. Sóc una contradicció constant. No sé què vull ni a que aspiro. He segut a la sorra, ensumant la sal marina, amb la mirada migperduda en l´horitzó. La nit anava fent-se senyora del cel, però els núvols no deixaven veure els estels. Almenys no veia per allà parelles enamorades. Algun pescador es veia, algú passejant un gos, i de tant en quant algú en xandall corrent. La immensitat del mar sempre m´ha fet sentir petita i intranquila. M´agrada el mar encara que sé que sempre té el poder de guanyar. Amb nou anys ja vaig comprovar com la seva força et portar endins fins fer.te desaparèixer. Quin horror recordar aquell dia on per culpa meva, vaig posar tota la meva família en perill. Com les onades ens feien voltar en cercles cada cop més endins, i per moltes braçades que féssim, el mar més endins i endins ens portava. I després ens anava acostant cap a l´espigó, on les grans onades amb força esclataven contra les roques. Els meus pares trets per la Creu Roja per l´espigó només es van fer uns quants talls. Jo vaig ser rescatada per un anònim desconegut a qui quasi no li vam poder agrair res. Ell em va conduir entre els corrents del mar fins a la platja. Quan arribavem a peu pla, tota la gent estava dempeus esperant el feliç desenllaç de l´aventura. Tothom feia comentaris o preguntes. “on aniria aquesta nena a banyar-se amb bandera vermella?” “quins pares més imprudents!” I jo només volia plorar i plorar. Que prop havia vist la mort. Van haver-hi moments en que creia que no resistiria més flotant entre totes aquelles onades. I com plorava. Com avui, com plorava sola en aquella platja. Plorava perquè potser més valdria que el mar m´hagués tragat aquell dia abans d´arribar a ser la degeneració de persona en que m´havia convertit. Encara tenia més mal de cap de tant plorar. .Començava a fer més fred, tot i anar abrigada. Dels llavis m´ha començant sortir una cançó “Oi que és bonic? Oi que fa goig? Quan finalment he aterrat, tu alces el vol. Feu que entrin els clowns….” (A little night music de Sondheim) Realment molt apropiada per a la meva situació. Desaconsellant el recomanable per a qualsevol cantant, he seguit cantant amb sentiment desafiant la brisa marina que segur que ha atacat les meves fràgils cordes, que prou les faig patir amb tant vodka. M´he alçat cantant, com si tots els granets de sorra fóssin el meu públic més fidel, i al final mentre saludava he cregut sentir una gran ovació. Era la Ninotchka, podia tornar a ser la de sempre. Cap record més m´aturaria. Havia nascut per alegrar el món, per regalar-los el meu art, i no podia seguir tant de temps en l´ombra
Ahir no va ser un bon dia. La meva melangia per la pèrdua del meu rus, es barrejava amb la visió depriment del Dani, i sobretot aquell horrorós somni. Per una banda no volia sortir de casa si no era estrictament necessari, però per altra la meva casa és tant plena de records… Crec que encara puc sentir l´olor de l´Igor en ella, com si la seva presència hagués impregnat en les parets, els mobles, les cortines, els quadres…Totes les cases guarden records, i es queden amb part de l´energia de la gent que les habita i que les visita. Els sentiments, les sensacions que vivim no marxen del tot. Floten en l´aire i quan troben algun element per recolzar-s´hi s´instalen per sortir quan menys t´esperes si les oblides. La meva casa té molts passatges placenters a recordar, però també l´amargor de la meva soledat malportada, les pors de la meva bogeria latent, la tristesa de la meva infelicitat per saber realment que espero, que vull… La felicitat és un estat d´ànim ben estrany. Si la tenim no la sabem valorar prou bé. Jo crec que de vegades he estat feliç, però no puc recordar què era el que m´ho produïa. Ets feliç per tu sola o per una companyia en especial? Ets feliç perquè aconsegueixes oblidar-te d´altres coses? Es ben curiosa la societat actual. Els cànons de felicitat semblen estar clarament establerts, però tot i això el món està ple de gent amb depressions que ho passen molt malament. Què em fa feliç a mi ? Una amiga molt optimista em deia que ella intentava trobar la felicitat en els petits moments. Ella era feliç passejant pel carrer i contemplant la gent, prenent un cafè amb algun amic, anant al cinema i veient una bona película, podent estar al sofà de casa seva un diumenge fred i plujós, encara que per la tele fessin una películ.la soporífera. Ella em deia que jo també havia de fer-ho. Que m´havia de sentir feliç per tantes bones experiències viscudes, per haver conegut món, per haver compartit nits amb tants homes diferents, per tenir unes dots interpretatives que feien gaudir al públic d´allò més... Potser la meva amiga té raó i haig de saber valorar més la vida. Mirar endavant i pensar que la realitat és millor del que sembla, i que no puc estar evadint-me en el vodka i el passat. Els records és bo tenir-los però sense obsessionar-se.
He passat una nit fatal, somiant amb el Daniel i l´Igor perseguint-me. Em cridaven Ninotchka, Ninona, i jo corria i corria sense parar. Els carrers eren foscos i estrets. En els portals apareixien ombres de gent estranya que també cridava el meu nom, alertant als meus perseguidors, ningú m´ajudava. I em girava i els tornava a veure a ells dos a pocs metres. L´ Igor corria amb una ampolla de vodka a la mà, i el Daniel portava un cistell.( ara que ho penso era una imatge ben còmica, però en el somni era una imatge esfereidora )El cor em sortia per la boca de tant córrer, i no podia seguir. Arribava a un carrer sense sortida i em veia ja atrapada, quan la des d´un portal una veu de dona em cridava, era un to de veu amable, i deia que entrés, que ella em protegiria. Pujava amb ella per una escala vella amb olor a naftalina. Sentia cruixir les meves seves, i horroritzada veia que era el soroll dels escarabats que anava trepitjant, però no podia tornar enrera. La dona anava pujant ràpidament l´escala com si no hi hagués cap mena de bestiola per allà. Arribarem al pis de dalt quan es va aturar a obrir una porta. Em va fer passar a una saleta bruta i plena de pols. Les parets estaven despintades, i es veien teranyines penjant. Hi havia una tauleta amb dues cadires. La dona em va fer seure i em va servir un vodka que ràpidament em bebia. Ella em somreia i em deia que tranquila, que allà no em trobarien. Jo encara podia sentir com cridaven Ninona, Ninona, i l´altre amb el seu accent rus Ninotchka, Ninotchka. La dona seguia somrient, em va dir que es deia Marta. Em va servir un altre vodka. Mentre bebia l´observava.Tindria la meva edat. Estava grasseta i la seva cara era ben rodona. Els seus cabells desarreglats castanys tenien forces canes. Els seus ulls petits i marrons brillaven, però d´una manera inquietant. Llavors va ser quan em vaig començar a sentir fatal, quasi sense respiració, i creia que l´estòmac em sortiria per la boca. I la Marta enlloc d´ajudar.me començava a riure d´una manera terrorífica que em feia sentir encara pitjor. I llavors em deia que ella mateixa m´havia enverinat el vodka perquè jo era la culpable del seu fracàs matrimonial amb en Daniel !!!!! Llavors se m´acostava i prou malament que em trobava, ella em començava a pegar. M´estava morint!!!! Ella desapareixia, però tornava per ruixar-me amb benzina i m´encenia amb un llumí.Cridava “crema´t com la bruixa que ets. Tu no ets cap deessa. Tu no et mereixes cap home”. Era asfixiant la calor i per fi m´he despertat tota suada i tremolant. M´he tret el nòrdic de sobre d´una revolada, i han passat uns minuts en que no sabia encara que hi havia de real en aquell somni. El cap em feia un mal terrible, però tenia por a dormir.me de nou. M´he pres un parell de pastilletes pel mal de cap i m´he posat a fer neteja de la casa. Pot semblar estrany però m´ha semblat que seria el millor. Al cap de mitja hora les pastilles han fet el seu efecte, i no sé com m´he despertat al sofà però encara molt cansada
Avui fa més bon temps, i sembla que això m´ha animat. Fins i tot m´he sentit en prous ànims per fer un passeig. Per Portal de l´Angel ja estan les tendes vestides de primavera. He agafat el carrer Petritxol i fins i tot m´he concedit el plaer de prendrem un suís. He seguit deambulant pel barri Gòtic. Els carrers eren plens de gent que sembla que han tingut la mateixa idea que jo. Els músics dels carrers amb les seves músiques ens animaven la passejada. Els peus m´han portat a davant la cistelleria d´en Daniel. El meu primer amor d´adolescent per dir-ho d´alguna manera. Des de l´aparador l´he pogut veure, amb la seva mare. Aquella tenda depriment per a la que sembla que no passin els anys, encara que per en Daniel i sa mare si passen. Semblava més calb. En aquella tenda jo vaig perdre la meva virginitat als 14 anys. Diuen que mai s´oblida la primera vegada, però realment més valdria passar pàgina. Ens va costar tres diumenges aconseguir-ho. Gran part culpa meva suposo, atemorida per la meva infantesa en escola religiosa. I després aquella por a l´embaraç. Ara em ric d´això perquè tinc el presentiment que dec ser estèril. Però això és una teoria, i també un altre tema. Com deia, el Dani tenia setze anys. Ell i jo viviem al mateix barri, i vam començar a sortir. Al cap de poques setmanes em va proposar anar d´amagat a la cistelleria de la seva mare. Jo en aquella època tenia por del sexe. Suposo que era normal en l ´edat. Totes les meves amigues eren encara verges. Per en Daniel també era la seva primera experiència. El cas és que va ser un desastre. Quan finalment al tercer diumenge va aconseguir penetrar.me es va correr a l´instant. Jo vaig començar a plorar dels nervis, però no sé què deuria pensar ell. Només repetia "Ninona meva ho sento, ho sento". Després ens vam vestir, i em va acompanyar a casa sense parar paraula. Va ser un comiat fred, ni un petó, només un adéu fins demà, que va ser un fins mai. No em va trucar al dia següent, ni a l´altre. Al final vaig decidir fer.ho jo; però el seu germà em va dir que en Daniel no volia saber res més de mi. Jo volia quedar amb en Daniel i parlar, dir-li que segur que podiem millorar fent trobades a la cistelleria, però això em va ferir l´orgull. Vaig pensar que potser només havia volgut jugar amb mi, i que no valia la pena intentar res més.... Tres anys més tard va ser ell qui em va venir a buscar a casa. Quan vaig obrir la porta i el vaig veure la meva sorpresa va ser tal, que no vaig ser capaç de negar.me a anar prendre algo amb ell. Es va disculpar per portar.se com ho havia fet, però em va dir que després del seu fracàs sexual era incapaç de mirar.me a la cara. Li vaig dir que jo hagués estat disposada a seguir amb ell malgrat tot allò, i que hagués preferit la sinceritat abans que aquell malentés. Em va portar a casa seva. La seva mare era fora uns dies. I vaig decidir donar.li una segona oportunitat. Ell va dir que havia aprés per poder.me fer feliç. No va estar del tot malament, però sexualment parlant quedava lluny de les nits de plaer extenuant que portava practicant amb el meu professor d´expressió corporal. En aquells tres anys jo havia perdut la por del tot al sexe amb una carrera imparable. I ara tornava el Daniel que jo havia estimat, però m´havia abandonat. Als catorze anys era un heroi per mi,l´estimava amb tendresa, però ara amb disset era una aparició del passat. Vaig decidir que allò no tenia sentit continuar-ho.Reconec que alguna vegada he passat per la seva tenda. Clar que potser avui m´he quedat massa embadalida davant l´aparador, i m´he trobat la cara darrera el vidre. Em somreia. I ha sortit a fora. M´ha dit que sabia que estava feta tota una artista. M´ha dit que ell era casat i tenia una filla. Però que no era gens feliç, que s´estava consumint en la cistelleria, i .... m´ha agafat les mans i les apretava amb força. No em deixava parlar. Tot eren lamentacions, i jo no podia aguantar més calamitats. El cap em rodava i volia fugir. M´ha dit que jo sempre seria la seva deessa, que sempre que anava al llit amb la seva dona o amb d´altres pensava amb mi, i que no m´oblidaria mai. Ha començat a plorar, i jo em desmuntava per moments. Per què hi ha tanta infelicitat al món? No sabia com consolar-lo, però per altra banda tampoc podia seguir més amb ell. I he estat covard, i he apretat a correr. L´he deixat, però no hi havien paraules per aturar allò. Encara em sembla sentir.lo cridar "Ninona no em tornis a deixar" Dos carrers enllà he entrat un bar a fer una copa. Per un dia que havia aconseguit no beure... . Els records em persegueixen i m´enfonsen. Per quants homes seré una deessa? I què vaig ser per l´Igor? Encara sóc alguna cosa per ell?
Una altra nit desperta dins l´estrany silenci de la ciutat. La respiracio de la casa i la remor d alguns cotxes passant. I el meu rellotge de corda segueix fent aquell tictac per recordar.me els segons, minuts, hores, dies, mesos que m allunyen del meu Rus estimat. Que es el que no li vaig saber donar? Ell m ha tret el meu art i em va deixar a canvi records d efluvis de vodka. Cada dia em sento amb menys forces per pujar dalt l escenari.... Aixo no pot seguir aixi. Ara mateix em beure un coscorron per animar.me. Les bombolletes de mesclar la tonica amb el vodka son força divertides. Donen alicient a la vida. Espero que em facin sommiar amb algu d un altre pais mes animat. Els russos porten la melancolia a dins. Vaig a pel coscorron.
Per cert, no m es permes desvelar la marca de vodka. Publicitat no, gracies :)
Avui torna a ser un dia fred, menys fred, pero fred, i aixo em fa sentir de nou nostalgica i borratxa. Potser borratxa ho estigui per culpa del vodka, pero nomes he begut una miqueta per entrar en calor. I no es culpa meva que faci fred, oi? Clar que a l estiu el vodka tambe va forca be per treure aquella sequedat de boca, amb uns glaçonets es perfecte. Ai l estiu, sempre es una epoca mes esbojarrada, clar que com una historia d amor d hivern no hi ha res. No em direu que amb el fred no es tenen mes ganes d abracar-se a algu. Com jo al meu Igor. Vaja, no volia dir el nom per si per casualitat es dedica a llegir blogs per internet. Algu creu que buscara a la seva Ninotchka en el mon virtual? Ai, crec que torno a deprimir-me. Ara recordo quan li ensenyava a parlar catala. Era tan gracios quan em repetia amb el seu accent "Ninotchka em tornes boig". De fet mes que gracios em posava a cent. Era una de les meves debilitats, i ell ho sabia. Si m enfadava m ho deia, i com una tonta em deixava fer. No penso que ningu mes sigui capac de dir-m ho de la mateixa manera. Com segueixi per aquest cami acabare malament. Estic perdent el meu glamour. Ja no em brillen els ulls com abans, ni soc capac d atreure les mirades de la gent. I la meva veu esta perdent color. Sera el vodka? Sense anims m obligo a cantar cada dia. Es una manera com una altra de molestar als veins. Clar que ells una mica mes felicos son. Potser ara canto pitjor, pero s estalvien les hores de crits de passio amb el meu rus. No es que ara porti una vida casta, perque alguna que altra trobada he tingut, pero ... avui no tinc ganes de parlar de ningu mes que ell, perque de fet han estat trobades per fer callar una mica el cos, pero el meu cor trencat segueix ple de pena, fet bocinets que seran dificils de juntar de nou perque flotant en el vodka de la meva sang van corrent dispersos per les benes del meu cos
Segueixo amb fred i sola. Ni el vodka em recomforta. Quan ve aquest fort fred encara el recordo m?s a ell, i me l?imagino potser a la seva R?ssia nevada cantant can?ons per a la seva Ninotchka. Aix? em deia ell.
De fet no s? ben b? on para. Potser est? a Manresa o Granollers o Vic, ves a saber, per? aquests dies fa fred a totes bandes, o sigui que la imatge serveix estigui on estigui. El que mai sabr? ?s per qu? no va tornar. Potser va apareixer una altra Ninotchka, o potser era perqu? sabia que la seva companyia estava destro?ant la meva vida art?stica; per? la seva fugida m?ha deixat en un estat encara m?s absent d?art.
Espero amb aquest blog poder esborrar els seus records i tornar a regalar al m?n el meu art
La culpa de la meva petita addicció al vodka la va tenir un dels meus últims amants. Un rus, bé ell us diria que es de no sé quin dels nous païssos de l´URSS, però mai vaig aconseguir aprendre-m´ho. El vaig conéixer en les obres del bany del meu pis. Ell era el cap dels paletes. Un home d´aquells forts de l´Est que de seguida em va captivar.Tenia uns ulls grissos de mirada com perduda, com amb nostalgia de la seva terra. La veritat és que va ser veure´ns per primer cop, i una descarrega elèctrica es va produir a l´ambient.No va trigar ni dos dies en ficar.se al meu llit. Quin home! Van ser uns mesos de molta passió realment. Però també molt de vodka. A ell li encantava, i vaig acabar acompanyant.lo jo. Recordo nits romàntiques junt al sofà. Ell em cantava cançons de la seva terra amb la seva greu veu, mentre anavem bebent i bebent. Tinc una visió borrosa d´aquelles nits, potser les meves neurones alcoholitzades volen destruir aquells dolços records.
Ell igual que va apareixer va desapareixer de la meva vida. I només em va deixar l´ampolla de vodka i un grapat de records. Aisssssss.
Quin fred!!!!!! brrrrr. Ja sé que és un tema molt avorrit aquest, però ni fent uns bons traguets aconsegueixo passar-lo. Acabaré arruinada per culpa d´obrir la maleida estufa elèctrica. Potser em sortiria més a compte emigrar a un altre país en aquesta depriment època de fred i gelor